De quan es premiava tota una vida treballant al mateix lloc

Fa temps vàrem comentar l’anècdota de com es va fer el logotip de la revista SYBSA (de l’empresa Sala i Badrines) i avui seguirem comentat alguns dels seus continguts:

En aquella època era molt habitual premiar a la gent que portava més anys en l’empresa i en aquest primer número s’esmenta que en motiu de la festivitat de Sant Antonio Mª Claret, patró de la indústria llanera, es van atorgar els premis a 15 veterans de les industries tèxtils de la ciutat i que de la casa Sala i Badrines n’hi havia quatre: 2 de Sala y Badrinas S.A. i 2 de Hilaturas Laborsyb S.A.

Els noms dels premiats van ser: Marcelino Puiggrós Enrich, Josefa Olivella Ballbé, Francisco Segarra Farré (els 3 amb 45 anys treballats a l’empresa) i el jubilat Ezequiel Miralles Justibó, que va treballar 59 anys a la secció d’aprests. Us imagineu avui en dia treballar 59 anys en una mateixa empresa? Impossible, oi?

Entre els continguts d’aquest primer número també hi trobem una glossa a Don Alfonso Sala i a Don Benito Badrinas com als artífexs d’aquesta indústria que va ser creada l’any 1838.

El silenci de les cosidores d’errades

Tot i que cada vegada els telers eren més perfectes les peces de roba tenien que ser repassades una per una i si es detectava alguna errada calia esmenar-la. Per aquesta feixuga tasca les empreses tèxtils tenien un autèntic exercit de “cosidores d’errades”, fet que fa que a la nostra ciutat hi hagi poques famílies que no hagin tingut algun parent que s’hi hagués dedicat.

Aquest treball no requeria de cap màquina especial i si en canvi de treball humà de molta precisió ja que tenia que esmenar el que la maquinària no havia fet bé. Aquest treball era fet per dones i noies joves que treballaven en una atmosfera de quasi total silenci i es que per fer aquest treball calia una absoluta concentració.

Veure una nau amb quasi 100 treballadores en silenci costa d’imaginar però així era. A la secció de l’empresa Sala i Badrinas aquesta secció era dirigida per l’Agustina Beltràn que va començar en aquest treball l’any 1935. Les cosidores d’errades segons ella indicava estaven subdividides en 3 seccions: les cosidores, les pinçadores i les desbarradores.

• Les cosidores esmenaven petits estrips que feia el teler i feien servir l’agulla, les tisores i el didal i la seva habilitat era conèixer els diferents tipus de tramats del teixit per tal de que la peça final quedés com nova.
• Les pinçadores tenien la feina de treure del teixit els nusos, pelusses o fils que embrutaven la roba i per fer-ho utilitzaven diferents tipus de pinces i per fer aquesta feina calia molta rapidesa i una gran paciència.
• Les desbarradores eren les encarregades de fer desaparèixer les desigualtats de colorit i que feien que la tela presentes unes barres molt característiques, produït moltes vegades per defectes en el tenyit de fils o desigualtats en la torsió dels fils o en el doblat per citar uns exemples. Per fer desaparèixer aquestes barres es feien servir diferents procediments segons la classe de genero.

Esperem que aquest record porti molts altres records a persones que hagin exercit aquest ofici i ens ho vulguin comentar.

Nota: La meva sogre va fer de cosidora d’errades tota la seva vida i sempre va parlar molt bé d’aquest ofici que va aprendre a Terrassa, quan va venir amb la seva mare d’un poblet d’Osca.