Riuades del 62 (…i continua 8)

31 03 2009
zones afectades per la riuada

zones afectades per la riuada

Havia deixat de publicar coses de les riuades del 62, però com que he comprovat que moltes persones entren per aquests articles he decidit explicar algunes coses més:

Unes dades: La pluja va començar a caure a les sis de la tarda del dia 25 de setembre de 1962 i va durar fins a quarts d’una de la matinada del dia 26. La màxima intensitat va ser entre les 10,38 i les 11,22, en poc més d’una hora van caure bona part dels prop de 220 litres per metre quadrat que es van contabilitzar en moltes zones de la ciutat.

La Riera de les Arenes va arribar a un cabal de 700 metres cúbics per segon i la del Palau de 200.

Terrassa va quedar incomunicada i totalment a les fosques i la gent que tornava de la feina tenia moltes dificultats per poder travessar els carrers desbordats per l’aigua. A la Rambla es van assolir els 2 metres d’alçada de manera que una persona dreta podia quedar totalment coberta.





El Viver de l’Abeurador i la Font Vella

26 03 2009

font-de-la-fontvella De la Fontvella ja n’he parlat en anteriors records, però avui rememorarem la seva història. Caldrà remuntar-nos a l’època medieval i recordar que en un dels pujols propers a la vila de Terrassa hi havia una font just al lloc on hi havia l’anomena’t Puignovell (actual cantonada de la fontvella amb el carrer de sant Pau). Els habitants n’hi deien el Viver o el Viver de l’Abeurador i era un lloc molt utilitzat per anar a buscar aigua. L’any 1441 aquestes aigües es van conduir a l’interior de la Vila, construint-se una font als mateixos murs del Castell-Palau, just a l’entrada del carrer Cremat (font que també he anomenat en anteriors records). Aquesta era doncs la Font Nova i la de fora va passar a anomenar-se Font Vella.

Fins i tot un dels portals de la vila se l’anomenava el “Portal de la Font “(el que estava situat just a la plaça vella amb carrer de Gavatxons) ja que d’ell sortia el caminet que portava a la citada font. Posteriorment i degut a una creu de terme que es va posar fora del portal també se’l va anomenar “Portal de la Creu”.

Com que aquest era un camí molt utilitzat, el mateix creixement de la Vila va provocar, que ja al S.XVII, s’hi construïssin importants cases a banda i banda i fins i tot s’arribés a empedrar el mateix carrer.  Es va enrunar l’antic portal de la plaça vella i se’n va construir un de nou a l’altura del Social, amb el nom de “Portal de l’Aymerich” o de la FontVella. No va ser fins a principis del S.XIX que es va començar a urbanitzar la zona que va des del Centre Social cap amunt de la pujada i com que era una part nova es va decidir fer-la més ample, tot donant-li el nom de carrer de Sant Francesc (d’Assis). Aquesta denominació no va durar gaire i finalment se li va donar a tot el carrer el mateix nom de La Fontvella.

Els abeuradors que encara quedaven de l’antiga font del Viver dels Abeuradors es van suprimir el 26 de juny de 1870 i es van substituir per una simple font, que no s’ha de confondre amb la que van instal.lar anys més tard al costat de l’entrada del Social (ja planificada al 1881 i que podeu veure en la foto) . En la part més ample del carrer, al 1895, fins i tot s’hi van plantar arbres, encara que van acabar morint-se.





La Biblioteca Salvador Utset del barri del S. XX

23 03 2009

biblioteca S.Utset

biblioteca S.Utset

Aquesta biblioteca, inicialment ubicada al carrer Avinyó, número 17 es va inaugurar el 4 de juliol de 1972 i jo la vaig descobrir aproximadament l’any 1975, any que vaig començar a vincular-me amb el barri del segle XX i amb la parròquia de les Germanes Josefines que tenien una església oberta al culte al carrer Pare Font.

