La peixera pels avis del Parc de Sant Jordi

Avui un avi que no ha volgut que donés el seu nom m’ha parlat del primer centre d’esbarjo per la gent gran que es va fer a Terrassa, o al menys el primer que ell recorda.
Es tractava d’una mena de pavelló envidriat que es va construir al Parc de Sant Jordi, al costat del Gimnàs, prop del bar i els lavabos. De fet jo aquest pavelló encara el recordo, ja que semblava una mena de peixera grossa des de la que podies veure tot el que hi passava en el seu interior i del bar també, doncs hi anava sovint (a finals dels anys 70) amb la promesa a passar-hi algunes estones mentre ens preníem una “Mirinda” ( us en recordeu d’aquest refresc? – us en deixo una imatge antiga). Per cert el bar havia estat inaugurat pel tinent d’alcalde d’aquella època, el Sr. Morera, al setembre de 1960 i a més de begudes també s’hi servien gelats.
El fet és que aquest pavelló dedicat als avis va ser inaugurat el 31 de maig de 1962 (el mateix any de les riuades), coincidint amb la festivitat de l’Ascensió, data en que tradicionalment es feia l’homenatge a la vellesa. L’espai ocupava tant sols 24 metres quadrats i hi cabien poc més de 8 taules, tal i com podem veure en una imatge de la planta.
L’equipament, que cal indicar que era bastant petit, va ser dotat de tots els avenços de l’època, com radio i televisió, a més de que cada dia hi feien arribar diaris i revistes per ajudar a passar l’estona als qui hi anaven. El bar del costat (incloc un anuci de l’any 1965) era l’encarregat de servir els cafès o les copetes als avis mentre es jugaven alguna pesseta a la “manilla” (joc de cartes del que n’hem parlat en un post anterior). De l’autor de l’obra no en sé rés, però tampoc crec que es tracti d’una construcció digne de passar a la història de l’arquitectura.
El fet de triar el Parc de Sant Jordi per construir-hi aquesta mena de “refugi per gent grans” va ser degut a que feia poc que la ciutat havia recuperat aquest espai per la ciutadania (inaugurat el 4 de juliol de 1959)  i des de llavors s’hi feien forces activitats, com ballades de sardanes o concerts que donava, els matins dels diumenges, la Banda Municipal de Terrassa (podeu vuere un anunci d’una actuació al Parc l’anya 1964).
A la premsa local, uns dies abans de la inauguració, es va publicar un text sobre aquest centre per gent gran del que us deixo una frase final que no té despercidi: “ No abandonemos a los ancianos como la barca que aparece olvidada en la playa después de haber sufrido incontables embates del mar”.

El popular joc de la Manilla

La Manilla era un joc de cartes que va arribar a ser molt popular a Terrassa, juntament amb altres jocs com el julepe, l’arrastrat o la botifarra que en va ser el seu successor. El meu avi hi jugava a Cal Estellador (cec que es deia així), que era un bar situat prop de l’Estació del Nord.
En algunes èpoques, i degut a que en aquests jocs hi havia qui s’hi jugava diners, van ser prohibits, tal i com podem veure en una disposició publicada l’any 1941 (veure retall premsa la fnal d’aquest post). A la dreta podeu veure una imatge de l’interior de la Polar amb les taules on també es jugava a la Manilla.
Ara intentaré explicar-vos les regles d’aquest joc de cartes: La Manilla es jugava amb la baralla espanyola de 48 cartes en grups de 4 persones aparellades de dos en dos. Al començament del joc no s’escull trumfo i és el jugador que reparteix qui ha d’ensenyar la seva última carta que és la que marca el trumfo. Quan es recull una mà s’han d’ordenar les cartes de major a menor o de menor a major abans de col·locar-les al pilot corresponent.
Una peculiaritat de la Manilla és que les cartes no es barregen, només es talla, i cal agafar-les de forma progressiva, de tal manera que en el següent joc surten més o menys ordenades. Així la capacitat de memòria és important per poder recordar com s’han jugat les cartes en el joc anterior i intentar deduir quines són les cartes que porta cada jugador.
Si que es poden fer escapçades (les ha de fer sempre el jugador situat a l’esquerra del que reparteix) però sense intercalar cap carta, fet que afavoreix que els jugadors puguin tenir moltes cartes d’un mateix pal.
El jugador que reparteix dona 12 cartes a cadascun dels jugadors, de quatre en quatre i d’esquerra a dreta. La darrera de les cartes marca el trumfo i és sempre per el jugador que reparteix que haurà d’ensenyar-la a la resta. El torn de repartir es progressiu d’esquerra a dreta.
Comença el jugador situat a la dreta del que ha repartit i és qui tira sobre la taula la carta que vulgui. Llavors els demès, en funció de la carta tirada i de dreta a esquerra per jugar han de seguir les següents normes:

