Records de ca la Rateta Bufona: algun plat emblemàtic i final d’una etapa (i 5)

27 04 2020
Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Pel que fa a menjars, passada la guerra, a “Ca la Rateta (Bufona)” s’hi seguiria servint -no podia ser altrament!- un plat que entre tots hem anat considerant dels més característics, propis, ¿exclusius?, de Terrassa: la terregada (sens dubte amb “e” a la primera síl·laba si entenem la paraula com una extensió semàntica -pel color- del terme amb què es designava el combustible ardent en els brasers; combustible que es faria relacionar amb “terra”).

Sembla que a “Ca la Rateta (Bufona)” van excel·lir-hi, en la seva elaboració. Però no es pot pas dir que en fossin els creadors, …sobretot sabent que entre els qui l’elaboraven hi havia “L’Hostal del Fum“, amb moltes més facilitats per aconseguir un ingredient bàsic com la sang, que s’havia d’anar a buscar directament a l’Escorxador, que justament tenien al davant mateix.

anunci bar rateta 1924

anunci bar rateta 1924

El que és innegable, però, és que el “nostre” establiment era (re)conegut per part de molts terrassencs justament per la terregada …que s’encarregava de cuinar la muller de Salvador Jorba, Francisca, la “Francisqueta”. Aquest plat fet amb sang era, va ser sempre -segons diuen-, el més emblemàtic de la casa. Era, sí, un plat fet amb sang, … i amb un grapadet d’ ingredients més, tal com he pogut comprovar en una recepta que ha aconseguit de trobar la mare, una de les filles de Salvador i Francisca.

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Una recepta escrita a mà, en la qual queda ben especificat que, a més de la sang crua de vedella, per a una bona terregada cal disposar de perdiu bullida, ceba, tomàquet, canyella, pebre vermell, alls, ametlles torrades, farina, pell de taronja, llorer, vi ranci, sal. Per fer-la – segons la recepta- s’haurà de començar fregint la sang amb bastant d’oli ja calent i amb foc fort; per una altra banda, en una cassola s’haurà de preparar un sofregit de ceba, al qual caldrà afegir tomàquet i després canyella, pebre vermell, una picada d’alls i ametlles i una mica de farina; s’hi afegirà tot seguit aigua que cobreixi i s’hi tirarà la pell de taronja, una fulla de llorer i vi ranci. Finalment, s’haurà d’abocar la sang i la perdiu; s’haurà de tapar i caldrà que bulli una estona. Es podrà servir amb una salsa d’allioli. (En un altre full -que també adjunto- n’he trobat una variant més precisa, en què s’indiquen quantitats i temps d’elaboració.)

 cartilla de racionament a la postguerra

cartilla de racionament a la postguerra

La terregada, però també els peus de porc i fins i tot les mongetes amb botifarra, eren els pals de paller entorn dels quals semblava articular-se el menjar que la casa va servir durant molts anys, abans i després de la guerra. Uns plats -però bàsicament la terregada- dels quals jo de petit sentia parlar -lloant-lo- de boca d’antics clients que tot sovint venien a veure els avis a la casa on s’havien/ens havíem traslladat un cop traspassat el negoci, un cop -a punt de complir els seixanta anys- tant Salvador Jorba com Francisca Subirana s’havien fet prou a la idea -de manera ben realista- que cada vegada tindrien més dificultats per seguir en una feina que exigia estar al peu del canó tantes hores de cada dia de tots els dies de la setmana de tot l’any. Una feina, i unes responsabilitats, que al llarg dels anys havien assumit pràcticament sols, sense més dependència que una “minyona” per a feines domèstiques (no necessàriament relacionades amb el bar) o, als primers temps, amb l’ajuda d’un germà de l’avi.

Clients en una sortida

Clients en una sortida

Torno a expressar (o acabo expressant) el que ja més o menys havia escrit amb anterioritat: “la Rateta” pròpiament dita o “la Rateta Bufona” per antonomàsia, la que potser pot haver perviscut una mica en l’imaginari terrassenc, associada ben sovint a la terregada i a un bar o casa de menjars popular i familiar, és l’establiment que es correspon als anys en què en van ser responsables Salvador Jorba i Francisca Subirana.

anunci bar rateta 1927

anunci bar rateta 1927

El que va venir després no sembla que en cap cas vagi tenir prou entitat ni estabilitat. Va passar per unes quantes mans, sense una personalitat definida ni, per tant, gaire recordable. Diuen que, en algun moment, algú havia intentat de retornar al “vell esperit” de la casa… També diuen que, en algun altre moment, per la provisionalitat del negoci, per la falta d’experiència o d’ofici, o pel poc interès dels responsables, podia fer la impressió d’un bar/restaurant fins i tot una mica deixat.

Deixem-ho córrer. Aquesta no seria la meva “Rateta Bufona” per la qual encara algú de vegades identifica la mare (o a mi, al meu germà o la nostra cosina, tots nascuts a l’establiment del carrer del Cardaire).

anunci bar Salvador Jorba 1927

anunci bar Salvador Jorba 1927

Vull finalitzar aquests articles dedicats a un establiment molt recordat a Terrassa, com va ser ca la Rateta Bufona agraint l’amic Pere Vives que els hagi volgut compartir en d’aquest espai i hagi tingut cura de redactar-los i de cercar les fotografies i documents inèdits que els han fet més atractius i entenedors.





