Records del cinema a Terrassa (les varietes, boxa i balls)

28 10 2010

En els inicis del cinema hi va haver una època en que entremig de les pel·lícules s’hi programaven actuacions musicals o de “varietes” com a complement de l’espectacle (veure anunci del Retiro del 1928) i van arribar a ser tant populars que es van convertir durant un temps en una oferta indispensable si un cine volia competir amb els altres. Cap a finals dels anys 20 aquesta oferta va anar disminuint i poc a poc va arribar a desaparèixer. L’avi explicava que cap a mitjans dels anys 20 al Cine Recreo hi havia un pianista, anomenat Pepet, que tocava cançons populars entre les sessions de cinema. Sembla que el cine del Retir va ser l’últim espai a la ciutat on es va incloure una sessió de varietes.
Aquestes varietes van ser substituïdes per curts de caire còmic (en el programa del Doré podeu veure anunciat un curt de Stan Lauren i Oliver Hardy) que gaudien d’un gran èxit per part dels assistents. Anys desprès recordo que es projectaven curts de dibuixos animats.
Algunes sales cinematogràfiques es van utilitzar també per fer-hi jornades de boxa, com per exemple el Recreo on van arribar a ser molt populars, al igual que en l’Alegria i al Catalunya. En alguns cinemes, com l’Alegria, també s’hi havia realitzats balls i festes en les que es retiraven les butaques de la platea per deixar un espai diàfan on fer aquestes celebracions. Quan les butaques es van canviar i es van posar fixes (final dels anys 40) aquesta tradició es va perdre.
També van ser populars els salons de ball que hi havia en alguns cines, com el Salón Dorado, la sala de ball del Rambla i de l’Imperial.
L’utilització dels cinemes per fer concerts, festivals, etc. ha estat una de les activitats més habituals a la ciutat, en part per la manca d’altres instal.lacions abans de constrtuir-se el Centre Cultural. Aquí us mostro dos documents que reflecteixen aquesta realitat, un d’un concert al Rambla en benefici del Madrid sitiat durant la Guerra Civil i l’altre del festival “protagonistas nosotros“.
Tampoc caldria oblidar que molts d’aquests cinemes es feien en antics teatres i que en ells també s’hi representaven o s’hi havien representat obres de teatre.
Una curiositat: als principis del cinema, quan aquest era mut, hi havien uns personatges anomenats xerraires que eren els encarregats d’explicar l’argument als assistents mentre es movien pel passadís central amunt i avall.
Moltes vegades l’èxit de la pel·lícula depenia de les habilitats del xerraire i hi havia qui anava a un cinema en especial perquè li agradava mes com o feia el xerraire en qüestió. La manera de comentar la pel·lícula no obeïa a cap criteri en concret i cada xerraire podia dir el que li sembles i moltes vegades ells mateixos s’inventaven petits diàlegs o explicaven anècdotes que potser no tenien massa a veure amb el que el director de la pel·lícula volia transmetre. La irrupció del cine sonor va fer que desapareguessin per sempre més aquests personatges.





En record d’Antoni Messeguer – geganter

25 10 2010

Un record molt especial per l’Antonio Messeguer i Fruitós, president de la Colla de Geganters de Terrassa, nascut a Terrassa el 24 de juny de 1948 i que aquest passat dissabte ens ha deixat.
Avui he assistit al funeral que s’ha fet al Sant Esperit i vull deixar constància que ha estat una cerimònia molt sentida i on s’ha demostrat que la ciutat és sempre al costat de les persones que durant la seva vida han demostrat una estimació especial per la seva cultura i tradicions.
La ballada del gegants vells a dins de l’església ha estat el millor homenatge que se li podia donar. Endavant amics geganters, ara és el moment d’entomar el molt que ell ha fet per la colla i tirar endavant amb més força que mai. Al costat vostre hi trobareu el suport d’aquesta humil pàgina dels records de Terrassa.
En Robesa, na Pepona i molts de nosaltres el trobarem a faltar.





