El pa de “cal manyo”

pas soterrat 1960

Diu en Josep Badrenas: “Recordeu com era el carrer Espinosa de los Monteros (avui Passeig 22 de juliol), quan hi passava el tren de la Renfe? Doncs be: si ho recordeu, hi ubicareu un pas subterrani (veure foto) que passava per sota de les vies del tren i comunicava aquest carrer amb el carrer del ferrocarril que era el que hi havia paral·lel. El “pontet” com el coneixíem, era just davant de on avui hi ha la part nord del parc de Vallparadís, o sigui, prop del carrer d’Egara.

Entre el carrer d’Egara i el descampat que hi havia , que donava a les vies mortes del tren, on els trens feien maniobres i on s’aparcaven els trens de carga, hi havia una caseta petita amb un pati a la seva entrada. Aquesta caseta era just davant del pontet i llindava amb el descampat i el “torrent del Prunés” pel seu darrera. Aquesta caseta li dèiem a “cal manyo” perquè hi vivia una família aragonesa, de la qual el home de la casa era ferroviari; és a dir, treballava a la Renfe.

Els trens “correu” que es dirigien a Saragossa, eren moguts per màquines de vapor, ja que els “elèctrics” només arribaven a Manresa. En aquella època en que la qualitat del pa tenia mot que desitjar, a l’Aragó encara es venien pans de 2 quilos de molta qualitat, que no se si eren a l’abast de tothom o si eren alguna “edició especial” el cert és que el tren que venia de Saragossa parava molta estona a la estació de “Tarrasa” , fins i tot en ocasions s’hi estava aturat més de mitja hora. El ferroviari de cal manyo, no sé com se les enginyava, però en un dels vagons del correu de la Renfe, portava, del seu poble, unes saques plenes de pans de 2 quilos.

Quan el tren arrancava de l’estació, molt poc a poc, al passar just davant la casa del manyo, s’aturava i per sobre de la tanca de ferro que protegia les vies, tiraven, des del vago al pati de casa seva, les saques plenes de pa. Un cop descarregades, el tren accelerava la marxa i seguia el seu camí en direcció a Barcelona.

Els veïns del barri que ho sabíem, ens concentràvem davant de cal manyo a l’hora del pas del tren, i ajudàvem a descarregar i obrir les saques i compràvem un o dos pans d’aquells que ens duraven tota la setmana. No cal dir que era un pa excel·lent!!! La família del ferroviari, amb això es treia un complement econòmic, però penso que no era molt mes car que el d’aquí…, en tot cas, menjar pa de cal manyo era tot un privilegi. Tot això passava als anys 50.”

Nota.- De nou agraïr al Rafael la foto del pas soterrat que m’ha fet arribar per il.lustrar aquest record. L’altra foto és d’un pas a nivell dels anys 30 a l’altura del barri de Can Boada.