Un joc per l’estiu: els patacons que jugàvem a l’Escola Social

27 07 2017

Ara que s’ha anunciat la celebració de la “Setmana dels Jocs al Carrer de Terrassa”, del 4 al 8 de setembre de 2017, hem pensat fer aquest post perquè qui vulgui és comenci ja a entrenar per participar en aquest joc.

D’entrada deixeu-me explicar que els Patacons eren molt populars quan jo era petit a Terrassa i pel que diuen és un joc molt antic en el que els nostres avis i besavis segurament ja hi havia jugat. A la meva època a més del valor com a joc, tenia valor com a objecte de bescanvi entre la mainada i els patacons quasi bé es podien fer servir com a moneda infantil.
El fet de jugar-lo a l’Escola Social, del Sr. Artigues de Terrassa, és què com ja he explicat en algun altre record en aquesta escola no teníem pati i els jocs els teníem que fer en una sala enrajolada, de tal manera que sempre tenien que ser jocs més aviat quiets i que no fessin massa soroll.

Els patacons o patracons, que hi havia qui en deixa així, és poden fer amb cromos vells, cartes en desús o trossets de cartró. Jo recordo haver demanat cartes velles al pare per fer-me els meus, tot i que també n’havia fet amb els cartonets de les caixes de llumins que trobaves llençades pel carrer. La fabricació és ben senzilla ja que només s’han de tallar dos trossets de cartolina, doblegar-los i encaixar-los un dins l’altre procurant que les dues cares del patacó siguin diferents ja que pels jocs és important distingir el davant del darrere. Com veureu en les imatges hi ha moltes maneres de fer-los amb mitges cartes o amb quarts de cartes, si be els patacons més plans són els que es fan amb quarts de carta i amés suposen un estalvi ja que amb una sola carta pots fabricar dos patacons mentre que amb les altres variacions necessites una carta per cada patacó. La variant de mitja carta tallada en vertical i ajustant les dues parts fent angle de 90 graus també es feia servir.

El joc més popular dels patacons potser era la “Picada” en que hi ha de participar un mínim de dos jugadors i bàsicament consisteix en llançar els patacons per fer girar (picar) el patacó que prèviament ha dipositat al terra cada jugador i que s’anomena “la peça” amb l’objectiu de que el primer que ho aconsegueixi guanyi tots els patacons dels jugadors contraris. Els jugadors llencen els seus patacons per torns i des d’una distància igual per tots intentant picar la seva “peça” i fer-la girar. A vegades el que fèiem era fer una pila de patacons (un per cada jugador) i qui picava a la pila es quedava amb tots els que aconseguia girar. Si no n’encertava cap es tornava a fer la pila afegint el de la tirada fallida i per torns es tornava a intentar “picar” la pila.
D’aquest joc en van sorgir un munt de varietats com per exemple jugar a “cara o creu” en que si al llançar el patacó et surt la part blanca és diu cara i si et surt la part ratllada és diu creu. El joc és tant senzill com endevinar el que sortirà, com si es tractés del joc clàssic d’apostar amb monedes a cara o creu.

Potser una de les variants més populars era jugar a “Pica paret”, ja que és un joc on hi han de participar de 3 a 4 persones i que a més tant es pot jugar amb patacons com amb cromos, que de fet és com hi jugàvem a l’Escola Social de Terrassa. La dinàmica és ben senzilla i només es tracta de posar el patacó o cromo enganxat a la paret i deixar-lo caure des d’una marca que s’ha fet prèviament a la paret. Si cau damunt d’un altre te’l quedes i sinó queda al terra esperant que algun li caigui al damunt. En la foto que us mostrem veureu que com a detall hem fet servir cromos de la casa Xocolates Piera i Brugueras de Terrassa que daten de principis del segle XX.

