Records del cinema a Terrassa (Principis del S. XX)

30 09 2010

El 18 de març de 1900 es van inaugurar les sessions de cinema al antic Teatre Principal, però van durar molt poc temps ja que la segona temporada no va tornar a fer-se fins al 1906.
El 24 de juliol de 1901 un llauner de procedència italiana de nom Gaetano Galítzia Laterza va demanar permís a l’ajuntament per instal·lar una barraca de cinema al Raval. L’11 d’agost de 1901 el va inaugurar, fent negoci amb un cunyat seu, amb la projecció de transparències i curtmetratges amb musica de gramòfon. La barraca feia 25 metres de llarg per 8 d’ample i estava instal·lada a la part central que en aquella època feia com un passeig amb pas pels carruatges a banda i banda i estava decorat amb til·lers, faroles i bancs. Els primers títols que es té noticia van ésser: “La mujer cañón i el cartero de seis patas”. Les sessions duraven només un quart d’hora i s’hi projectaven una dotzena de títols.
Al juliol del 1901 en un parell de cafès de Terrassa s’hi instal·la el cinematògraf Martí, tal i com podem comprovar amb els anuncis, a La Comarca del Vallès, del cafè Novedades i de la cerveseria S.XX del carrer Cremat, 16.
El 23 d’octubre de 1903 la sucursal del Cine Clavè de Barcelona instal·la al Teatre del Retiro (reobert al 1901) un aparell de projecció anomenat Lentiplasticocromocoliserpentigraf que funcionarà durant 6 mesos.
A mitjans de 1904 trobem referència que un tal Sr. Mary instal·la el cinematògraf Mary als locals de la “Joventut Catòlica” tot i que el 24 de desembre del mateix any decideix traslladar-lo a una altra població. (retall premsa).
En aquest mateix any 1904 al “Circulo Tradicionista” s’anuncia que el fotògraf Sr. Estruch hi instal·larà un cinematògraf de la marca Gaumont.
El 4 de setembre de 1904, el Sr. Galítzia torna a Terrassa per instal·lar al Teatre del Retiro amb el nom de “Cine Internacional”.
Una curiositat de l’època la constituïen els xerraires que a part de fer la propaganda al carrer, desprès, a l’interior de la barraca explicaven l’argument del que es projectava als assistents.
Tinguem en compte que en aquests anys les pel·lícules de cinema es venien (no es llogaven) i per això els empresaris muntaven les seves barraques en diferents poblacions, durant poc temps, ja que tenien que amortitzar-les. Destaquem les cases Méliès o Pathé, de Paris, com a subministradores dels films de principis de segle.