La biblioteca porta el nom de Salvador Utset i Payàs, un seguidor polític de l’anomena’t Salisme; arribant a ser secretari particular del mateix Alfons Sala des de l’any 1939.

salvador-utsetNascut a Terrassa el 27 de juny de 1880 va treballar inicialment a la impremta del seu pare, al carrer de la Fontvella i des de la que s’imprimia el setmanari “El Tarrasense”. Entre altres càrrecs públics destacaré el de regidor des del 1915 al 1920 i el de tinent d’alcalde de 1924 a 1925. Se’l considera un prohom terrassenc i per això se li va concedir la medalla de plata de la ciutat l’any 1962. Va formar part del patronat de la Fundació Soler i Palet des del 1958 i va ser autor de diverses obres literàries. Va morir el 28 de setembre de 1971.

Correcció.- Tal i com m’han corretgit en els comentaris no són les germanes Josefines, són les Germanes Agustines.





La biblioteca Soler i Palet als anys 70

20 03 2009
sala lectura 1978

sala lectura 1978

Recordo que, quan jo estudiava a la Tecnos, un dels espais on acostumava a anar a les tardes era a la Biblioteca Soler i Palet del carrer de la Fontvella.

No se com era la biblioteca abans de l’època en que jo hi acostumava a anar, però si que recordo que l’any 1976 s’hi van fer algunes reformes, especialment en la nova calefacció de gas que feia l’estança més confortable les tardes d’hivern i crec que també es va canviar el sistema d’il·luminació.

A la ciutat encara faltava un any perquè el Consell de Ministres aproves el canvi de nom de Tarrassa pel de Terrassa, canvi que s’hauria d’aconseguir gracies precisament a un informe que es va encarregar al patronat de la biblioteca Soler i Palet.

A l’època que correspon el meu record, a la biblioteca hi anaven cada dia un munt de nois i noies i era un lloc que alguns aprofitaven per mirar de lligar, que és la paraula que s’utilitzava quan volies acabar sortir amb algú que t’agradava. En aquella època no hi havia Internet i la informació la tenies que cercar en les enciclopèdies i, com que a casa només teníem el “Salvat Monitor””, l’accés a la biblioteca d’enciclopèdies molt més extenses, com la “Sopena”, resultava fantàstic per poder fer els treballs de BUP i de COU.





El bar Catalonia

18 03 2009
Bar Catalonia 1960

Bar Catalonia 1960

El Nou Catalonia era un snack que devia el seu nom a un bar més antic, anomenat igualment “Catalonia”, situat al passeig  número 11, i del que destaco un anunci publicat l’any 1960.

Del nou Catalonia us puc dir que va ser molt popular entre el jovent als anys 80, situat al Passeig just al costat on hi ha l’entrada al pàrquing descobert. Es tractava d’un bar (snackbar) en que s’hi podia anar a qualsevol hora, ja que tancaven molt tard i hi podies prendre quasi bé de tot, des d’un entrepà fins a una xocolata calenta a una hora intempestiva de la nit.

Recordo especialment les taules que tenia a fora del local, en una mena de terrasseta que quedava separada del carrer per unes baranes de ferro, era un dels llocs preferits per trobar-nos i petar la xerrada. A dins hi havia a l’entrar una gran barra i a l’esquerra i al fons unes taules amb panells separadors que oferien una certa intimitat als qui s’hi asseien.

catalonia-badrenas1p catalonia-badrenas2p Ens diu el bon amic Josep Badrenas, “el propietari del Catalonia era el Modesto Ribera. El local era per sota del nivell del carrer i es baixava un graó. En les fotos, (del propi J.Badrenas) podeu veure les instal·lacions que tenia al carrer, o millor, a la vorera del passeig i els que hi surten, som jo i uns companys de feina de quan treballava a la Mútua (en Josep Bros, en Paco Centelles, en Ciscu Corres, en Lluís Coma, la Teresa Soler, la Dolors Civit, en Roc Fargas i jo)  i correspon a l’any 1960, més o menys. Es tracta del bar primitiu, que pocs anys més tard es va modernitzar i remodelar, però que va seguir sent un bar de referència a Terrassa”.

Una anècdota: “un company meu de feina, (un tal Pepe) li feia els segurs socials del cambrer que tenien llogat, fins que la seguretat social el va requerir de pagament i va resultar que el “secretari” se li quedava els diners en lloc de pagar a la s.s., encara recordo al Modesto amb un cabreig que li va durar molts dies”.





