La incòmode pregunta al Doctor Francesc Palau i Abad

A conseqüència de l’article que vàrem publicar sobre l’hospital militar (enllaç al post) que es va instal·lar al Gran Casino durant la guerra civil, l’amic Rafel Comes molt amablement ens ha enviat aquest record que amb el seu permís us mostrem:

“Quan esclatà la Guerra Civil, el doctor Francesc Palau i Abad estava al front de la Medica Popular de Terrassa, una mútua sanitària creada per la CNT i, a més, va ser un dels nou regidors que en representació d’aquesta sindical van ser nomenats el 14 d’octubre de 1936 per formar part del Govern d’Unitat Popular.

El Dr. Palau vivia exiliat a Mèxic quan el novembre de 1997 va contactar amb l’ajuntament de Terrassa fent-li saber que feia un viatge a la península amb la seva esposa i li agradaria visitar la nostra ciutat. L’amic Jaume Canyameres, llavores tinent d’alcalde de Hisenda, es va mobilitzar perquè tingués una bona rebuda i va estar dos dies seguits trucant-me per que li assessorés sobre el Dr. Palau, la Mèdica Popular i demanant fotocòpies de tot.

Quan va arribar el dia de la visita el Jaume em va trucar el matí. Escolta!. Perquè no vens a dinar amb nosaltres tu que domines el tema?. A mi em feia gràcia escoltar del Dr. Palau les seves impressions dels primeres mesos de la Guerra Civil i vaig acceptar. El fet és que vàrem anar a un restaurant del carrer del Vall, on em va presentar el doctor i la seva esposa.

Només acabat de presentar-me’ls, el Jaume ens diu que el perdonem un moment, tot i que ara no recordo exactament que va dir que havia de fer. Sigui com sigui, ja em tens a mi i el matrimoni Palau sols. I ara que els dic per trencar el gel jo?. I vaig decidir anar al gra. Li pregunto, vós encara manteniu la ideologia àcrata?. Caram! Que li vaig haver dit. Em va contestar Nooo! Jo no he estat mai anarquista!. Em quedo sorprès i li dic, però vostè va formar part del Govern d’Unitat Popular per la CNT. Em respon No!, No!. Va ser perquè em van dir que necessitaven un metge i m’ho van proposar. Vaig notar que l’havia incomodat.

Llavors va tornar el Jaume Canyameres i vaig quedar de comparsa sense que es tornés a tocar el tema de la Guerra Civil. El Dr. Palau ens va explicar la seva vida a Amèrica i vaig entendre la seva incomoditat. Al principi es va començar a dedicar a comprar collites senceres de camps per revendre-les i més tard a comprar i vendre finques senceres. S’havia transformat en un especulador i jo ingènuament li havia recordat els seus antecedents revolucionaris. No és l’únic cas que en el exili, destacats anarquistes van evolucionar i van canviar les idees revolucionàries per les capitalistes, entre ells el mateix Pere Alcocer (El Pedro)”.

En “Pedro y sus chiquillos”

Al principi de la guerra civil van sorgir en diferents indrets els anomenats “homes d’acció” que actuaven amb una animositat radical contra els qui consideraven els enemics polítics. La seva repressió tenia un caràcter clarament de venjança, exercint accions que traspassaven els límits de la legalitat, arribant a imposar-se per la força a qui es volia oposar a la seva acció violenta. A Terrassa el seu màxim representant va ser el grup conegut com a “Pedro y sus chiquillos“. 

Terrassa va ser una de les ciutats catalanes que va tenir un nombre més gran de víctimes per la repressió, dos cents vint-i-sis segons diuen alguns estudiosos. Comparat amb Badalona, setanta-nou morts, o Sabadell, setanta –tres morts la xifra de Terrassa és altíssima.

En Pedro Alcocer Gil va néixer a Alhabia (Almeria) l’any 1906 i després de quedar orfe quan era petit va arribar adolescent a Barcelona on va viure les grans mobilitzacions obreres del 1920, en plena etapa del pistolerisme. Tot això li va fer entrar en contacte directe amb la línia anarquista de la CNT. L’any 1922 va venir a viure a Terrassa i va començar a treballar a Can Niquet de la SAPHIL, on va tenir forts enfrontaments amb els seus patrons per qüestions laborals. Vivia al carrer Watt on la seva dona hi va obrir una botiga de retalls al mateix barri de Ca n’Aurell (veins del carrer de Watt m’han dit que encara hi han familiars del Pedro vivint al barri).

En la República es fa de la FAI i organitza un grup d’acció, que més tard serà conegut com els famosos “Chiquillos de Pedro“, participa en tot tipus d’actes de 1931 a 1936, com ara l’assalt a l’Ajuntament el febrer de 1932 o el de la presó durant la insurrecció d’octubre de 1934. Es detingut i aprofita l’estanca a presidi per entrar en contacte amb destacats membres de la CNT.

Se’l considerava un expert en explosius i ja en els anys de la República es convertí en un estigma per a la burgesia local, especialment a l’hora de defensar els components del seu grup de les repressions patronals que sofrien. Al començar la Guerra Civil, Pedro organitza i arma els seus “Chiquillos” per tal de formar les primeres “Patrulles de Control”, essent nomenat representant de la CNT-FAI en el Comitè de Salut Pública. Desprès dirigeix el Comitè d’Investigació i Defensa, i la Junta de Seguretat com a responsable de les Patrulles de Control.

Pedro podia intervenir en qualsevol aspecte relatiu a l’ordre públic amb plena impunitat i imposava la seva pròpia concepció de l’ordre revolucionari atemorint a la ciutadania. A ni m’han explicat que la gent li tenia por i quan el veien venir perl carrer n’hi havia que giraven cua per no tenir que creuar-s’hi. També algun botiguer m’ha explicat que havia entrar a la botiga, havia demanat alguns productes que li interesaven i havia sortit sense pagar-los i, a veure qui era el guapo que el denunciava!

Més tard quan va veure que la seva presencia a la reraguarda terrassenca no era tan necessària va decidir incorporar-se al front de València i desprès al front d’Aragó. Sembla ser que va tenir importants disputes amb el govern de la Generalitat i concretament amb en Josep Tarradelles. En acabar la Guerra Civil l’any 1939 es va exiliar a França i posteriorment a Veneçuela, d’on tornarà a França per passar els últims anys de la seva vida, morint l’any 1992. En el retall de la Hoja Oficial del 1939 podeu veure que estava en “busqueda y captura” amb un tal Joaquín Bruno Gascón.

És curiòs que algú que va fer tantes maldats acabès morint al llit i de vell. Si coneixeu o us han explicat alguna anècdota sobre aquest personatge serà molt benvinguda.