Cal Pau Nista i la casa Ros

27 05 2020

Algunes cases del carrer de l’església tenien un sobrenom curiós com “cal Francisquet”, “cal Pau de la Mosca” o “cal Escursell”. De fet aquesta darrera, segons indicacions del Rafel Comes, era la casa (on avui hi ha la residència de monges darderes Sant Josep Oriol) del fabricant Francesc Escursell i Ferrer.

Però hi havia una casa molt senyorial que també portava un sobrenom, com és el cas de la Casa Ros que s’anomenava popularment com a “cal Pau Nista”.

Aquest sobrenom li venia degut a que al músic Pau Ros l’anomenaven “Pau Nista” ja que era qui tocava l’orgue de la propera església del Sant Esperit i de organista li va quedar el diminutiu de Nista. Però la casa d’en Pau Nista no és la que podem veure actualment com a casa Ros ja que en Pau va néixer a les primeries del segle XVIII en una casa d’estil més senzill ubicada en el mateix carrer de l’església però cantonera amb el carrer de Baix Plaça. El càrrec d’organista no sabem des de quan el va tenir, però per un rebut que es conserva se sap que el 20 de gener de 1734 se li va pagar per aquest concepte 15 lliures com a dotació anual i ja no es coneix cap més dada de la seva vida ni tampoc se sap quan va morir.

Segons en Rafel, la relació familiar de l’organista amb els Ros del vapor és gairebé segura. Un oncle de Marian Ros Vallhonrat es deia Pau Ros i Prats (1782) i l’avi, paraire, es deia també Pau Ros (c.1735). La transmissió del nom era molt habitual a través del padrins que solien ser els oncles i els avis dels batejats. El 1842 l’avi del Mariano Ros que citarem a continuació i que també es deia Mariano va fer construir una casa al carrer de l’església 49 i quan ja la tenia mig feta li van avisar que s’havia d’eixamplar l’entrada del carrer del Portal Nou i en Ros va contestar a l’ajuntament que ja havia fet tard i la casa es va continuar deixant el carrer tant estret que només hi passava un carro. El 1874 es reconstruir l’edifici però el carrer va continuar estret fins que finalment es va projectar eixamplar-lo el 21 de juliol de 1926 i finalment es va fer la reforma.

La senyorial casa Ros que avui trobem en el carrer de l’església cantonera amb el carrer del Portal Nou era la residencia dels propietaris del Vapor Ros que esta just al costat i que ha restat intocable durant molt i molts anys. L’edifici és obre de l’arquitecte municipal Miquel Curet i Roure i va ser aixecada entre 1873 i 1874 en estil clàssic (eclecticisme).

El dia 16 de març de 1958 a l’edat de 74 anys va morir a Barcelona (veure retall a l’esquerra) en Mariano Ros Paloma i la seva esposa Emilia Millán i Martínez de Conca va fer lliurament a l’ajuntament del llegat del que va ser el darrer de la saga Ros en habitar la casa i que va consistir en 16 quadres grans que havia pintat el mateix Ros Paloma i que un cop mort, la seva vídua seguint la voluntat d’aquest, els va lliurar a la ciutat. Un retall de la premsa del 27 de febrer de 1968 (a la dreta) indica que la casa de Mariano Ros es cedida en propietat a l’Hospital de Sant Llàtzer i la curiositat és veure el valor en que estava tassada la finca i que era de 2 milions de pessetes.

La Casa Marià Ros va ser transformada en el casal d’avis Anna Murià (actualment situat a l’edifici dels Telers al carrer de Sant Ildefons, 8). Incloc un retall del 24 de novembre del 1923 on s’indica la sentència d’un plet que va interposar en Mariano Ros a la Mina d’aigües de Terrassa i que va guanyar donant els diners a la beneficència.

En un altre retall del 1914 (a l’esquerra) podem veure si n’era d’important en Mariano Ros que el diari destaca un incident amb el seu cotxe i és que llavors de persones amb cotxe a la ciutat n’eren comptades.

Una anècdota que ens explica el Rafel, de Marian Ros i Paloma, és que fou un dels ferits en l’atemptat amb bomba al “Reed Room” un club particular situat al carrer Sant Pere (on hi havia hagut l’antiga Fonda Peninsular) d’alguns terrassencs acabalats que no estava gaire ben conceptuat.

. La darrera xafarderia sobre aquest Marian és que no va tenir fills amb la seva dona Emília i va designar hereu a un fill adoptiu, en Francesc Cabezas i Fonseca, no fa massa temps traspassat però que com ell mateix reconeixia públicament era un fill bastard seu.

Si us fixeu en la reixa de l’entrada al vapor Ros podeu veure encara la R en ferro forjat al capdamunt.





Els orígens del carrer del Pare Llaurador

16 05 2012
plànol terrassa 1876

plànol terrassa 1876

A mitjans del S. XIX hi ha constància escrita de que el que avui és el carrer del Pare Llaurador era conegut com el camí de Terrassa a Montserrat. A la banda de la dreta de la cantonada d’aquest carrer amb la Rambla hi havia dues grans eres i al costat de la dreta d’elles sortia també el camí de Terrassa a Vacarisses.
El 27 de setembre de 1855 l’ajuntament de la Vila de Terrassa va rebre un ofici del governador que obligava a construir un edifici tipus escorxador, indicant que si no es feia es posaria una multa a l’alcalde i secretari de la corporació. Aquest edifici es va construir en el que avui és la part dreta del carrer Pare Llaurador cantonada amb carrer de Galileu i va servir d’escorxador durant quinze anys, just fins que es va inaugurar el de la carretera de Montcada, avui desparegut (en el plànol del 1876 podeu observar com en el número 13 hi figura el “matadero”).
L’any 1904 un tal Marcelo Peralta va presentar una sol•licitud a l’ajuntament per construir un edifici que posteriorment seria la coneguda Fonda Buenavista (oberta per Francisco Rius i Suñé el gener de 1907 – veure anunci).
Al entrar al carrer a la banda dreta, en aquell espai on hi havia hagut les antigues eres, hi havia un gran solar que es feia servir per estendre teles encolades i va ser en aquest camp que a l’agost de 1924 s’hi va instal•lar el circ Hagenbeck, un dels circs més gran que mai s’havia vist a Terrassa. També s’hi va instal.lar el circ Frediani i el 16 de novembre de 1929 es va instal•lar al mateix lloc el circ Olímpique. Cal indicar que en aquells anys era bastant comú regalar una entrada a qui portava al circ un gos o un gat per alimentar les feres.
Un edifici molt conegut d’aquest carrer va ser la fàbrica de Xocolates Piera i Brugueras (veure post) que estava situada entre els carrers del Comerç i Bisbe Irurita o la cotxeria de Salvador Duran en la cantonada del carrer de Galileu. També podem destacar una capella protestant que s’hi va instal•lar el 26 de març de 1936 en el número 78 i que el 6 de gener de 1942 va passar al culte catòlic sota l’advocació de Sant Josep Oriol.

Sobre el nom del carrer, diuen que el “Pare Llaurador” en veritat era un frare anomenat Pere Llaurador, del Convent dels Recoletos (veure post) de la Vila de Terrassa, que l’any 1713, en els tres dies en que la vila va ser ocupada per les tropes castellanes i franceses manades pel general Bracamonte, és va distingir per aconseguir mitigar les represions que es van fer entre la població, tot i que ell mateix es va veure amb la necessitat d’enterrar moltes de les víctimes d’aquells dies.