• Assistir i muntar, o sigui tirar una carta del mateix pal de la primera i a ser possible d’un nombre superior, tenint en compte que la carta més valuosa és el nou.
• Assistir i no muntar, si es té carta del mateix pal però no més alta.
• Fallar, o sigui, tirar una carta del pal del trumfo del joc.
• Trepitjar el trumfo, si el contrari ja ha fallat i nosaltres també hem de fallar, per trepitjar-lo el nostre trumfo ha de ser superior al del contrari.
• Contrafallar, quan no podem assistir ni millorar la fallada del contrari, llavors podem descartar-nos de qualsevol carta sense valor que no tingui res a veure amb el pal que s’estigui jugant ni amb el trumfo del joc.
• Si la mà l’està guanyant el nostre company llavors nosaltres només estem obligats a assistir; i si no podem, no tenim perquè fallar, si no que podrem donar-li qualsevol carta que doni punts. El qui guanya una mà és el primer que tira la carta en la següent.

El valor de les cartes en la Manilla és el següent: el nou cinc punts, l’as quatre punts, el rei tres punts, el cavall dos punts i la sota un punt. La resta de cartes no tenen valor.
Per saber qui ha guanyat un joc cal apuntar els punts que es van aconseguint en un paper. El primer valor que hem d’apuntar és la carta que mostra el pal del trumfo (o sigui la darrera que s’ha repartit). Si és una carta amb valor ja s’apunta en la llista de l’equip que la tingui. La resta de punts s’apunten al final de cada mà. Cada mà guanyada val un punt i les cartes valen els punts que abans hem citat de forma que per cada joc es juguen 72 punts. Però, perquè un equip es pugui apuntar els seus punts ha d’aconseguir-ne fer més de 36 i si no ho aconsegueix no s’apunta cap punt.
Si les dues parelles aconsegueixen just 36 punts no se’ls apuntarà cap de les dues i hauran de començar un nou joc. Els únics punts que si s’apunten sempre i estan al marge de la puntuació final són els del començament de cada joc, que ja queden apuntats des que es reparteixen les cartes.
Abans de començar a jugar, els jugadors es posen d’acord amb quantes partides jugaran i en quants punts es guanyarà un joc (normalment a Terrassa el qui aconseguia 40 punts guanyava un joc i per guanyar una partida era necessari guanyar dos de tres jocs).
Cal tenir en compte que els punts no es poden arrastrar d’un joc a un altre, sinó que cada vegada que una parella aconsegueix un joc, es comença el següent des de zero.
Pot passar que la parella que reparteix les cartes porti 38 punts (d’un joc anterior) i només amb la darrera carta que marca el trumfo, imaginem que és un rei que són tres punts, ja aconseguiria el joc doncs sumaria 41 punts. Però en aquest cas no s’apuntaria al principi el valor del trumfo, sinó que es jugaria el joc i si la parella aconsegueix més de 36 punts, se’ls apunta tots i llavors guanya el joc, però si no arriba als 36 no se’n apuntaria cap, ni tants sols els del trumfo i si l’equip contrari n’aconsegueix més de 36 no s’apuntaria tots els punts sinó tant sols la diferència entre 36 i els que de veritat hagi aconseguit; llavors es tornarien a repartir les cartes i es jugaria un nou joc.
Nota: És possible que hi hagi alguna variant o que no hagi explicat prou bé el joc. En aquest cas agrairé a qui ens vulgui explicar la seva versió o la seva correcció si s’escau.

El carrer Topete 1a part (cal Codina, cal Fruitós i cal Ponsa)

Avui el meu record vol fer referència a un carrer de Terrassa als anys 60 / 70 i voldria servir per què altres ciutadans facin el mateix amb el seu carrer. Es tracta d’intentar recordar aquells comerços que hi havia en una època determinada i que segur us portaran un munt de petits records.

Començaré amb la part inferior del carrer, just en la cantonada de les quatre carreteres. El primer que recordo d’aquest punt era “Cal Codina” un bar, fonda, típic de carretera i on recordo la gent gran fent la “manilla”. A l’altra banda també hi va haver un bar, anomenat Monumental, que tenia una penya de futbol que jugava al “Camp del Mono” (lo del Mono ve de l’abreviació de Monumental), aquest establiment va ser ocupar desprès per una tenda que venia roba i desprès per l’establiment anomenat “Cal Fruitós”, especialitzat en llistes de noces i justament on jo hi vaig fer la meva.

Una mica més amunt hi trobàvem una merceria, anomenada de “Cal Feliu” i la bodega de “Cal Llong” on es podia comprar el vi a granel a més d’alguns queviures per fer el vermut. Seguint la mateixa acera et trobaves 1 espardenyeria, la joieria de “Cal Ponsa” (avui al carrer de la font Vella) i una lleteria anomenada “ca la Paula”. Per cert, els de cal Ponsa van venir de Manresa i es van establir al carrer Topete aprofitant la gran quantitats de treballadors que hi passaven per anar a treballar a les grans fàbriques, com la Terrassa Industrial. A aquests treballadors els venien les joies a terminis, de manera que cada setmana donaven una petita quantitat i, quan acabaven de pagar, la joia els hi era lliurada.