Avui, per desig del bon amic Ricard Font farem esment a l’antiga masia de Can Font de Gaià, situada a la carretera de Terrassa a Rellinars B-122 Km.2,700
Història: La família Duran de Gayà està documentada des del S. XIII i se sap que llavors regentava l’anomenat Mas Duran, on cap a la fi del S. XV entrà la família Font, de la que pren el nom actual.
Tenim documentat que al 1455 el propietari de la masia era en Duran de Gayà i que al 1558 ja figura com a propietari un tal Jaume Font de Gayà, pare d’en Joan Font de Gayà (nascut justament l’any 1558 i del que es conserva la partida de naixement a l’església de Sant Pere de Terrassa – veure document adjunt).
Aquest canvi dels Duran als Font és el que provoca un canvi en la denominació de la Masia i provoca el dubte que precisament en Ricard Font em plantejava quan em demanava que parlés d’aquesta masia, i que aquí us transcric: “tinc un dubte que potser algú que ho llegeixi podria aclarir-me. Can Duran de Gaià passà a denominar-se com a Can Font de Gaia i voldria saber si els Font (ancestres meus) compraren la masia, o si els Duran sense successió masculina casaren la pubilla amb un Font, qui donà nom als nous propietaris – si poguessis penjar aquest tema potser algun historiador ho podria aclarir”.
Aquest post seguirà amb una segona part.
Records de Terrassa 
La fotografia feta a l’exterior de la masía, correspond a les 18 persones (11 adults 5 joves i 2 nens), que hi residien el 1832)
Un cosí germà del meu pare, que tenia de cognoms Malet i Font, molt relacionat amb la publicació La Hoja del Lunes, va fer-se enganxar oficialment els cognoms posan-se Malet Font de Gayà (així s’escriu en gràfia castellana), avui dia a Barcelona podeu trobar aquesta família.
El meu germà Ferran, que és pintor de quadres, els signa Fernando Font de Gayà
La “heredad Font de Gayá” perteneció a la pubilla Teresa Font i Coll y tras su fallecimiento en 1878 quedó como usufructuario su viudo Pedro Miguel del Solà i Formosa (34 años al enviudar) dejando como heredero a su hijo José, y algún legado a su hijo menor Ricardo. El valor de la finca quedó por entonces reducido por la reciente tala de su arbolado (entre 1874 y 1878) para maderas y combustibles.