Un record personal sobre en Pedro Alcocer (2ª part)

Us volem mostrar uns nous documents aportats per en Miquel Jordan sobre el seu avi i els fets luctuosos relacionats amb el personatge del Pedro Alcocer.
Ara ens aporta el document amb la inscripció de la defunció del seu avi l’any 1936, una vegada la seva avia va creure que havia identificat el seu cos. A la dreta una foto del seu avi.
Posteriorment s’ha esbrinat que aquest reconeixement no deuria ser del tot efectiu ja que ens aporta un nou document publicat a la revista TERME numero 1 de l’any 1986 en l’article en que es parla de “La Repressió juliol-desembre 1936” (pag. 12) i on figura un llistat de víctimes en que hi surt el nom de Manuel Jordan Espinosa i que ell creu que hi ha un error, ja que el seu pare es deia Miguel Jordan Espinosa. Adjuntem el pdf amb l’article escanejat: Article revista Terme 1986

Un record personal sobre en Pedro Alcocer

En Miquel Jordan ens ha fet arribar el seu record:
“Jo us explicaré el que la meva família em va transmetre sobre la desaparició a Terrassa del meu avi:
El tal Pedro Alcocer (del Grup del Pedro y sus Chiquillos, veure post) ja es coneixia amb el meu avi del poble on van néixer tots dos (Alhabia a la província d’Almeria) i de petits ja havien potser rivalitzat en els jocs de nens.
Anys després, un cop residint ambdues famílies a Terrassa, sempre havien explicat a casa como un matí de l’any 1936 baixaven el meu avi, la meva àvia i el meu pare per la Carretera de Rellinars, i en arribar al pas a nivell de la RENFE, la meva àvia es va acomiadar i va anar cap a la dreta (ella treballava a Ca la Vídua Palet), el meu pare cap al Centre, ja que venia llenya i pinyes per encendre les cuines econòmiques de les cases del carrer Suris i voltants (llavors era un nen de 8 anys), i el meu avi va marxar cap a la part del carrer Sant Antoni on sembla que deien que era on tenia la seva caserna el tal Pedro.
Uns cunyats del meu avi el van veure entrar allà i mai més es va saber res d’ell. Posteriorment en les exposicions de despulles que es feien de tots aquells que trobaven morts a les cunetes de les carreteres, la meva àvia deia que va reconèixer el cos del meu avi per la forma del cabell que li feia al serrell, ja que en altres casos portaven alguns un mocador amb les inicials, o un anell, etc. i era més fàcil d’identificar.
El dia d’abans d’aquests fets van explicar que el meu avi, que estava buscant feina, va parlar amb el Pedro i aquest li va obrir una cortina o hi havia tot d’armes de foc, i li va dir “si quieres trabajo coge una y ya sabes lo que has de hacer”, i suposo que no li va agradar, el que diuen que fou la resposta del meu avi: “vull treballar però no d’això, no sóc com tu i si les hagués de fer servir no seria així”. Segurament discutiren ja que suposo que no simpatitzaven gaire i d‘una forma o altra se’l va treure del mig.
En la dècada dels 80 a la revista Terme, sortia com a la carretera de Castellbisbal havien trobat en aquella època uns cossos i pels cognoms coincidia amb els del meu avi si bé el nom no era correcte.
També quan jo feia batxillerat un professor d’història meu, que estava fent la tesi doctoral sobre la Guerra Civil a Terrassa, es va entrevistar a Blanes amb el Pedro Alcocer, llavors ja molt vell, i que havia vingut de França per parlar amb aquest professor. El fet és que em va comentar que en tot moment estava molt nerviós sobre les preguntes que li feia i que no li va concedir una entrevista massa llarga.
Si, les restes que la meva àvia va creure que eren les del seu marit, eren d’ell, diem que estan amb la de la resta de caiguts al cementiri municipal.
(Però, qui té la certesa?)
Vull dir, que sí, el Pedro Alcocer era un “individu” que va fer molt de mal”.
Comentari: moltes gràcies al Miquel per explicar un cas tant trist de la seva família i per deixar constància de la manera d’actuar amb total impunitat d’aquest personatge que mai va tenir el càstig que mereixia. La imatge és d’uns cartells penjats a Terrassa durant la Guerra Civil. El retall és del nomenament del tal Pedro Alcocer, el 17 d’octubre de 1936.

