Cada any WordPress.com realitza un resum de les dades més significatives dels blogs que hi estan allotjats i aquestes són les dades del nostre:
Here’s an excerpt:
The Louvre Museum has 8.5 million visitors per year. This blog was viewed about 100,000 times in 2014. If it were an exhibit at the Louvre Museum, it would take about 4 days for that many people to see it.
Avui hem rebut un comentari que hem trobat graciós i per això l’hem posat com un post.
Ens explica l’amic Ricard Font, en relació al regals que es donaven als guàrdies urbans que ens havia comentat amb anterioritat l’amic Badrenas, el següent record:
“Els regals als guàrdia urbans eren un costum dels conductors què, naturalment, eren molts menys que els d’ara. El guàrdia si tenia lloc els anava guardant al seu costat. Però a la placeta Saragossa, com que gairebé no tenia lloc, els posava a la vorera just sota la finestra del magatzem de l’Anònima Font Batallé. El cas és que, des de dins, els meus cosins i jo amb un cordill i un ganxo li anàvem pescant els objectes quan ell es girava. Quan el guàrdia s’adonà que quasi no li quedava rés, va entrar a aclarir que passava i, com que cada dia era el mateix guàrdia i ens coneixia, va riure amb mala gana la broma”.
La fotografia mostra un taulell de cal Font Batlallé amb les típiques peces tèxtils que s’hi fabricaven.
Com cada any des dels Records de Terrassa aprofitem per desitjar-vos un Bon Nadal i un millor any 2015.
Sembla que no pugui ser però cal recordar que als anys 50 i 60 era costum que algunes empreses de la ciutat regalessin galls d’Indi per Nadal. La mare encara recorda com es vien corrues de gall d’indi vius que eren conduits per un senyor que li deien el “pavero” amb una llarga vara per els carrers de la ciutat camí d’alguna fàbrica que els regalava vius als seus treballadors. El que no m’ha volgut explicar la mare és com es sacrificava el pobre gall d’indi, ja que diu que avui no seria ben rebuda aquesta pràctica.
En la fotografia que mostrem en aquest record podem veure un tancat d’aquests galls d’indi al costat de les naus de l’empresa Teixits Selectos Roig S.A. del desembre de 1954 i que esperaven ser lliurats als seus treballadors. La foto és de l’Arxiu Tobella (Marian Montserrat)
El capó o gall d’indi normalment es servia rostit, farcit de panses, prunes, pinyons, salsitxes i “llomillo”.
I finalitzem amb una dita popular una mica escatològica que diu: “el diner és com el gall dindi: així que estarrufa la cua, ja se li veu el cul”.
L’any 1977 al saló de l’automòbil de Barcelona es va presentar una moto realitzada a Terrassa per en Miguel Tapias. A l’estand de l’establiment “24 horas” es va exposar la seva moto bicilíndrica de carreres, tot i que segons diuen aquest prototip no estava encara del tot acabat, ja que li mancava alguna peça del motor i el carenat.
Per entendre que es realitzés aquesta moto en aquells anys hem d’explicar que a finals dels 70 a Espanya es vivien uns moments de força agitació política, deguda a la recent mort del general Franco i que el proteccionisme industrial encara era molt fort, fet que feia que alguns productes fossin difícils de portar de l’estranger, com en el cas que ens ocupa, les grans motos de competició japoneses que en aquells anys ja hi havia en el mercat, com les mítiques Yamaha TZ.
Així s’entén que l’alternativa per els qui volien competir en carreres de velocitat fossin les motos de cros modificades o alguna moto antiga arregladeta. I, ja que no es podien portar motos de fora i aquí ningú en feia, en Miguel Tapias que era un fabricant de motors i de karts, sota el nom de MTK (Miguel Tapias Karts) va decidir-se a construir-ne una. Concretament una bicilíndrica de 250 cc a la que va bategar amb el nom d’Arisco.
La seva intenció era convertir-la en una moto de fabricació en sèrie però no ho va aconseguir ja que li van sorgir molts problemes a l’hora de la seva homologació. I com que no ho va aconseguir va decidir dedicar els seus esforços a perfeccionar la versió de competició i, tot i que va córrer en diverses carreres, mai va arribar a l’altura de les japoneses. L’Arisco era una moto fràgil degut a la seva construcció artesanal i l’entrada, a principis dels 80, de les motos estrangeres la va condemnar a la seva desaparició total.
Records de Terrassa 
Comentaris rebuts