Fa 50 anys que va tancar el teatre cinema Alegria

El 17 de novembre de 1917 es va inaugurar al carrer General Mola (La Rasa) el nou edifici del Cine Teatre Alegria, del qual n’era propietari en Gaietà Galízia.

L’edifici va ser construït per l’arquitecte Lluís Muncunill, amb una capacitat per a 2.000 espectadors i es va fer en uns terrenys, on s’estenien les peces sortides dels acabats d’una industria tèxtil, i que eren propietat dels germans Coll.

54 anys després va tancar les seves portes. El darrer dia que va estar obert va ser el diumenge 10 de gener de 1951 i podem comprovar que el dia 9 s’anuncien les darreres dues pel·lícules que s’hi van projectar i que van ser: “El único juego de la ciudad“, una comedia dramàtica amb la Elizabeth Taylor i en Warren Beatty i “El oro de Mackenna“, un western amb Gregory Peck i l’Omar Sharif.

En un article del dia 16 de gener es parla de que el cinema sembla que ha tancat definitivament i es parla amb enyorança d’una pèrdua important per la ciutat. Dies després es va confirmar que havia tancat de forma definitiva.

Serveixi aquest record com a homenatge a aquest cinema que avui al menys hem recuperat amb el nom de l’actual Teatre Alegria, situat al lloc es s’havia aixecat el primer edifici al carrer Gaudí, 15.

 

 

L’ofici de fanaler

fanal 1950

Ens diu de nou el Josep, “In illi tempore”, als carrers de Terrassa hi havia una il·luminació molt primària. A cada illa de cases hi havia un parell de fanals clavats a les façanes, que consistien en un braç encorbat i un pàmpol rodo de porcellana amb una bombeta al mig. El pàmpol normalment estava malmès ja que els sagals del barri sovint ho fèiem servir per fer punteria amb pedres. Cal assenyalar que, al menys al meu barri, els carrers no eren asfaltats sinó “empedrats” es a dir, plens de pedres.

Les bombetes que trencàvem, cada dos per tres les canviaven, juntament amb les que es fonien per l’ús. Recordo que ens havíem guanyat alguna que altre escridassada d’algun veí que ens havia atrapat en ple joc de punteria.

Doncs be, me n’anava per les branques…tornem al fanaler En aquells anys no existien les cèl·lules fotoelèctriques per comandar-los a distància, sinó que havien de funcionar a base de cèl·lules “foto-espardenyeres”. Just sota de cada fanal hi havia una caixeta de fusta amb un interruptor que es feia funcionar amb una palanca que sobresortia per la part inferior de la caixeta.

Cada vesprada passava el funcionari municipal, anomenat el fanaler, amb un pal dotat d’un ganxo a la punta, i amb aquest ganxo posicionava la palanca de l’interruptor que encenia el fanal. Com que la feina es feia a peu, passava a encendre’ls bastant d’hora, tot i que hi havien varis fanalers que es repartien el territori per tal d’acabar abans que es fes fosc.

Als matins, ben d’hora, tornava a passar el fanaler a fer l’operació a la inversa, és a dir, girar la palanqueta de l’interruptor cap a la posició d’apagada, i … fins demà!!! i si un dia en fanaler del carrer estava malalt, el carrer es quedava a les fosques, o amb els fanals encesos tot el dia. Mes o menys com ara quan s’espatlla la cèl·lula. No es d’estranyar, que amb aquella tecnologia punta, llavors hi hagués feina per tothom. A la foto podem observar un fanal al carrer Gaudí l’any 1950.