Records del cinema a Terrassa (la decadència)

24 10 2010

Als anys 80 (any de l’estrena entre d’altres de “El Resplandor” o “Viernes13”) el cinema a Terrassa va començar a patir una greu decadència i aquest fet es va deure principalment a la situació de monopoli que van viure les sales a la nostra ciutat (els empresaris tenien el negoci del cinema com un element residual ja que es dedicaven a altres que els donaven millors resultats, com en el cas del butà i els autobusos), conjuntament amb altres elements, com el retard amb que arribaven les estrenes de pel·lícules a la ciutat i al fet que moltes d’elles ni arribessin mai a projectar-se (durant anys una clàusula impedia que una pel·lícula es passes fora de Barcelona mentre un cine d’estrena de la capital el tingues en projecció i alguna clàusula fins i tot allargava el termini fins a 3 mesos desprès.
També cal esmentar l’estat pèssim d’algunes de les copies que es projectaven a la ciutat que com que arribaven tant tard a terrassa ja presentaven ratllades, talls i defectes en el so. Recordo que la gent protestava airadament cada vegada que és produïa un salt en la pel·lícula o les imatges sortien ratllades. En més d’una ocasió es tenia que parar la projecció i fins i tot s’encenien les llums del cinema mentre s’intentava solucionar el tall.
Tampoc ens hem d’oblidar de l’estat deplorable d’algunes sales de cinema de Terrassa als anys 80: hi havia moltes butaques amb taques indescriptibles o amb el folre esparracat o de fusta com podeu veure en la foto del cine Avenida; es notava una manca de neteja en el terra de les sales i en els lavabos d’alguns cines, que degut a la seva antiguitat, havien acumulat unes olors que ni el Zotal aconseguia treure; els equips de projecció i de so tampoc s’havien renovat adequadament davant dels nous avenços tecnològics, com el Dolby Stereo (estrenat el 1977 amb “Star Wars”) o el Dolby Surround (estrenat al 1981 amb “En busca del arca perdida”); i no ens oblidem de que hi havia pantalles amb alguna taca o estrip, com el que hi va haver durant anys al Cine Principal.
Tot això va fer que molts terrassencs durant anys decidissin traslladar-se a Sabadell per poder veure pel·lícules que no s’estrenaven a la nostra ciutat o per veure-les amb una millor qualitat i comoditat.
Potser també caldria afegir-hi que la irrupció del vídeo va ajudar a que molta gent deixes d’anar al cinema i es quedés còmodament a casa gaudint de la pel·lícula que li vingués més de gust veure.
Una anècdota: Recordo que en una ocasió, però segons m’han explicat va succeir mes vegades, al cine Recreo que feia molts anys que no s’havia reformat i era tot de fusta va passar per sota els seients una rata. Per sort no va mossegar a ningú i tal i com va venir va marxar espantada pel rebombori que va crear. El rosegador deuria buscar alguna resta de menjar sota les butaques i és que el terr
a presentava moltes vegades un aspecte lamentable i el del Recreo, com que només era encimentat, encara més.

Una curiositat del món del so al cinema: el famós crit de “Tarzán” d’en Jonny Weissmuller es va aconseguir barrejant la pròpia veu de l’actor amb lladrucs de gos, el riure d’una hienes i la nota do d’una soprano.





Xerrada al Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa

22 10 2010

Faig una breu aturada sobre els records del cinema (encara en queden uns quants) per informar-vos que avui m’han demanat que faci una xerrada,  a les 20:00 h., sobre el bloc dels Records de Terrassa, al Grup Filatèlic Numismàtic i de Col·leccionisme de Terrassa (Rambla d’Egara 340 2ª planta – Centre Cultural)
Si algú llegeix aquest post i vol passar-hi estaré molt content de poder-vos saludar.





Records del cinema a Terrassa (dels 70 a l’actualitat)

