Històries de misteri del pantà de can Bugunyà

Anar a fer una excursió o passejar pels voltants del pantà de can Bugunyà, popularment conegut com a llac petit (mal anomenat, ja que és un pantà), pot resultar agradable doncs les vistes i el lloc conserva una estranya bellesa.
El que ja no és tant bonic són els fets que hi ha passat al llarg dels anys i que l’han convertit en una mena de pantà misteriós, potser degut en part a la proximitat del tristament conegut Hospital del Tòrax, on s’hi han rodat escenes de por, que fan posar la pell de gallina.
D’entrada la història de la seva construcció ja pertany a una mena de misteri, doncs l’únic que del cert se sap és que va ser construït a principis del S XX i és ben curiós que amb tants historiadors com hem tingut a la ciutat que ningú hagi estat capaç de fixar la data exacte de la seva construcció, però que es creu propera al 1907 ( la primera fotografia que es conserva i que veiem en aquest record és de l’any 1910 – Fons Ragón – AMAT).
I qui el va construir? Dons tampoc se sap i aquest és un dels altres dels misteris del pantà, tot i que és possible que fos el mateix propietari de la masia de can Bugunyà (veure anunci del 1915), potser per abastir els seus extensos camps de conreu. També hi ha qui diu que les aigües del pantà es volien canalitzar per fer-les arribar a la veïna ciutat de Sabadell, cosa que no és cap bajanada, dons una de les principals mines d’aigua de Terrassa, la Mina Vinyals, ja va ser comprada (1872) per un tal Andreu Marí, i actualment encara porta l’aigua a Sabadell. El llac té una capacitat petita, poc més de 10.000 metres cúbics (penseu que el pantà de la Xuriguera podia arribar als 1.500.000 metres cúbics). A sota de la pared del pantà s’hi pot observar una mena de canalitzacions i una petita bassa que sembla no dur a enlloc (veure fotografia actual).
Un record personal és el dia en que un amic de la família ens va portar unes carpes pescades al llac petit i que com que no sabien que fer-ne les varen deixar a la banyera de casa. Recordo que eren molt grosses, però el que no recordo és que en vàrem fer dons el que és evident és que a casa no s’hi van quedar.
Anem als fets:
• La primera noticia d’una persona morta en el llac és la d’Antolí Ballbé que als 17 anys es fa ofegar el 26 de juliol de 1925.
• El setembre del 1957 es troba un altre cadàver surant, és el d’un home d’uns 60 anys vestit de pagès, a qui no es va poder identificar.
• Als anys 80 s’hi va trobar una persona morta al costat d’una escopeta, que segons deien tenia el canó retallat.
• L’any 1991 es troba el cos d’una noia de 16 anys escanyada en el camí que anava al llac.
• El 1992 es localitza per casualitat les restes d’un jubilat que havia desaparegut del seu domicili feia tres mesos i del qual ningú va poder explicar què hi feia allà.
• El 1993 s’hi van trobar les despulles d‘Antoni Bruch, un mosso d’esquadra de Sant Cugat del Vallès a qui algú havia robat la pistola reglamentària. Tenia la mandíbula trencada per un fort cop i un tret al cap.
• L’any 1994 es van escorcollar els seus voltants buscant el difunt Jaume Martínez, un joier a qui dos desconeguts van matar a trets en un carrer de Terrassa per després fugir amb el cadàver en l’automòbil de la víctima.
 • El dimecres 1 de setembre de 1999 es troba un nen de 10 anys d’origen magrebí, Elhouari F., despullat i ofegat. Els seus germans van trobar-lo a faltar i van donar avís a les autoritats. Finalment, hores més tard els submarinistes van trobar el cos del menor, enfonsat al fons de l’embassament.
 • El 12 d’abril del 2006 s’hi va trobar una persona morta, d’uns 35/40 anys, embolicat amb una lona i lligat de mans i peus. El mort presentava signes evidents d’haver estat assassinat i tenia una corda lligada a una pedra.

Com a anècdota citaré que l’abril del 1970 s’hi van trobar les restes d’un lleó i de dues lleones, a qui un desconegut havia decapitat i abandonat en un abocador de brossa pròxim al llac.L’abandonament d’aquesta zona i del llac, on antigament s’havia freqüentat molt com a zona d’esbarjo, va propiciar que sigues un cau de drogoaddictes i petits delinqüents, que a vegades hi enfonsaven automòbils i motocicletes robades. És en aquests anys que es va anar creant la mala fama de can Bugunyà, com a un lloc perillós i gens recomanable,

