La polèmica de la taifa terrassenca

3 05 2016

taifa antiga de TerrassaFa uns dies en el programa “El divendres” de TV3, que es va emetre des de la plaça Vella de Terrassa, es va comentar com a paraula genuïna de la nostra ciutat la “taifa” i es va assegurar que aquesta paraula és l’equivalent local a la típica carmanyola.

En principi sembla que ningú hi va posar esment a aquesta afirmació, però nosaltres hem rebut recentment una opinió que porta certa polèmica a aquesta tesi i que volem compatir amb tots els nostres seguidors. Sense ànims d’entrar en cap discussió ni prendre partit en cap sentit, el que farem es donar veu a aquesta aportació i que siguin els experts o els mateixos terrassencs que la feien servir qui ho certifiquin o ho desmenteixin.

L’aportació la feta l’amic Ricard Font que ens explica el següent: “Jo com a pèrit tèxtil i membre d’una família que tenia un fàbrica estava d’encarregat d’una secció i recordo que els obrers que feien la jornada seguida portaven la taifa per menjar a la mitja hora que tenien per l’àpat (taifa és una paraula exclusiva de Terrassa)”.
En Ricard segueix i diu: “Alguns es creuen que vol dir fiambrera o carmanyola i això no és del tot cert, ja que la taifa és el conjunt del recipient i la teca”. O sigui que segons el que ell indica, a Terrassa el qui se’n duia la taifa al treball, el que feia era “portar el menjar en una carmanyola”.

Fins aquí el record i el comentari sobre aquesta polèmica terrassenca, a la que esperem que algun dia s’hi “posi fil a l’agulla” i se’n pugui “treure l’entrellat” per tal de que “no perdem pesades”, ja que amb aquests temes “hi ha tela per estona” (si em permeteu la broma, tot utilitzant frases pròpies del nostre passat tèxtil).

En la imatge que il•lustra aquest record podeu observar una taifa de les que emprava quan anava d’excursió amb els escoltes de mossèn Homs (als anys 70) i que ja hi havia a casa dels pares, de manera que sens dubte era bastant més antiga. A casa quan jo demanava la “taifa” em referia a l’estri i no al conjunt com esmenta el Ricard, però admeto que ell es refereix a un temps bastant anterior de quan jo l’emprava.





L’antic burot del camí d’Olesa

21 11 2013

situació burot cami d'OlesaAvui destacarem un record del bon amic Joaquim Verdaguer, del que la setmana passada en varem poder gaudir en la seva conferència sobre les aigues a Terrassa a l’Ateneu de Terrassa.
“A principis del segle XX a les carreteres d’entrada a Terrassa hi havia els burots. Una mena de duanes que cobraven unes tatxes o arbitris per entrar queviures i altres productes a la ciutat. La casella del burot de la carretera de Martorell estava a l’encreuament d’aquesta amb la carretera d’Olesa.plano 1902 AHC
El fet és que hi havia traginers procedents d’Olesa i de Manresa què, per estalviar-se de pagar la tatxa, a l’alçada dels actuals Salesians es desviaven per l’antic camí d’Olesa. Aquest camí des dels Salesians enfilava fins al cap damunt del turó de ca n’Aurell (encreuament del carrer de Torrella amb Ramon Llull, i seguia per el carrers Doctors Ullés i Mart fins al portal de Sant Roc. L’ajuntament veien que es colaven per aquest camí, va instal·lar un burot al bell mig del turó, en un lloc solitari on encara no s’havien construït les cases properes ni l’antic temple Evangèlic. Això m’ho explicava la Pilar, la meva mare, doncs l’encarregat del burot era el seu pare, es a dir el meu avi. Cada dia la Pilar traspassava tot Terrassa a peu (llavors no hi havia autobusos) per anar a portar el dinar al seu pare”.
Nota.- Magnífic record que no només ens permet recordar l’època dels burots, sinó que ens remet a un dels més desconeguts de la nostra ciutat i a més amanit amb el fet de que és una referència viscuda per un dels seus familiars més directes. Us imagineu la Pilar, que llavors deuria ser molt joveneta, tenint que fer cada dia aquest excursió per portar el dinar al pare i que aquest pogués menjar calent? i, fins i tot, potser ho portava en una taifa, paraula pròpia de la nostra ciutat?

Us mostrem un plano de Terrassa del 1902 on es pot apreciar el carrer a l’altra banda de la riera i que encara porta per nom d’Olesa en referencia a l’antic camí d’Olesa (avui només en queda una petita mostra del seu traçat al carrer de Mart).