Quant es jugava amb patacons, com que era més difícil que un patacó caigués al damunt d’un altre, es basava en que qui ho aconseguís es quedava amb tots els patacons que s’haguessin tirat. Sembla que hi ha una variant anomenada el “Pam i net” però que no conec.

M’han explicat que també es jugava a un joc anomenat la “Ratlla o Ratlletaen el que es tractava de llençar el patacó el més a prop d’una ratlla feta al terra i des d’una distancia prefixada d’uns 2 metres. Guanyava qui tirava el patacó més a prop de la ratlla sense sobrepassar-la i llavors es podia quedar amb tots els patacons dels altres. Sembla que existia una variant en que es tiraven els patacons dins d’un cercle o quadrat però a aquest no hi he jugat mai. La variant que jugàvem a l’escola era similar però en comptes de ratlla fèiem servir la paret de l’habitació i consistia en llençar el patacó contra la paret i el qui guanyava era qui aconseguia quedar-se el més a prop de la paret després de rebotar-hi.

Segurament existeixen moltes més variants del joc de patacons que deixem obertes a què qui les recordi ens les expliqui.





Els orígens del carrer del Pare Llaurador

16 05 2012
plànol terrassa 1876

plànol terrassa 1876

A mitjans del S. XIX hi ha constància escrita de que el que avui és el carrer del Pare Llaurador era conegut com el camí de Terrassa a Montserrat. A la banda de la dreta de la cantonada d’aquest carrer amb la Rambla hi havia dues grans eres i al costat de la dreta d’elles sortia també el camí de Terrassa a Vacarisses.
El 27 de setembre de 1855 l’ajuntament de la Vila de Terrassa va rebre un ofici del governador que obligava a construir un edifici tipus escorxador, indicant que si no es feia es posaria una multa a l’alcalde i secretari de la corporació. Aquest edifici es va construir en el que avui és la part dreta del carrer Pare Llaurador cantonada amb carrer de Galileu i va servir d’escorxador durant quinze anys, just fins que es va inaugurar el de la carretera de Montcada, avui desparegut (en el plànol del 1876 podeu observar com en el número 13 hi figura el “matadero”).
L’any 1904 un tal Marcelo Peralta va presentar una sol•licitud a l’ajuntament per construir un edifici que posteriorment seria la coneguda Fonda Buenavista (oberta per Francisco Rius i Suñé el gener de 1907 – veure anunci).
Al entrar al carrer a la banda dreta, en aquell espai on hi havia hagut les antigues eres, hi havia un gran solar que es feia servir per estendre teles encolades i va ser en aquest camp que a l’agost de 1924 s’hi va instal•lar el circ Hagenbeck, un dels circs més gran que mai s’havia vist a Terrassa. També s’hi va instal.lar el circ Frediani i el 16 de novembre de 1929 es va instal•lar al mateix lloc el circ Olímpique. Cal indicar que en aquells anys era bastant comú regalar una entrada a qui portava al circ un gos o un gat per alimentar les feres.
Un edifici molt conegut d’aquest carrer va ser la fàbrica de Xocolates Piera i Brugueras (veure post) que estava situada entre els carrers del Comerç i Bisbe Irurita o la cotxeria de Salvador Duran en la cantonada del carrer de Galileu. També podem destacar una capella protestant que s’hi va instal•lar el 26 de març de 1936 en el número 78 i que el 6 de gener de 1942 va passar al culte catòlic sota l’advocació de Sant Josep Oriol.

Sobre el nom del carrer, diuen que el “Pare Llaurador” en veritat era un frare anomenat Pere Llaurador, del Convent dels Recoletos (veure post) de la Vila de Terrassa, que l’any 1713, en els tres dies en que la vila va ser ocupada per les tropes castellanes i franceses manades pel general Bracamonte, és va distingir per aconseguir mitigar les represions que es van fer entre la població, tot i que ell mateix es va veure amb la necessitat d’enterrar moltes de les víctimes d’aquells dies.








A %d bloguers els agrada això: