El carrer de Viveret i les fogueres de Sant Joan

23 06 2009

foguera de sant joan

foguera de sant joan

Recordo que de petit, al carrer de Viveret, on hi vivia amb els meus pares, hi havia la costum de fer una foguera per Sant Joan i de reunir-nos tots els veïns per menjar-hi la coca i veure vi dolç i alguna botella de xampany (llavors no hi havia cava). També recordo que hi havia algun veí que s’entretenia encenent i fent volar una mena de globus o fanalets de paper.

Aquesta tradició de la coca es va anar perdent i cadascú se la menjava a casa, però la costum d’encendre una foguera va perviure uns quants anys més, just fins que el carrer es va asfaltar i ja no ens donaven el permís per fer-hi foc.

Als nens el que més ens agradava era anar a buscar per les cases del veïnat i les fabriques, mobles vells, capses de fusta, escombres i qualsevol tros de fusta que servis per fer la foguera lo més alta possible i si era més alta que la dels carrers veïns, millor que millor. Fins i tot havíem arribat a muntar torns de guàrdia per evitar que altres nois ens pispessin el que tant ens havia costat aplegar. La foguera la fèiem al final del carrer, just a tocar del torrent de Vallparadís i com que en aquell temps el carrer no tenia sortida, no molestàvem a ningú.

mistos garibaldi

mistos garibaldi

De petards no en teníem gaires i dels que més me’n recordo són dels “mistos garibaldí”  i de les “pedres fogueres”, els primers  eren una tira de cartro amb unes gotes de fòsfor blanc (molt tòxic) i els tenies que fregar a la paret per fer-los espetegaruna estona mentre els aguantaves amb els dits. petardos 1952La pedra foguera, que també era tòxica, era una pedra banyada en fòsfor i espetegava cada cop que la tiraves al terra.

També recordo que els petards (piules) de color verd les compravem d’una en una i costaven uns  10 cèntims.

Una curiositat: a Terrassa s’havien arribat a prohibir els petards tal i com podeu comprovar en aquest escrit de l’any 1952.