Que abans la gent treballava moltes més hores que ara és un fet que tothom coneix, però el que no es tant conegut és la quantitat de dies i hores que treballaven en realitat.
Per fer-nos una idea he volgut triar un exemple que he trobat en una noticia del 7 de juny de 1896, en que s’anuncia que les perruqueries i barberies de Terrassa decideixen tancar els diumenges per la tarda a partir de les 5 (en el document que us he adjuntat podeu veure el nom dels perreuquers i barbers que siganven l’acord). Per il.lustrat el record he triat un anunci de la perruqueria d’en Domingo Pinell, del 1898, situada en la cantonada del carrer sant pere amb el carrer de la palla.
Us ho imagineu? Tancar el diumenge per la tarda … ara em ve al cap una queixa d’un amic que té un garden-center i que em deia: “no trobo gent que vulgui venir a treballar els caps de setmana, ja que la majoria de joves em diuen que no volen renunciar a poder anar-se’n de festa”. Potser ara amb l’actual crisi la gent valorarà més, el fet de poder treballar, que el fet de fer-ho en un horari que li sigui còmode.
Records de Terrassa 
Sempre hi ha hagut ganduls. Quan jo anava a vigilar els aparcaments Saba, el dissabte i en diumenge a la nit, no trobaven, gent jove per fer el servei.
Quan hi ha crisi, i sobretot quan hi ha gent aturada sense cobrar, sorgeixen mots oficis no legals com son els lladres, els top-manta, les prostitutes de carretera, els netege-vidres de cotxe en els semàfors, el venedors de mocadors de paper, abans hi havia els cirabotes, sembla que últimament no cal enllustrar-se les sabates, ja que no se’n veu ni un.
Potser de tots els menys buscats per la policia son el lladres.
Recordo quan vivia a Mèxic que uns joves demanaven diners en les cantonades fent una espectacular gran flamarada a base de bufar amb la boca plena de benzina que portaven en una garrafa, a una flama que duien a les mans.
Jo, de petit, recordo haver anat, amb el meu pare, a un barber que hi havia a la Creu Gran, prop de casa del meu avi Casildo Aróztegui.
Jo anava a les escaletes que hi havia un barber anomenat Cristobal alies Bicicleta i un altre anomenat José Valverde.
Com era a prop del magatzem de l’Anónima Font Batallé on ara hi ha caixa Terrassa o Unnim. Venia un d’ells a tallar els cabells o a afeitar els Font a domicili.
Realment era freqüent que els barbers anessin a tallar els cabells i a afaitar a domicili… També hi havia molts barbers de quarto de reixa, gent que a base de pràctica que havien après a pelar i amb això es treien una ajuda econòmica: eren temps de més crisi que ara. (alguns n’havien après a la mili, pelant reclutes). A mi em pelava un tal Mendiola que era electricista, tenia una tenda de comestibles que portava la seva dona, i als vespres, dissabtes i diumenges feia de barber al quarto de reixa de casa seva. També tenia un germà boxejador, que era bastant conegut a Terrassa. Tenia molts clients, ja que si no avisaves abans, podies passar-t’hi tota la tarda.
Altre cosa eren les perruqueries de senyores. Des que jo tinc record d’aquests establiments, sempre havien treballat els diumenges al mati. La meva dona anava a rentar caps a la pelu d’una seva tia, els caps de setmana. Li pagava portant-la a dinar a casa seva, ja que a la pelu acabaven la jornada del diumenge cap a les quatre de la tarda i a aquelles hores ja no tenien ni gana, és el que ella m’explica, però al menys aprenia un ofici… que no li va servir de rés, ja que no ha fet mai de perruquera. La misèria era tant estesa que la gent no tenia prejudicis en treballar els diumenges, i cobrar el que els donessin, encara que fos en espècies… Aquesta actitud feia forta a la gent de per vida…, no com ara que el que diu el del garden és ben cert… Aquella actitud jo també la conec d’aprop i és ben bé així… la festa és la festa !!! Així Anem !