El “temple dels nens” a l’Escola Pia (3)

30 01 2009

mosaics de Padrós

mosaics de Padrós

Una preocupació dels Escolapis, a la postguerra, era disposar d’un nou temple que permetés acollir un nombre important d’alumnes i per això va succeir que el Pare Font va proposar fer el “Templo de los Niños” el 27 de novembre de 1944. Dos mesos desprès de la proposta, el 25 de gener del 1945, ja es va posar la primera pedra en un acte solemne presidit pel governador de Barcelona Sr. Antonio Correa. Com a curiositat, cal dir que aquesta primera pedra es va posar en un lloc on desprès no es va construir el temple.

La feina més feixuga va ser rebaixar el terreny, tasca que es va encomanar a l’empresa Segués i Donadeu, mentre que l’arquitecte era en Josep Pratmarsó i els mosaics, que li donen un aire bizantí, foren obra de l’artista Sant-Yago Padrós.

Gracies al donatius rebuts, l’any 1950 es van poder començar les obres del temple, que es va poder inaugurar en data 7 de juny de 1952, amb un seguit d’actes que van durar una setmana sencera.

El meu germà que va anar a Can Colapi, se’n va fer un tip d’anar a missa en aquest temple, de manera que, quan va deixar els estudis, recordo que deia que ell ja n’estava tip de misses i que ja hi havia anat prou per tot el que li quedava de vida.

turo-argilaAdjunto foto que m’ha fet arribar el Rafael, del procés de buidat del turó de l’argila pels treballadors del Segués. Marcat amb una fletxa es pot veure la torre de Can Colapi.





El “cara al sol” a l’Escola Pia (2)

28 01 2009

anys 40

anys 40

Desprès de la guerra civil a l’Escola Pia desaparegueren les distincions entre recomanats i vigilats, només quedà una distinció entre permanències i no permanències, és a dir els que es quedaven una hora a la tarda a l’escola per fer els deures i els qui només assitien a les classes. Els dos grups pagaven quantitats diferents i estaven separats també en classes diferents. Cal indicar que aquesta divisió es va continuar només a Terrassa, ja que a la resta de centres d’escolapis s’havien barrejat ja els alumnes.

En aquells anys els Escolapis de Terrassa estaven fortament lligats amb el poder ciutadà i en especial al Salisme. No volien ni sentir parlar el català i s’enorgullien de que l’única llengua de l’escola en aquells anys fos el castellà. Per això no ens ha d’estrenyar que cada mati als nens els fessin cantar l’himne feixista del “cara al sol” amb la mà aixecada.

Per sort tot això amb els anys va anar canviant…





Recomanats i vigilats a l’Escola Pia (1)

26 01 2009

escola pìa 1924

escola pia 1924

Segons m’explicava l’Antoni Crusellas, quan ell anava a l’Escola Pia, abans de la guerra civil, els alumnes es dividien en 2 grups: els recomanats i els vigilats.

Els recomanats passaven la major part del dia a l’escola i rebien un tracte preferent amb una organització educativa específica que els feia diferents i superiors a la resta dels alumnes de l’escola. En aquest grup només hi podien anar els fills de fabricants i persones benestants de la ciutat, ja que els diners que costava la mensualitat no els podia pagar tothom. Els vigilats eren alumnes que pagaven bastant menys i que, per aquest motiu, rebien una educació i un tracte diferent.

El record en qüestió, fa menció a les diferencies que es podien observar entre aquests dos grups d’alumnes a l’hora de l’esbarjo, i és que, mentre els recomanats podien jugar a futbol amb una pilota de cuir, els vigilats se la tenien que fer de draps lligats ja que per ells no n’hi havia. Per qui no ho ha viscut, pot semblar estrany, però era una realitat que feia que fins i tot els patis on jugaven fossin diferents pels uns i pels altres.

Un dia es veu que van organitzar un partit de hockey entre els dos grups i la imatge va ser ben curiosa, ja que mentre els recomanats portaven estics de veritat, els vigilats anaven amb pals de fusta que s’havien hagut de fer ells mateixos.

A la foto podeu observar un partit entre recomanats l’any 1924 i si observeu a la dreta veure al fons la Torre del Palau.