Al món aquest lloc es també força conegut per la seva fama de misteriós i perquè diversos grups esotèrics s’hi troben sovint als seus voltants per captar, segons diuen l’estrany magnetisme que s’hi desprèn. Malauradament el llac petit es troba relativament a prop de Terrassa i això fa que la gent en tinguin poca cura i alguns racons presentin força brutícia. També cal destacar que la gent hi ha deixat anar diversos exemplar de tortugues d’aigua no autòctones (veure fotografia recent) i que podem observar prenent el sol en els seus marges (no les confoneu amb rés estrany, ja que només li faltaria al llac petit tenir la llegenda del monstre del llac)

Recull de noticies publicades:

Fotos inèdites i curiositats del pantà de la Xuriguera

Aquest any fa just 70 anys del luctuós esfondrament del Pantà de la Xuriguera, conegut popularment com el “lago” o “llac gran”, inaugurat el 1902, com ja vàrem explicar en un post anterior:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2007/06/19/el-panta-de-la-xuriguera/

Per celebrar aquest fet i que el nostre blog està apunt d’assolir la xifra de les 500.000 visites us volem mostrar tres imatges inèdites de l’antic Pantà de la Xuriguera que mai s’han publicat a la nostra ciutat. Van estar fetes pel meu pare (Lluís Rius Rovira, l’any 1942) en una de les visites que hi va fer quan encara s’hi podia anar a passar un dia d’esbarjo.
La meva mare, que té 90 anys, m’explica que el “lago” era un lloc molt concorregut per la gent de Terrassa que hi anava a berenar o a passar el dia doncs fins i tot s’hi llogaven barques o s’hi podia practicar la pesca a més de banyar-s’hi. Segons ella un cotxe passava fàcilment per la carretera que hi havia a la part superior del mur. També m’ha explicat que el lloguer de les dues barques que hi havia anava a càrrec del mateix vigilant del pantà.
Al mig de la construcció hi havia una torre de 45 metres d’alçada que servia per captar les aigües i mitjançant unes canalitzacions es feia arribar el cabdal necessari a una caseta de distribució de les aigües situada a la part inferior del mur del pantà (en aquesta caseta hi va morir la muller del vigilant el dia del esfondrament) i que garantia un subministraments de 1.300 metres cúbics al dia (unes 1.000 plomes d’aigua l’any), amb l’objectiu d’abastir les necessitats d’una ciutat li mancava aigua per donar el servei que necessitaven les empreses que hi havia a la ciutat. Segons explica el Baltasar Ragón al seu llibre Terrassa historials i efemèrides, la idea de construir un mur de contenció de les aigües al torrent de la Xuriguera va ser del propietari de l’antiga fàbrica Busquets.
 Les obres de construcció van anar a càrrec de l’arquitecte Joan Baptista Feu i es van allargar en un període de 3 anys ja que es tractava d’una construcció molt gran per aquella època. Dos anys desprès de la seva construcció ja es va tenir que buidar per repassar les parets interiors del pantà amb ciment Portland dons hi havia filtracions, com podem comprovar amb un curiós article (veure captura) publicat el 30 de juny del 1904 i en que es comenta que el pantà era tot un model per aquella època. L’arquitecte Lluís Muncunill va ser un dels primers que hi va detectar deficiències en la seva construcció i tot i advertir del perill no es va fer rés per arreglar-ho. El final ja és de tots coneguts doncs es va esfondra la nit del 23 al 24 de febrer del 1944 per culpa d’un dels forts tem,porals que la nostra ciutat ha patit al llarg dels anys. Es calcula que més d’un milió de metres cúbics (la seva capacitat màxima era de 1.500.000 metres cúbics) es van vessar per la riera de Gaia provocant greus destrosses i el que és més de lamentar, 8 morts (5 veïns de Viladecavalls).
 Es bo d’indicar que el pantà no es va tornar a reconstruir perquè tal com es va publicar a la Vanguardia (el 26 de febrer de 1944), “degut a la sequera que la zona ja patia en els darrers anys, el cabal del pantà i de les mines d’on s’extreia l’aigua per Terrassa no era suficient per abastir el creixement de la indústria i l’augment de la població”.
Tal i com ja vàrem indicar en l’anterior record, feia un any que Terrassa ja gaudia del subministrament de les aigua procedents del Llobregat i això assegurava plenament les necessitats d’aigua de la ciutat i la seva industria.
Si algú té la intenció de fer una visita al lloc on hi havia aquesta pantà cal que vagi poc abans del quilòmetre 4 de la carretera de Rellinars i cerqui, al marge esquerra, el camí antic d’accés al pantà i desprès de poc menys de 100 metres arribarà a les restes del mur de contenció que encara són visibles. Observeu un grup d’eucaliptus que formen part de la vegetació que s’hi va plantar originàriament i que encara han sobreviscut el pas dels anys (podeu observar en la primera foto que són els mateixos arbres que s’hi poden veure).

Us deixo un retall de la Vanguardia amb imatges de l’esfondrament.