El pellaire

18 02 2009
gabia conills

gabia conills

Explica el Josep Badrenas” Fa molts anys, al menys al meu barri, la gent acostumava a tenir conills i gallines al pati o al terrat. A casa també n’havíem tingut, fins i tot un porc. Era una forma de tenir menjar a bon preu ja que s’alimentaven amb l’herba que anàvem a buscar als camps del voltant i també de les sobres de casa (si es que sobrava quelcom).

A casa, recollíem els ous de les gallines per vendre’ls a la tenda… i recordo que les gàbies se les fabricava la gent amb quatre fustes i un filat., i apa!! a criar conills. És sabut que els conills són molt prolífics i és fàcil arribar-ne a tenir una bona colla, a partir d’una bona parella de cria. El fet és que cadascú matava el seu bestiar per menjar-se’l i ho feia al pati o al terrat de casa i d’aquest fet en sortia un subproducte, la pell del conill.

De conills n’hi havia de moltes tonalitats, els grisos eren els més normals i abundants, però també n’hi havien de blancs i amb clapes negres i fins i tot de completament negres, però aquests eren els menys freqüents. Aquestes pells procedents de la matança domèstica nodrien la indústria de la pell per la confecció de prendes de vestir (colls d’abric, abrics, folres,…).

pells de conill

pells de conill

Recordo que pels carrers passava un personatge pintoresc: el pellaire. Anava cridant “El pellaireee!! i la gent sortia al carrer amb la pell dels conills morts durant la setmana per a fer-ne uns cèntims… molt pocs. Acostumava a passar el diumenge, ja que la gent matava el conill el dissabte o el mateix diumenge. Hi havia alguna família que s’afanyava a matar-lo per ser a temps a tenir la pell quan el pellaire passes i no haver d’esperar la setmana vinent.

Les pells les penjava d’un estri que portava a l’esquena. Examinava atentament la pell per si tenia esquinçades o estava en mal estat, i segons el diagnòstic en fixava el preu. Les mes senzilles, en bon estat podia pagar-les a dos rals (50 cèntims) i les blanques o negres sense taques, en podia arribar a pagar una pesseta. Però les molt seques o amb forats o taques, a vegades no en pagava res o, com a molt, 10 o 20 cèntims. Era molt poquet, però amb això la gent es comprava l’esmorzar d’un dia (un panet i una sardina de llauna), que moltes vegades era l’àpat principal del dia. De fet, tot era proporcional a aquests preus, inclòs el que la gent guanyava amb el seu sou. El que no era proporcional, eren les hores que havia de treballar la gent per a guanyar-se ‘l.

Nota meva.- A casa m’explicaven que la pell del conill li treien tot estirant-li i que aquesta sortia sencera i al revés i, per tal d’assecar-la i que quedés estirada, la llançaven amb força contra la paret del pati ,on quedava enganxada fins que passes el pellaire. La mare m’explicava que els diners del pellaire a vegades els hi donaven perquè anés al cinema o es comprès algunes pegadolces que li agradaven molt. Nosaltres havíem tingut conills, gallines, coloms i algun ànec i de les herbes pels conills, recordo que les més comuns eren els llecsons (llicsons).