El Sr. Gunfaus i l’Sport Center

22 01 2009
minigolf sportcenter 1996

minigolf sportcenter 1996

De records de l’Sport Center (situat a la carretera de Sabadell, just davant del MercaVallès), obert per el Sr. Gunfaus (el de la Mery) en tinc molts, ja que va coincidir l’obertura d’aquest centre amb una anys en que el vaig poder gaudir. A l’etapa adolescent hi anava a jugar a la bolera, al minigolf i a les “maquines del millón” i desprès, ja casat, hi anava amb els meus fills per gaudir de les moltes atraccions que s’hi aplegaven: el trenet, els llits elèstics, els camions i els vaixells teledirigits, la pista de karts, les motos i la zona de patinatge, etc… Pels més grans hi havia, fins i tot, una pista de ball.

sportcentre 2008

sportcenter 2008

Un any en que vaig estudiar a d’Institut Arrahona, amb els companys hi soliem fer alguna escapadeta per passar-hi estones perdudes i recordo que moltes vegades tornàvem a casa fent dit (auto-stop). La foto de la dreta està feta aquest hivern i len podeu comprovar l’actual estat d’abandó i és que, des de la mort del Sr. Joan Gunfaus, ningú s’en ha fet càrrec.

També em ve al cap que, al meu fill (és el que surt a la foto del 1996) li agradava especialment el minigolf i, com que sempre ha estat un xicot més aviat fort, al picar la bola al darrer forat (que era especialment difícil), en una ocasió, li va donar amb tanta força que en comptes de donar-li a la bola va encepegar amb al meu nas i us prometo que vaig veure les estrelles una bona estona. Cal indicar que aquest incident el va repetir amb el seu avi.

Segur que vosaltres tambè en teniu de records de l’Sport Center, o no? …

Nota.- Al novembre del 2011 s’ha tornat a inaugurar sota el nom de: SportCenterLand





Cal Gunfaus i les tendes de “plats i olles”

19 01 2009
ribot 1944

Arrel d’un dels comentaris rebuts en el record anterior, he recordat la tenda de Cal Gunfaus a la Plaça del Progrés (en les dues ubicacions que va tenir) i he volgut destacar-la, ja que va ser un dels establiments més coneguts al barri de ca n’Aurell durant molts anys. Recordo que a moltes cases es comentava, això “ho trobaràs a cal Gunfaus” o a “ca la Gunfaus” quan ja la tenda la portava la filla. Segur que molts terrassencs hi van anar a comprar els recanvis de les bombones de Butano i del Butsir.

Al meu barri, concretament al carrer Topete, de botigues de “plats i olles” tambè n’hi havia i tot recordant m’ha vingut a a la memoria una tenda semblant que hi havia al carrer de la Unió, que ara no recordo com s’anomenava.

mery1970He adjuntat l’unic anunci (publicat al 1944) que he trobat d’un establiment similar, d’en J. Ribot, i que, com veureu, ja havia canviat lo dels “plats i olles” per la parula “cacharreria” i és que desprès de la guerra tots els comerços es van tenir que castellenitzar per “imperatiu legal”.

Per cert, aprofito per incloure un anunci de la Mery que ha trobat publicat en un programa de la Festa Major de Terrassa de l’any 1977 i en el que podem apreciar el nom del cubell “S’tan Practic“.

Sembla que amb la darrera opinió queda una mica mésclar el nom de la tenda del c/ de la Unió.





La Mery i el fregar agenollats

15 01 2009
la mery

la mery

rodex21La invenció de la “fregona” la devem a Manuel Jalón i Emilio Bellvis (socis inicials de Manufactures Rodex, Saragossa 1957) que inspirats amb uns models americans basats amb l’ús del rodell i que van observar a la base aèria americana de Saragossa, presenten la seva proposta de poder fregar de peu, substituint els rodells per un sistema que utilitzava un escorredor troncocònic.

rodex2El model més popular que va comercialitzar es deia “lavasuelos Gaviota” (1964), un artefacte encara molt car per aquells anys ja que sortia per 395 pessetes i que, a més, s’enfrontava al costum ancestral de fregar amb baieta i agenollat.

En el camí per aconseguir un model eficient hem de citar a un ferreter de terrassa, en Joan Gunfaus que a finals dels 50 va idear un pal de fregar i un escorredor en forma d’embut, que va popularitzar amb el nom de “Mery”.

Els primers anuncis de la mery els feia l’actriu “Mari Sampere” fet que va ajudar a popularitzar el nom d’aquesta fregona.

fregar-agenollada Crec que aquest invent a més de significar una innovació important va ajudar a dignificar una tasca que en aquells anys era exclusiva de les dones, el fregar agenollades al terra. Tot això  em fa recordar que la meva mare m’explicava que quan era petit jo era molt entremaliat i que quan ella fregava agenollada jo li pujava a l’esquena tot dient “arri arri tatanet”., ja se que  avui pot semblar un gest denigrant, però cal dir que ho feia amb la inconsciència pròpia d’un nen petit.

