Fer el Salpas un vell costum que s’ha perdut

Avui us deixem amb un record de Setmana Santa de l’amic Josep Badrenas que diu així:

“Tot gaudint de la Setmana Santa, tant diferent de com era en la meva joventut, m’ha vingut a la memòria una cerimònia religiosa que es feia el dijous sant, als pobles però també a les ciutats, suposo que a petició dels interessats en participar-hi.

Es deia “FER EL SALPAS” i consistia en que una ambaixada de la parròquia, normalment el rector i un escolanet amb una espècie de galledeta metàl·lica plena de sal, que ara no recordo com es diu, però molt utilitzada en les esglésies per acollir l’aigua beneïda, anaven per les cases (dels que s’hi havien apuntat), a fer-los-hi el “Salpas”, que consistia en beneir la façana de la casa dipositant-hi un grapat de sal humida (i beneïda) que quedava enganxada a la façana durant uns dies.

Possiblement aquest costum servia per fer fugir els mals esperits…; sembla ser que la paraula Salpas ve de “sal” i “pasqua” però això no ho he investigat…
Fins i tot, és possible que als poblets petits rurals encara es faci. (suposo que encara deuen quedar mals esperits per foragitar)”.

Nota: Salvador Alsius, en la seva obra “hem perdut l’oremus”, petita enciclopèdia de la cultura catòlica defineix aquesta manifestació com la “benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual”. El mateix autor explica que el seu origen cal cercar-lo en la pasqua jueva i que es realitzava a partir de la sal que els mateixos devots aportaven.
Podeu trobar la resta d’aquest aclariment a:

http://www.joanarimanyjuventeny.cat/devocions-populars/el-salpas-un-ritual-de-proteccio-de-les-llars-catalanes/

Aclariment: En la litúrgia catòlica, l’hisop, salpasser o aspersori d’aigua beneita és una vareta de fusta o metall dotada en el seu extrem d’una esfera metàl·lica buida, emplenada d’un material capaç de retenir l’aigua. En certs moments del ritual, especialment durant les benediccions, i en la litúrgia de la Vigília Pasqual, un sacerdot submergeix l’extrem de l‘hisop en un calderet d’aigua beneïda, denominat acetre, i espargeix amb ell aigua sobre les persones o objectes als quals es desitja beneir.

Les butlles per menjar carn el Divendres Sant

Ara que s’acosta la Setmana Santa l’amic Ricard Font ens ha fet arribar dues butlles que segons ens indica es podien comprar per si es volia menjar carn amb el permís de l’església el divendres Sant, on l’abstinència imposava la necessitat de no menjar-ne.

dimecres de Cendra i el divendres Sant. El dejuni consisteix a menjar una sola vegada al dia i una molt sòbria col•lació al matí i al vespre. A més, tots els divendres són dies d’abstinència (en que no es pot menjar carn).
Jo recordo que a casa el divendres Sant no es menjava carn mai i que el més normal era menjar bacallà amb panses i ous, que per cert a mi m’agradava molt com el feia la meva mare i el trobava tant bo que ni m’enredordava de l’abstinència.
Ricard són força curioses i estan signades per Don Enrique Cardenal Pla y Deniel, “Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada” i no he pogut, al llegir-ho, de que em vingués un calfred al pensar en el poder que deuria tenir aquest personatge, que l’anomenaven “el obispo de la cruzada” i que curiosament havia nascut a Barcelona.

No deixeu de llegir el text del document, ja que és per sucar-hi pa: “Cuando los pueblos infieles con crueles y continuas guerras ponían en grave peligro a nuestra patria …”. En fi que per 25 pessetes de l’època (1958) podies menjar carn i fer la viu-viu i és que els calés sempre ho arreglen tot i en aquells anys ja veieu que quasi t’obrien de bat a bat el cel.

Una multa de fa 50 anys

En un dels articles dedicats als dies de setmana santa (6) i la processó del dijous sant,  feia esment a la prohibició de circular els cotxes per la ciutat i vull indicar que alguns dels seguidors d’aquest bloc han enviat comentaris sobre aquest fet.

El darrer que he rebut, enviat per en Salvador Vives i Jorba, deia:  “Pot fer gràcia això que no es podia transitar els “dies sants”. Però no en feia a qui, per aquest motiu, era multat, com ho va ser el meu pare. Ara fa uns dies, remenant vells papers, vaig trobar la notificació de la multa. El meu nebot no s’ho creia”.

Ara per ratificar-ho ens ha enviat, molt amablement, una copia de la citada multa; en la que podem apreciar que el motiu és: “circular en horas prohibidas el jueves santo por la plaza de los Caídos con el coche de su propiedad” i també podem comprovar les 100 pessetes que li van ser imposades l’any 1959, quantitat més que respectable per aquells anys. Deixeu-me que li doni les gracies al Salvador per la seva aportació.

La processó, el penó i la mantellina

Com que estem en plena Setmana Santa, avui he triat una fotografia en que podem observar el penó del gremi (suposo que deu ser el dels impressors o quelcom de similar) portat per en Salvatella, en una processó de les que en aquells anys es feien a Terrassa.

Podem situar l’escena al carrer del teatre, davant de l’entrada dels Amics de les Arts (actuals) i en ella a més dels municipals vestits amb la seva tradicional gorra de plat, podem observar una senyora empolainada amb la seva imprescindible mantellina (en les processons les dones tenien que portar els cabells coberts, ja que es considerava incorrecte portar els cabells sense tapar). Recordo que la meva mare sempre que anava a missa també es tenia que cobrir els cabells amb una peça de roba anomenada mantellina o “cèfiro” (o un nom molt similar). La foto és d’en R.Font i no tinc la data en que es va fer, però segurament és dels anys 40-50.