Ca les paraigüeres

15 03 2009
paraigua

paraigua

Diu el Josep: “Parlant de personatges que es movien pels carrers per a guanyar-se la vida, també podria mencionar el paraigüer, que es dedicava a reparar paraigües espatllats. Recordo que s’asseia en una cantonada i la gent li portava els paraigües amb barnilles trencades que ell els hi canviava, o amb forats o descosits que també cosia amb destresa. A vegades eren famílies senceres que es dedicaven a aquesta feina. A Terrassa, hi ha una botigueta que en diuen a “ca les paraigüeres” (al passeig 22 de juliol, just abans de la carretera de Matadepera), perquè les noies que avui la porten, en són filles d’un paraigüer del barri que tots coneixíem”.

foto any 1958

foto any 1958

“Aprofito per dir que també passava el que arreglava cassoles i pots d’aram o de porcellana. Aquests estris s’acabaven foradant pel cul o bé se’ls desclavaven les nanses, i aquests industrials ho soldaven a peu de casa, amb un “soplet” de benzina i bocins de plom barrejat amb el mateix aram o material de la peça avariada. Aquests passaven més de tard en tard, però també formaven part del paisatge urbà del barri.”

Nota personal: Abans tot s’adobava –tot el que es podia, és clar-; les coses s’aprofitaven fins al final i no com ara que si s’espatlla ho tirem i en comprem un de nou.





Les discoteques dels anys 80 a Terrassa

9 03 2009

discos anys 80

discos anys 80

Tant sols voldria recordar el nom i d’ubicació d’algunes de les discoteques dels anys 80, ja que són les que jo coneixia quan era jove i que eren: el Cerebrum a la Rambla d’Ègara 327, el Mackintosh al començament de l’avinguda Jaume I, el Number One a la Rasa, el Macxim al carrer Conde de Salvatierra 1, el Liben’s a la carretera de Martorell 120, el Zodiac a la rambleta del pare Alegre 28, el Neon al carrer Sant Francesc 50 i el Maggoty a la carretera de Rellinars 187, potser la que era més gran de Terrassa.

Segurament me’n deixo alguna situada en algun barri de la ciutat, però jo només recordo aquestes.

Com que no tinc fotografies he triat, per il·lustrar aquest record, la reproducció d’alguns dels logotips d’aquestes discoteques.





Venedors ambulants

6 03 2009

tartana lleter 1926 plaça vella

tartana lleter 1926 plaça vella

La meva mare, l’Angelina Casas, m’ha explicat que de petita recorda que per casa seva hi passaven molts venedors ambulants oferint diversos productes.

Recorda una tartana que passava per les cases a vendre pa i recorda que aquest no el venien a peces sinó a pes, de tal manera que sempre tenien que donar-te la “torna” (normalment un tros de pa) fins completar el pes demanat. Ella recorda que si el que sortia a comprar el pa era la canalla, en comptes de donar la torna amb pa li donaven un tros de coca. M’explica que les tartanes eren uns carruatges de dues rodes, amb coberta i seients laterals i que un altra venedor que també passava amb tartana era un que oferia llet i m’explica que la gent sortia de casa amb un estri, anomenat “lletera” i t’hi posaven dins la mesura que haguessis demanat.

Diu que el venedor de gel també anava per les cases amb un carro i que el gel el portava embolicat amb sacs per tal que l’escalfor del sol no el desfés. El gel es venia a trossos i posant-los dins d’una galleda de ferro se’ls emportaven a casa per posar-los a les “neveres de gel” (veure article en parlo) que permetien refredar els aliments durant unes 24 hores, cosa que feia que cada dia fos necessari comprar de nou el gel per la nevera.

Diu que el diumenge recorda que passava un senyor amb una bicicleta oferint nata amb sucre. I per tal que la gent el sentis arribar i li agafes ganes de comprar el producte, utilitzava un crit característic que deia: “noies nata!”…. i és que, com diu la meva mare, eren altres temps!





Mesures (2): Braces, pasos, canes, jornals…

4 03 2009
Bacardit sala vendes

Bacardit sala vendes

Agraeixo les diferents aportacions rebudes i aprofito per comentar algunes mesures que es calculaven amb parts del cos, com la longitud dels braços o de les cames, com per exemple la braça, que originàriament és la distància des de l’extrem d’una mà a l’extrem de l’altra tenint els braços estesos en línia recta, equival també a una cana, és a dir, a 1,56 m. El pas, que equival a mitja braça, és a dir a 0,78 m. Aquesta mateixa mida, 0,78 m, és la mitja cana, emprada per a teles, vetes, etc.