Nota.- Vull destacar la recent aportació, en forma de comentari, que he rebut del fill del Joan Gunfaus. Gràcies per la teva aportació!





El venedor ambulant de colònies

12 01 2009
cesar imperator 1957

cesar imperator 1957

Diu en Josep Badrenas sobre els venedors ambulants de colònies: “Des que jo vaig anar a viure al carrer Ample, sempre havia passat, els diumenges, “l’home de la colònia”. No recordo el seu nom, però era un home ja gran, que passava pel carrer cridant “Colònia i brillantina d’aquella tan bona, noia!!!”

Llavors, els veïns sortien al carrer amb les seves ampolletes de vidre i en compraven a unces (mitja unça,…dues unces, …) tant de colònia com de brillantina, que en aquella època tots fèiem servir (molts anys més tard, la va  popularitzar en John Travolta i es va tornar a fer servir però no a granel) Recordo que de colònies n’hi havien de moltes marques; Maderas de Oriente, Cesar Imperator, Lavanda, … amb olors molt diferents.

Lavanda 1956

Lavanda 1956

L’home portava una mena de remolc, d’aquells de dues rodes de goma que sostenien una caixa, i a dins hi havia una sèrie de departaments per a les ampolles dels productes que venia, generalment d’un litre de capacitat. Per a mesurar-ho tenia uns tubs graduats com els de laboratori, i els omplia segons la comanda. Les veïnes portaven els seus flascons de vidre, amb un tap de suro, que tenia al mig un broc metàl·lic per on sortia la colònia quan es feia servir.

varon dandy 1958

varon dandy 1958

Moltes vendes eren de mitja o una unça i la gent ho barrejava amb aigua obtenint així una colònia més suau, però que allargava per a tota la setmana. Vull remarcar que a la majoria de cases, al menys al meu barri, no i havia dutxa ni molt menys aigua calenta, per aquest motiu, la colònia feia el seu servei puntualment.

Més amunt de casa, uns bons amics de la família tenien una merceria i venien també colònies a granel. El fill, en Lluís, i jo, ens va semblar que anant nosaltres a vendre colònia a barris on no hi havia encara aquest servei, botríem guanyar uns “calers”… Varem agenciar-nos un parell de cistelles de vímec grans, que tenien forma allargassada i varem posar-hi ampolles de colònia d’un litre, de diferents marques i olors, i ens varem llançar els diumenges al mati, a recórrer la part habitada del nou barri de Ca n’Anglada, just en l’època que la gent s’autoconstruïa l’habitatge. Era el moment del naixement del nou barri i les famílies, amuntegades en les cases a mig construir, varen acceptar de bon grat que els portéssim el producte a casa seva.

El negoci, que fèiem per compte dels pares d’en Lluís que eren els qui tenien la merceria, va anar molt bé, i va durar un parell d’anys, però no sabria dir-vos per quin motiu el varem tancar. Això succeïa més o menys a primers dels anys cinquanta i jo i en Lluís teníem uns 10 anys”.

Nota.- Jo també recordo un venedor de colonies que pasava per carrer Topete, un home alt i desgarbat del que només em queda el record de que anava acompanyat d’una maleta molt grossa i d’un altre, que crec que es deia Salvador.





Semblances de la crisis del 78-79 amb la del 2008-09

8 01 2009
Al Vent - gener 78

Al Vent

De crisis n’hi ha hagut moltes i avui he volgut recordar un article que es va publicar a la revista “Al vent” el 1978 i que diu:

“Dues grans crisis tenen a Terrassa atrapada i li paralitzen llur capacitat de maniobra. Per una banda la crisis econòmica i per l’altre banda la crisis política” “els terrassencs tenim la més feixuga de las impressions, la de la impotència, la del fatalisme quasi de tragèdia grega”. “Tenim uns problemes però no tenim a les nostres mans la possibilitat de solució”.

Avui, 30 anys desprès, tenim de nou sobre nostre una crisi financera i també política amb el tema de l’estatut de Catalunya. Llavors se’n van sortir desprès d’una forta reconversió de la industria i amb la necessaria democratització de la política. Si fem cas a la història ara també ens en sortirem, però com llavors ara també hem de ser valents i si s’han de fer ajustaments en el model econòmic, financer o polític, fem-los el més aviat possible. Sort a tots !





