Cal Pau Nista i la casa Ros

27 05 2020

Algunes cases del carrer de l’església tenien un sobrenom curiós com “cal Francisquet”, “cal Pau de la Mosca” o “cal Escursell”. De fet aquesta darrera, segons indicacions del Rafel Comes, era la casa (on avui hi ha la residència de monges darderes Sant Josep Oriol) del fabricant Francesc Escursell i Ferrer.

Però hi havia una casa molt senyorial que també portava un sobrenom, com és el cas de la Casa Ros que s’anomenava popularment com a “cal Pau Nista”.

Aquest sobrenom li venia degut a que al músic Pau Ros l’anomenaven “Pau Nista” ja que era qui tocava l’orgue de la propera església del Sant Esperit i de organista li va quedar el diminutiu de Nista. Però la casa d’en Pau Nista no és la que podem veure actualment com a casa Ros ja que en Pau va néixer a les primeries del segle XVIII en una casa d’estil més senzill ubicada en el mateix carrer de l’església però cantonera amb el carrer de Baix Plaça. El càrrec d’organista no sabem des de quan el va tenir, però per un rebut que es conserva se sap que el 20 de gener de 1734 se li va pagar per aquest concepte 15 lliures com a dotació anual i ja no es coneix cap més dada de la seva vida ni tampoc se sap quan va morir.

Segons en Rafel, la relació familiar de l’organista amb els Ros del vapor és gairebé segura. Un oncle de Marian Ros Vallhonrat es deia Pau Ros i Prats (1782) i l’avi, paraire, es deia també Pau Ros (c.1735). La transmissió del nom era molt habitual a través del padrins que solien ser els oncles i els avis dels batejats. El 1842 l’avi del Mariano Ros que citarem a continuació i que també es deia Mariano va fer construir una casa al carrer de l’església 49 i quan ja la tenia mig feta li van avisar que s’havia d’eixamplar l’entrada del carrer del Portal Nou i en Ros va contestar a l’ajuntament que ja havia fet tard i la casa es va continuar deixant el carrer tant estret que només hi passava un carro. El 1874 es reconstruir l’edifici però el carrer va continuar estret fins que finalment es va projectar eixamplar-lo el 21 de juliol de 1926 i finalment es va fer la reforma.

La senyorial casa Ros que avui trobem en el carrer de l’església cantonera amb el carrer del Portal Nou era la residencia dels propietaris del Vapor Ros que esta just al costat i que ha restat intocable durant molt i molts anys. L’edifici és obre de l’arquitecte municipal Miquel Curet i Roure i va ser aixecada entre 1873 i 1874 en estil clàssic (eclecticisme).

El dia 16 de març de 1958 a l’edat de 74 anys va morir a Barcelona (veure retall a l’esquerra) en Mariano Ros Paloma i la seva esposa Emilia Millán i Martínez de Conca va fer lliurament a l’ajuntament del llegat del que va ser el darrer de la saga Ros en habitar la casa i que va consistir en 16 quadres grans que havia pintat el mateix Ros Paloma i que un cop mort, la seva vídua seguint la voluntat d’aquest, els va lliurar a la ciutat. Un retall de la premsa del 27 de febrer de 1968 (a la dreta) indica que la casa de Mariano Ros es cedida en propietat a l’Hospital de Sant Llàtzer i la curiositat és veure el valor en que estava tassada la finca i que era de 2 milions de pessetes.

La Casa Marià Ros va ser transformada en el casal d’avis Anna Murià (actualment situat a l’edifici dels Telers al carrer de Sant Ildefons, 8). Incloc un retall del 24 de novembre del 1923 on s’indica la sentència d’un plet que va interposar en Mariano Ros a la Mina d’aigües de Terrassa i que va guanyar donant els diners a la beneficència.

En un altre retall del 1914 (a l’esquerra) podem veure si n’era d’important en Mariano Ros que el diari destaca un incident amb el seu cotxe i és que llavors de persones amb cotxe a la ciutat n’eren comptades.

Una anècdota que ens explica el Rafel, de Marian Ros i Paloma, és que fou un dels ferits en l’atemptat amb bomba al “Reed Room” un club particular situat al carrer Sant Pere (on hi havia hagut l’antiga Fonda Peninsular) d’alguns terrassencs acabalats que no estava gaire ben conceptuat.

. La darrera xafarderia sobre aquest Marian és que no va tenir fills amb la seva dona Emília i va designar hereu a un fill adoptiu, en Francesc Cabezas i Fonseca, no fa massa temps traspassat però que com ell mateix reconeixia públicament era un fill bastard seu.

Si us fixeu en la reixa de l’entrada al vapor Ros podeu veure encara la R en ferro forjat al capdamunt.





La prostitució a Terrassa 2 (primers bordells)

26 11 2009

reed-room 1921

reed-room 1921

A finals del S.XIX i principis del XX a la Vila de Terrassa hi van haver alguns locals que, si bé no eren prostíbuls, si que eren coneguts com a “bars de cambreres”, el més antic és un que es va instal•lar a la plaça de la Creu, 16 i d’altres que es té noticia estaven situats al carrer del vall 19 i a la carretera de Montcada, 89. Aquests locals tenien prohibida l’entrada a menors de 16 anys i tenien que tancar abans de la 1 de la nit en dies feiners. En aquests cafès o bars les dones no tenien que oferir serveis sexuals i en canvi si que tenien que procurar que els homes beguessin tant com pugessin ja que el seu sou era un percentatge del que el client hagués consumit. Si desprès feien altres serveis aquests ja formaven part d’un acord privat entre elles i els clients. En canvi en els bordells l’acord era sempre entre els clients i la mestressa. La prostituta cobrava els serveis amb xapes, que posteriorment bescanviava per diners.

De principis de segle era conegut un bordell anomenat “la casita blanca”, propietat d’una tal senyora Emília Menéndez, que ja al 1904 va sol•licitar obrir un bordell al camí que portava a Sabadell i que posteriorment va traslladar a la carretera de Castellar.

Aquest bordell va ser clausurat per mesures sanitàries, tot i que en anys posteriors aquest nom perdura en altres locals de la ciutat i als anys 40 i 50 el trobem situat en una zona actualment travessada per l’actual avinguda de Jaume I (al costat del molí).

Un altra bordell obert en aquells anys va ser al carrer Vallparadis, 127. Si bé de locals en tenim constància, de noms de prostitutes ja és més difícil i només podem destacar la Maria Baldún, prostituta de l’antic poble de Sant Pere a mitjans del S.XIX com la més antiga coneguda, tot i que sembla que exercia el seu ofici a les rambles de Barcelona.

Per les classes burgeses podem citar un club privat al carrer Sant Pere anomenat “Reed-Room” en el que només hi podien entrar homes i que disposava d’una entrada secreta des del Teatre Principal per on podien entrar les “senyores de la vida” que es com s’anomenaven les prostitutes per quedar bé. I perquè a la vida hi ha d’haver-hi de tot, podem citar l’existència d’unes prostitutes de classe baixa al final de la Rutlla, cantonada amb el carrer Viveret i que oferien els seus serveis als soldats dels campaments militars que s’entrenaven on avui hi ha l’avinguda Jacquard.