Records de ca la Rateta Bufona: en temps de guerra i la immediata postguerra (4)

25 04 2020
carnet de racionament

carnet de racionament

A «Ca la Rateta Bufona» no tot van ser sempre flors i violes. Durant la guerra, s’hi va deixar caure també un tipus de clientela diferent de l’habitual…: gent que hi entrava armada…, i que, sobretot als principis de la contesa, havien estès més d’una vegada -sobre alguna de les taules del bar- pertinences de persones mortes, assassinades, poques hores abans, potser ben pocs moments abans… : anells, rellotges, llibretes… ( I diuen que aleshores l’avi se n’anava a la cuina trasbalsat, després de cridar-los que allò no ho volia veure mai més.

Però ho va haver de veure més vegades. Igual com havia vist que un dia de juliol del 36 un dels clients més apreciats arribava al bar vantant-se d’haver participat a la crema del Sant Esperit.) Alguna vegada, a ell mateix, li havien proposat tot fent broma (!) de pujar als mateixos camions amb els quals acabaven de perpetrar alguna acció violenta. L’avi Salvador va estar a punt d’embogir.

La guerra va ser força dura per a “Ca la Rateta Bufona“, que no va cessar mai la seva activitat, servint menjars i beures. Això explica que durant aquest període el bar i casa de menjars pogués emetre allò que dóna títol a l’obra d’Antoni Turró i Rafel Comes: “Les monedes de necessitat a Terrassa durant la guerra (1936-1939)”.

Efectivament, el “Bar Rateta” o el “Bar-menjars Salvador Jorba” va ser un dels establiments terrassencs que, per tal de disposar de moneda fraccionària, van editar vals o bons a nom propi. A l’esmentat opuscle (d”Editorial Ègara”) hi ha reproduïda alguna d’aquestes “monedes”, amb la informació annexa que les emissions eren de 10 i de 25 cèntims, “impresos per una sola cara en marró-roig, sobre cartró blanc, (…) de 46 x 55 mm., (…) numerats a mà (…) i legalitzats amb el segell-tampó de l’establiment.”

Cèdula de notificació d'una multa

Cèdula de notificació d’una multa

Acabada la guerra, no es van acabar els problemes, i “Ca la Rateta” (o “Ca la Rateta Bufona”) va ser tancada uns quants dies, després que un client denunciés Salvador Jorba perquè (segons li va manifestar en Matalonga al moment de la notificació de la sanció) “s’hi parlava malament del règim”. (Diguem que el pobre avi Salvador no solament “mai no s’havia ficat en política” -com segueix afirmant la seva filla-, sinó que havia fet l’impossible perquè l’establiment “no pogués ser mai assenyalat per les simpaties explícites envers cap opció política, religiosa, ideològica .)

Una multa de postguerra

Una multa de postguerra

També en aquells primers moments de la postguerra l’establiment va rebre algunes multes, estic convençut que per pur afany recaptatori de l’administració…, si no com a represàlia, si he de fer cas del redactat d’una d’elles, del 1942, trobada als calaixos de casa, en què es fa constar que “…se sirve café y vende vinos del país y no se anuncia como Bodegón…”; això bo i referit a un establiment la naturalesa del qual quedava prou aclarida en d’altres documents i a la vista de tothom.

Tarja de racionament

Tarja de racionament

De mica en mica, l’establiment aniria tornant a la normalitat, a aquella mena de “normalitat” que permetia a Salvador Jorba i Francisca Subirana de poder servir menjars i beures sense els ensurts dels anys precedents. Més o menys, els beures de sempre: uns, que es contenien en mitja dotzena de botes de vi repartides en dues parets del local; d’ altres, envasats com-déu-mana en ampolles distribuïdes en quatre fileres -d’escassa llargada- de prestatges de darrera el taulell. Afegeixi’s la cafetera. I poc més.

Carta de vins de finals dels 40-50

Carta de vins de finals dels 40-50

Malgrat que les begudes -ni abans ni després de la guerra- haguessin estat el distintiu, l’especialitat, de la casa, per molts gotets de vi que hi anessin a fer els clients, una carta de vins -conservada- de l’any l954 pot fer entendre que el servei i la qualitat de les begudes preocupava també l’antic propietari del bar. (En l’esmentada carta hi consten vins blancs d’algun prestigi: “Bodegas Bilbainas Cepa oro”, “Diamante F.E,” “Extrísimo Bach”, “Paternina Rhin”…)

Una de les fórmules per a barreges

Una de les fórmules per a barreges

Un altre element conservat ajuda també a fer entendre aquesta mateixa preocupació: un conjunt de “fórmules” escrites a mà que servirien per fer barreges (¿còctels?). Desconec si aquestes fórmules podrien tenir alguna originalitat.

Quant als menjars…, en podrem parlar en un proper apartat.