Quan hom tenia que calcular una distància més llarga, com per exemple anar d’una població a una altra, les mesures es calculaven en hores i així es podia calcular que una hora de camí venien a ser uns 4 quilometres. Més antigament també es feia servir el jornal per indicar l’extensió de terra, que es pot llaurar amb una arada i un parell d’animals en un dia i que equival a 4 o 5 tornalls (mesura que jo mateix mai havia sentit).

Per aclarir el terme lliura que sortia en el record anterior indicaré que:

– Per mesurar el pes en general es feia servir la tona (1.000 kg) que equival a 25 quintars(1 quintar = 40 kg) el qual equival a 4 roves (1 rova = 10 kg) i aquesta equival a 4 quartons (1 quartó = 2,5 kg) o el que és el mateix que 6 lliures i 3 unces (1 lliura = 12 unces = 300 grams) (1 unça = 25 grams).

una romana

una romana

– Cal esmentar de nou la varietat específica de la lliura carnissera, que s’emprava per a la matança i per pesar l’embotit i que equival a 2,300 kg. La terça és una tercera part de la lliura, per tant en aquest cas són 400 grams i per això 1 unça en aquest cas equival a 33,33 grams, tal com indicava en l’article anterior.

– I per els líquids cal indicar que també s’utilitzava la paraula lliura i les seves fraccions (1 lliura = 0,4 litres o 12 unces). Una curiositat és que antigament, en els cafès, per mesurar una copa d’aiguardent o d’altres licors s’utilitzava la mitja lliura, que era com una copa de 0,14 litres aproximadament.

Finalitzo indicant que, segons els productes o la manera d’emmagatzemar-los, les mesures que s’utilitzaven eren diferents. Per exemple, en el cas del carbó vegetal es feien servir les roves i en el cas dels sacs de fruites, per posar un exemple, es feien servir els quintars i així un munt de varietats segons el gènere a pesar.





Mesures (1): Unces, lliures, petricons, roves…

2 03 2009
Un colmado a Terrassa

economat saphil 1959

Amb els anys han anat canviant els noms del carrers, els oficis i moltes de les maneres en que sempre s’havien anomenat les coses que tenien que veure amb el dia a dia.

Avui m’ha vingut al cap algunes de les maneres en que es comptaven les coses abans, com per exemple les dotzenes. Ara ja només comptem els ous per dotzenes, però antigament els pagesos venien els seus productes per dotzenes i fins i tot, els anomenats “manats”, de cebes, alls tendres o calçots estaven formats per una dotzena de peces. Una mesura més gran era la “grossa” que equivalia a 12 dotzenes.

Recordo que els meus avis feien servir unes unitats de mesura que no havia entès mai i quan els sentia a la plaça demanar, per exemple, una terça, que resulta que és l’equivalent a una tercera part d’una lliura (1 lliura = 400 grams) em costava molt entendre-ho ja que, demanar una terça equivalia a demanar poc més de 133 grams i, no entenc com ho podien pesar sense equivocar-se.

Recordo que també demanaven les coses per unces, “posi’m 3 unces de llonganissa!” i si tenim en comte que una unça són 33,33 grams, era l’equivalent a demanar uns 100 grams d’embotit.

venedora d'oli

venedora d'oli

L’oli es demanava per petricons (1 petricó = 0,235 litres) i quan es tractava de mesurar sacs que pesaven molt és feien servir les roves (1 rova = 10 quilos i escaig) o els quintars (1 quintar = 41,5 quilos). I per la part baixa hi havia el quarteró (un quart de rova)

Per mesurar camps feien servir les àrees (1 àrea = aproximadament 100 metres quadrats) o les mujades (1 mujada= 49 àrees). Ja diu la dita que “no ve d’un pam”, però cal aclarir que el pam també era una mesura de longitud que equivalia a 19,4 cm… Altres mesures que recordo menys eren la colzada (76 cm) o la cana (8 pams). En fi que si algú recorda alguna altra mesura aquí teniu un espai on indicar-la.