Un esgarrifós crim al carrer Ample

4 01 2009

Diari "el dia"

Diari "el dia"

De crims a la ciutat n’hi ha hagut i n’hi haurà, però avui el record és per un que va succeir l’any 1932 i que segons m’han explicat va causar una esgarrifosa commoció a Terrassa.

Ens hem de situar al dia 4 de maig de l’any 1932 al carrer Ample de Terrassa. Segons diuen les cròniques que van sortir publicades als diaris de l’època, una mare que viu en el carrer Ample, deixa el seu nadó de 3 mesos al bressol i quan torna veu desesperada que ha desaparegut. La dona es posa a cridar i els veïns són els primers d’avisar a la policia municipal que troben al cap d’una estona la criatura morta al costat d’una paret en el pati de la casa del costat on vivia la família. Segons diuen la criatura estava “embolicada amb draps i sense sang” (el fet és que el varen trobar degollat, cosa que explica que es comentés el fet de trobar-lo “sense sang”.

Els indicis que va trobar el cap de la Guàrdia Municipal, el Sr. Carramiñana, amb el suport del cap de la Guàrdia Civil, Sr. Barea, indicaven que qui havia comés aquest infanticidi era un pertorbat anomenat “El Torero” (Salvador Cazorla), un xicot jove, de 25 anys, i prim que era disminuït psíquic i que s’acostumava a veure’l per carrer, ja que ningú li donava feina.

Mireu que es va arribar a dir en aquella època: “llavors en el comble de la pertorbació hom creu que concebí la desaforada idea, tan arrelada entre la baixa gent com fora de sentit comú, de guarir-se xuclant la sang d’una criatura”. Impressionant, oi? Que algú penses que amb la sang d’un infant es podia curar i que a més la gent s’ho prengués seriosament em fa estremir.

El cas és que aquest noi va ser detingut, pel guàrdia municipal Maties Sánchez, prop de casa seva, al carrer de Catalunya, on vivia amb la seva mare que el cuidava. Immediatament va ser traslladat pels carrers, segons diuen “on tothom podia veure-li les faccions i alguns intentaren escometre’l” fins l’edifici de l’ajuntament per ser interrogat.

Allí s’hi va concentrar una gran quantitat de gent que volia prendre’s la justícia per la seva ma. El mateix detingut va confessar el seu crim i quan li van preguntar perquè ho va fer, no va saber donar cap mena d’explicació degut a les seves facultats pertorbades. Segons una crònica que es va publicar al cap d’uns dies va dir “vaig cometre el crim perquè volia anar a la presó abans que anar al manicomi”.





Un campament de soldats i la càmera “Winar”

2 01 2009
campament militar finals anys 50

campament militar finals anys 50

De nou ens diu l’amic Josep Badrenas: « En quant a Can Petit, que quedava bastant lluny, recordo que hi anàvem d’excursió, « a berenar a fora » com deien llavors, i els mes agosarats o amb mes mitjans, (carro o bicicleta)  s’arribaven fins “la font de les canyes” que encara avui raja.

Ho mencionava perquè durant uns anys, a la zona de Can Petit, just on avui hi han els grups de pisos de Sant Llorenç, va haver-hi un campament de soldats del regiment Numancia de Barcelona, que anaven a fer-hi la instrucció. Quan anaven a fer “maniobres” o al camp de tir que era cap a Can Bogunyà, passaven pel carrer Ample, i era tot un espectacle i els veïns gaudíem al veure’ls passar en formació militar.

No tinc cap material gràfic, ja que en aquella època, tenir màquina de retratar, tampoc estava a l’abast de gaire gent, al menys dels del meu barri.

àlbum xocalata ollé

àlbum xocalata ollé

Jo en tenia una amb la que vaig fer les fotos que t’he enviat. Una màquina que me la varen donar de regal  amb un consum determinat de pastilles de xocolata Ollé (al costat podem veure un àlbum de cromos d’aquesta marca). Com que a casa teníem una tenda em va ser relativament fàcil obtenir-la, ja que  la xocolata es venia a “preses” no a pastilles senceres, i  nomes tenia de guardar els embolcalls de la xocolata que anàvem venent.

winar

càmera winar

La càmera era “automàtica” : nomes tenia un objectiu, un botó per disparar i un botó per arrossegar la pel·lícula, la carcassa era de baquelita i la marca era “Winar” (ja podeu deduir i comprovar la qualitat de les fotos!!!) Però per mi, amb aquesta càmera era “el rei”. »

Nota.- Jo recordo un àlbum de la xocolata Ollé sobre la història del “Tambor del Bruc”.