21 10 2010

El divendres 3 de juliol de 1970, l’alcalde de Terrassa Sr. Donadeu fa la inauguració del renovat Cine-Teatre Principal, desprès d’unes importants reformes que modernitzen el local i entre altres coses inclouen la refrigeració i calefacció de la sala, el canvi de butaques, la inclinació del terra, una nova pantalla adequada per Cinerama, 3 nous projectors, un equip de so estereofònic de 6 bandes, etc. L’obra que va durar 2 anys va ser realitzada per l’arquitecte Mariano Serrano.
El Cine Dorado, que havia petit greus danys en les inundacions del 1962 i que va tenir que ser refet en part, va tancar definitivament el 13 de juny de 1970, tot i que uns anys desprès va continuar el nom com a sala de festes Club Dorado.
A principis dels 70 es posa de moda el cine d’art i assaig i els terrassencs que els agrada aquest tipus de cinema han de traslladar-se al Cine Art Alcazar de Sabadell ja que a Terrassa cap cinema ofereix aquesta programació.
Fins que el 25 d’octubre de 1973 entra en funcionament el Cine Club d’Amics de les Arts i JJ. MM. (inicialment utilitzant el local del Cine Regina els dijous per la nit). Uns anys més tard es constitueix com a sala de cinema d’art i assaig anomenada Art-7 per part del Cine Club d’Amics de les Arts i la societat Coral Joventut Terrassenca i es trasllada al primer pis de la seu d’aquesta darrera entitat.
Ignoro quan va començar, però podem afirmar que el Cine Sant Pedro (posterior Sala Crespi) emet pel·lícules el 22 de juliol de 1974.
El 18 de gener de 1978 s’inicia l’etapa de tancaments de sales amb la desaparició del Cine Alegria. Posteriorment, el Centre Social Catòlic decideix en una assemblea de socis celebrada el dia
27 de febrer del 1983 tancar el Cine Regina per ampliar els salons del Bingo i finalment, al 1985 tanquen també El Socialet (curiosament la programació de l’any 85 va començar amb la mateixa pel·lícula que es va projectar el dia en que es va inaugurar “Dersu Uzala” com si fos una crueltat del destí.
En referència al Regina permeteu-me uns records: primer al fet de que en aquesta sala va néixer Rialles i que, durant molts anys, va ser considerada la sala de cinema familiar (pel·lícules aptes pels nois i noies de Terrassa) i on s’hi van començar a celebrar les “17 hores de cinema”.
El 2 de juny de 1985 el Cine Imperial i El Recreo també tanquen definitivament i deixen a terrassa amb 3 úniques sales de cinema (Principal, Rambla i Catalunya) que en els propers anys tot i convertir-se en multicinemes acabaran tancant (Rambla-2002) o passant a ser de titularitat municipal (Catalunya-1999, Principal-2007).
L’època actual està representada per la construcció de dos grans complexos cinematogràfics, com han estat les 24 sales dels cines AMC al parc Vallès (1998) i les 11 sales dels cines Segle XXI (2004).





Records del cinema a Terrassa (del 1939 al 1969)

18 10 2010

El 1939, just desprès de la guerra, trobem a Terrassa cinc sales que ofereixen sessions cinematogràfiques, el Teatre Principal, el Cine Alegria, El Recreo, el Cine Doré i el Cine Catalunya. Curiosament el Cine Doré als primers mesos del 1939 encara es denomina així però cap a finals d’any ja se li ha canviat el nom per Cine Dorado.
Dels anys 40-50 destacaré l’empresa Porta Espectáculos que va regentar a Terrassa el teatre cine Alegria (des del 1942), el Salón Cataluña (des del 1939) i el Salón Terraza  Cine Dorado (des del 1939).
L’any 1943 el Sr. Joan Porta Puig empren una reforma del cinema Catalunya i inaugura la nova sala el 14 d’octubre del mateix any.
Al 1944, al Centre Social Catòlic ja s’hi tornen a fer passes cinematogràfics tant al pati, en sessions d’estiu, com en la seva sala d’espectacles.
Al Salón Imperial, situat a la carretera de Matadepera i on en principi s’hi feien balls, al 21 de setembre de 1946, data de reapertura del local, s’hi van començar a projectar pel·lícules de forma regular, primer d’estrena i posteriorment, des de l’any 1951, de reestrena.
D’aquesta època vull destacar que, als estius del 1949 i 1950, trobem anunciat el Cine Piscina que situat a la piscina municipal ofereix programació a l’aire lliure durant l’època estiuenca. De cinema a l’estiu sembla que se’n feia a altres indrets de Terrassa, com per exemple al pati del Centre Social Catòlic i, segons m’han explicat, en un clos situat on desprès hi va haver la botiga de ca la Felisa.
L’any 1954es torna a reformar el Cine Catalunya donant-li un aspecte molt més modern i confortable de la mà de l’arquitecte Joan Baca i el decorador Joan Pericot.
A partir del 1956 a terrassa es formen dos grans grups que passaran a controlar l’exhibició del cinema a la ciutat, per un cantó tenim el Sr. Joan Porta, amb 3 sales: Alegria, Catalunya i Dorado i per l’altra un grup format per en Jaume Comellas i els industrials Francesc Ramon Gasol i Joan Mollet amb 4 sales: La Rambla, Recreo, Principal i Imperial.
Poc desprès es comencen a construir cinemes a les barriades. El primer va ser el petit Cine Iris de la carretera de Rellinars que es va inaugurar a finals dels anys 50, per part del Sr. Manuel Güell, tot i que poc desprès va passar a ser arrendat per els propietaris del Recreo. Es tractava d’un cine molt petit amb 216 seients i diuen que a l’estiu obrien la porta i la gent podia seguir la pel·lícula des del carrer, asseguts en una cadira que tenien que portar de casa seva.
El 8 d’octubre de 1960 es va inaugurar el gegantí Cine Avenida, situat a la llavors considerada monumental Avinguda de Barcelona (d’aquí li ve el nom) al barri de ca n’Anglada i amb accés pel carrer de Sant Honorat, construït per l’empresa que ja tenia els cinemes La Rambla i Principal, amb una capacitat de 2.450 seients, fet que el va situar entre els 5 cinemes més grans d’Espanya. D’inici només es va posar en funcionament la platea amb una capacitat de 1.500 butaques al preu de 7 pessetes l’entrada i amb una programació dedicada a pel·lícules de reestrena.

