Una cura per la boca feta amb oli d’escarabats:

4 02 2014

Snake-oil unguent de la serpAbans que rés avisem que aquest record pot resultar una mica ofensiu ja que parlarem d’aspectes que potser a algú li poden molestar, sobretot si al llegir-lo esta menjant. Tampoc sabem del cert si aquest remei és de la nostra zona cultural o és comú a altres cultures, en tot cas deixo aquesta consideració als experts i ens limitarem a transmetre el record tal i com ens l’han explicat.
Un senyor molt gran de Terrassa, que no ens ha volgut deixar que posem el seu nom, ens ha explicat que de petit (anys 40) recorda que hi havia una cura que a ell li havien fet i que es feia gràcies a uns escarabats negres que caçaven als femers, que llavors hi havia a totes les cases.
A les cases llavors no hi havia lavabos i en un espai, que normalment era conegut com a corral, la gent hi feia les seves necessitats que eren tapades amb palla, terra o serradures i abocades posteriorment al que en denominaven femer, on també s’hi abocaven les restes de menjars o dels animals que llavors es tenien a casa i que, desprès d’un temps en que es deixava que es podrissin, servien per abonar la terra de camps i horts.
Però al preguntar-li per quina cura es feien servir aquests escarabats m’ha explicat quelcom que m’ha deixat glaçat doncs aquests animals que hom pots considerar més aviat fastigosos es feien servir precisament per la cura de les herpes (popularment anomenades panses) que surten als llavis o la llengua. En aquella època aquests mals produïen dolors i llagues que podien sagnar i produir greus infeccions, que podien estendre’s a la resta de la boca.
I
escarabat de femeraquí teniu la recepta que ens ha passat: en un potet amb una mica d’oli es bullien uns quants d’aquests escarabats (ell m’indica que es bullien vius, però no crec que fos necessari) i, un cop bullits, es retiraven i es guardava l’oli resultant en una ampolleta ben tapada. Aquest oli d’escarabat és el que es feia servir per netejar les ferides de la cara ajudant-se d’una gasa esterilitzada i, segons ens indica, en pocs dies desapareixia com per art de màgia la malura.
El que no ens ha indicat és si el que li posaven l’oli tenia informació complerta de com s’havia fet. Només de pensar-ho crec que ja ens pica tot. El que si que és cert és que aquestes cures s’han perdut del tot i és una llàstima que aquesta part de la saviesa popular, segurament mil•lenària, no perduri per a properes generacions. Potser amb l’actual crisis haurem de tornar a caçar escarabats per guarir-nos d’infeccions, ves a saber.
En tot cas, si algú té altres records sobre cures fetes amb animals o plantes, que ja no s’utilitzin, ens ho pot fer arribar i amb molt de gust les publicarem.
unguent de la serpUn altre dia, si voleu, podem recordar uns remeis que veien els curanderos i els xerraires i que eren coneguts com: l’antiquíssim ungüent de la serp, inventat per els xinesos fa milers d’anys (per curar d’artritis) i l’oli de llangardaix (usat per l’alopècia o la caiguda dels cabells), entre d’altres.
Perdoneu, però ara parlant d’escarabats i d’olis m’ha vingut al cap la cançó infantil de l’escarabat Bum-Bum que combina aquests dos elements i que diu:
Escarabat bum-bum,
posa-hi oli, posa-hi oli,
escarabat bum-bum,
posa-hi oli en el llum.
Si en el llum no n’hi ha
a l’escalfeta, a l’escalfeta,
si en el llum no n’hi ha
a l’escalfeta n’hi haurà.
Escarabat, escarabat endevina qui t’ha tocat!





La placeta de la font trobada (1) i “els xerraires”

30 08 2008

xerraire - plaça de la Font Trobada Segons sembla, a primers del segle XIX, la casa Busquets va decidir construir uns pous per treure’n aigua en uns terrenys prop de la Vila de terrassa. Aquest pous que conduïen l’aigua mitjançant una mina fins a la citada casa, van produir l’assecament d’algunes fons públiques.

Com que aquestes obres s’havien fet sense el consentiment de l’Ajuntament, aquest va denunciar als qui ho havien fet. Al març de 1818, uns quants veïns de la vila, aprofitant l’anonimat de la foscor, van trencar la mina que conduïa l’aigua fins la casa Busquets, de manera que aquestes aigües es van escampar per la vila.

Davant de la situació creada, l’Ajuntament decideix reconduir les aigües cap a les diferents fonts públiques i sembla ser que és en aquest moment que l’aigua perduda i ara retrobada dona l’origen a la popular manera de nomenar a la Font Trobada i que podem apreciar a la part superior esquerra de la foto que he triat per il·lustrar aquest article. Hi ha qui indica, però, que la veritable “font trobada” havia estat, en origen, al carrer de la Palla.

La foto d’en Joan Mateu Petit (Arxiu Tobella) ens mostra una imatge d’un diumenge al mati del mes d’abril de l’any 1913 i hi podem apreciar, a més de la font, un “xerraire” amb una mena de carretó on hi podem apreciar uns micos, un porc i un parell de cabres, que potser el xerraire va acabar venent als curiosos que sempre rodejaven aquesta mena de venedors ambulants, molt típics d’aquells anys. També pot ser que només fes una actuació amb els micos i demanés la voluntat a la improvisada clientela.