Avui us vull parlar d’un record que si bé no va succeir a Terrassa si que va tenir forta incidència a la nostra ciutat. Es traca de l’accident que va sofrir el cremallera de Montserrat el dissabte dia 25 de juliol de 1953, festivitat de Sant Jaume i dia de la Festa Major de Monistrol de Montserrat.
L’accident es va produir a l’anomenada recta del Pastor en que, degut a una avaria en la que se li van trencar els frens, la tercera màquina va començar a baixar i envestí el quart comboi, i tots dos, al cinquè. El balanç va ser de 8 morts i més d’un centenar de ferits de diversa consideració.
El fet és que en l’accident van resultar ferits, no greus, alguns conciutadans de la nostra ciutat que, des d’aquest record, volem dedicar aquest record. Per un cantó, les senyores Maria Arnau Borràs, Carme Oliveras Moya i el Sr. Domingo Oliveras Moya, tot ells veïns de la casa situada al Passeig Compte d’Egara, 43, i per l’altra la senyora Montserrat Domingo Casanovas juntament amb el Sr. Salvador Minguella, veïns de la casa situada al carrer General Martínez Anido, 156 (veure a la dreta el retall del Diario de Terrassa del 1953). Alguns dels ferits van ser ingressats als sanatori de Manresa i d’altres se’ls va deixar anar directament a casa.
El descarrilament del cremallera va afectar directament a la meva família, ja que una part d’ella provenia de la Bauma i un dels familiars del meu pare n’era conductor del cremallera. Per sort aquell dia tenia festa i es va salvar de l’accident. A casa, com a curiositat, encara guardem una clau anglesa de l’antic cremallera que pesa més de 10 Kgr.
De l’antic cremallera una de les imatges que resultaven més entranyables per tothom era la del pas a nivell que creuava la carretera de Monistrol, a mitja pujada al Monestir, on es podia veure el cèlebre gosset (crec que es deia KIKU) que havia estat ensinistrat per l’autèntic guardabarreres, i que es mantenia dret sobre dures potes, mentre aguantava el banderí que donava pas al tren i els viatgers des dels vagons l’hi llençaven monedes (veure foto de la dreta del 1931).
Records de Terrassa 
A l’antiga estació del cremallera, que ara és un museu, es pot veure un vídeo del gos de la casilla aguantant la banderola i uns nens que se’l miren. Aquests nens són els meus germans i jo. La pel•lícula naturalment la va fer el meu pare.
Mentre unes persones miraven el vídeo, els vaig dir, que aquell nen era jo. Al·lucinaven i quasi no em creien, doncs a la pel·lícula deuria tenir 10 anys i veien un vell de setanta.
Després d’aquelles averies els trens varen deixar de circular fins que recentment s’han tornat a engegar amb una cara més moderna.
En canvi l’aeri de Sant Geroni, sense que vagi tenir cap averia, deixà de circular per precaució a la seva seguritat, sense que ningú s’hagi preocupat de modernitzar-lo, i us asseguro jo que hi havia pujat moltes vegades, que era una excursió molt bonica.
Hola, jo recordo el gos! es deia KUKI (segur!)
Darrera del gos, hi havia un anunci de CALISAY.
Hola, la meva família i jo varem marxar de Montserrat al cremallera d’ abans
com era un costum la gent de Barcelona anava uns dies a Montserrat i llogaven una Cela al monestir per fer-hi uns dies de recolliment i descans
La nostra família passàvem uns dies a Montserrat en una cela, i recordo que esperàvem el pare que venia de Terrassa per passar el dia amb nosaltres.
El vem veure sortir del túnel, tot brut i demanant ajut, va ser el primer ferit en arribar al Monestir, era en Lluís Trepat.
Sempre recordaré aquell dia de la meva infància
El maquinista-conductor del tercer convoi de l’accident de 1953, que va prendre l’iniciativa de fer “marxa enrera” per poder aturar els altres dos que baixaven sense control, era de Monistrol i es deia Ton (tonet) Playà Torras i tenia dos germans que van viure a Terrassa , l’un, pagés casat amb la pubilla de Can Morera a la Ctra de Martorell i l’altre fou constructor. Pel fet de contravenir la normativa ferroviària al fer “marxa enrera” per evitar el xoc, fou expedientat multat i apartat de la feina i morí al poc temps de càncer segurament provocat pel disgust que li provocà la manca de reconeixement al seu acte heròic que evidentment va evitar una catàstofre més gran. Posteriorment, ja mort, se’l va homenatjar. El meu avi Jaume Torras, forner que vivia a Terrassa al c/ de la Rasa li era oncle