El cine Arenas, situat als Grups de Sant Llorenç, en uns terrenys propietat del Sr. Mollet, s’acaba de construir al 1966 però per culpa d’unes deficiències estructurals no es pot inaugurar fins el 15 de juny de 1967.
El 23 de gener de 1966 es fa la darrera sessió de cinema a l’antiga sala d’espectacles del Centre Social Catòlic i el 23 de setembre de 1967 ja s’inaugura el Cine Regina (nom posat en honor a de la mare de Deu, reina del cel) i s’habilita El Socialet com a teatre de butxaca on, anys més tard, al setembre de 1979 es reconverteix en un cinema d’art i assaig.
En l’àmbit del cine-club podem indicar que a finals dels anys 40 existeix el Cine-Club Cinema i al final dels 50 el Cine-Fòrum de les Joventuts Musicals que mantindrà les seves activitats fins al 1973 (el 1966 recordem que es fusionen les Joventuts Musicals i els Amics de les Arts).





Records del cinema a Terrassa (del 1920 al 1938)

12 10 2010

Als anys 20 el Cine Catalunya passa per diferents amos (Claudio Carbonell, Domingo Armengol, Vicenç Salvatella, Joan Duran i Boada, la societat Astrea SA i finalment al 30 de desembre de 1928 al Sr. Gaetano Galítzia Laterza que hi fa importants reformes, tot i que al 1932 el cinema torna a mans d’en Joan Duran Boada fins l’1 d’abril del 1939 en que se’n fa càrrec Joan Porta Puig (empresa Porta).
A l’abril del 1929 es va instal·lar al Cine Teatre Alegria la primera maquina per projectar pel·lícules curtes parlades i amb so i el 3 de gener de 1930 es va estrenar el primer aparell sonor al cine Recreo. Aquest aparell es va construir a Terrassa a l’empresa Duran i segurament va ser el primer que es va construir a Espanya (aquesta empresa va construir aquests aparells per mols altres cinemes).
Precisament el dia 23 d’octubre de 1929 es va inaugurar el Cinema Doré, construït per en Isidre Blanch en un garatge que hi havia al començament de la carretera de Martorell, prop de la Rambla. M’han explicat que al cine li van posar aquest nom perquè el seu propietari li agradava molt les il·lustracions d’en Guastavo Doré i, fins i tot, en un paret de l’entrada del cinema hi va fer pintar una gran il·lustració d’aquest artista. Malauradament desprès de la guerra li van canviar el nom per Cine Dorado
que no tenia res a veure amb el seu nom original. Al 1931 s’hi van fer unes reformes i al 1933 ja s’hi va adequar l’entrada lateral per la Rambla amb un ampli vestíbul, tot i que es va mantenir l’accés per la carretera de Montcada i també una petita porta al carrer de Watt que no sempre estava oberta.
El Teatre del Retiro i les seves sessions de cinema van tancar el 25 de desembre de 1932.
El dia 11 d’abril de 1935 s’inaugura el Cinema La Rambla (inicialment també conegut com “el cine nou”) que en aquell moment és diu que es un dels millors d’Espanya (en tot cas si que era el més gran amb una capacitat de fins a 2.400 seients), d’estil racionalista és obra dels arquitectes Ignasi Escudé Gibert i Manuel Solà Morales Roselló i es va construir en un terrenys que havien estat destinats a la prolongació dels FF.CC. Catalans, des de la plaça de Clavé fins al mercat de la Independència. El primer preu de les entrades va ser de 1,25 pessetes a platea i 1,50 a preferència (primer pis).
En l’àmbit del cine-club cal citar el Cine-Club Avançada del POUM que projectava les seves pel·lícules en diversos locals de la ciutat (especialment el Recreo).
Com a fet històric, cal recordar que durant la guerra civil els cines van ser socialitzats i van seguir en actiu, tot i que alguns van tenir que tancar temporalment a causa dels desperfectes causats pels bombardeigs o per altres necessitats de la guerra, com en el
cas de l’Alegria que durant un temps va servir com a centre per atendre a soldats ferits.

En el darrer document podeu veure un llistat dels espectacles públics a Terrassa durant la república. Fixeu-vos bé amb alguns d’aquests establiments tant emblemàtics d’aquells anys (oriente, sevilla, els caus) avui ja desapareguts.