En “Pedro y sus chiquillos”

Al principi de la guerra civil van sorgir en diferents indrets els anomenats “homes d’acció” que actuaven amb una animositat radical contra els qui consideraven els enemics polítics. La seva repressió tenia un caràcter clarament de venjança, exercint accions que traspassaven els límits de la legalitat, arribant a imposar-se per la força a qui es volia oposar a la seva acció violenta. A Terrassa el seu màxim representant va ser el grup conegut com a “Pedro y sus chiquillos“. 

Terrassa va ser una de les ciutats catalanes que va tenir un nombre més gran de víctimes per la repressió, dos cents vint-i-sis segons diuen alguns estudiosos. Comparat amb Badalona, setanta-nou morts, o Sabadell, setanta –tres morts la xifra de Terrassa és altíssima.

En Pedro Alcocer Gil va néixer a Alhabia (Almeria) l’any 1906 i després de quedar orfe quan era petit va arribar adolescent a Barcelona on va viure les grans mobilitzacions obreres del 1920, en plena etapa del pistolerisme. Tot això li va fer entrar en contacte directe amb la línia anarquista de la CNT. L’any 1922 va venir a viure a Terrassa i va començar a treballar a Can Niquet de la SAPHIL, on va tenir forts enfrontaments amb els seus patrons per qüestions laborals. Vivia al carrer Watt on la seva dona hi va obrir una botiga de retalls al mateix barri de Ca n’Aurell (veins del carrer de Watt m’han dit que encara hi han familiars del Pedro vivint al barri).

En la República es fa de la FAI i organitza un grup d’acció, que més tard serà conegut com els famosos “Chiquillos de Pedro“, participa en tot tipus d’actes de 1931 a 1936, com ara l’assalt a l’Ajuntament el febrer de 1932 o el de la presó durant la insurrecció d’octubre de 1934. Es detingut i aprofita l’estanca a presidi per entrar en contacte amb destacats membres de la CNT.

Se’l considerava un expert en explosius i ja en els anys de la República es convertí en un estigma per a la burgesia local, especialment a l’hora de defensar els components del seu grup de les repressions patronals que sofrien. Al començar la Guerra Civil, Pedro organitza i arma els seus “Chiquillos” per tal de formar les primeres “Patrulles de Control”, essent nomenat representant de la CNT-FAI en el Comitè de Salut Pública. Desprès dirigeix el Comitè d’Investigació i Defensa, i la Junta de Seguretat com a responsable de les Patrulles de Control.

Pedro podia intervenir en qualsevol aspecte relatiu a l’ordre públic amb plena impunitat i imposava la seva pròpia concepció de l’ordre revolucionari atemorint a la ciutadania. A ni m’han explicat que la gent li tenia por i quan el veien venir perl carrer n’hi havia que giraven cua per no tenir que creuar-s’hi. També algun botiguer m’ha explicat que havia entrar a la botiga, havia demanat alguns productes que li interesaven i havia sortit sense pagar-los i, a veure qui era el guapo que el denunciava!

Més tard quan va veure que la seva presencia a la reraguarda terrassenca no era tan necessària va decidir incorporar-se al front de València i desprès al front d’Aragó. Sembla ser que va tenir importants disputes amb el govern de la Generalitat i concretament amb en Josep Tarradelles. En acabar la Guerra Civil l’any 1939 es va exiliar a França i posteriorment a Veneçuela, d’on tornarà a França per passar els últims anys de la seva vida, morint l’any 1992. En el retall de la Hoja Oficial del 1939 podeu veure que estava en “busqueda y captura” amb un tal Joaquín Bruno Gascón.

És curiòs que algú que va fer tantes maldats acabès morint al llit i de vell. Si coneixeu o us han explicat alguna anècdota sobre aquest personatge serà molt benvinguda.