La peixera pels avis del Parc de Sant Jordi

Avui un avi que no ha volgut que donés el seu nom m’ha parlat del primer centre d’esbarjo per la gent gran que es va fer a Terrassa, o al menys el primer que ell recorda.
Es tractava d’una mena de pavelló envidriat que es va construir al Parc de Sant Jordi, al costat del Gimnàs, prop del bar i els lavabos. De fet jo aquest pavelló encara el recordo, ja que semblava una mena de peixera grossa des de la que podies veure tot el que hi passava en el seu interior i del bar també, doncs hi anava sovint (a finals dels anys 70) amb la promesa a passar-hi algunes estones mentre ens preníem una “Mirinda” ( us en recordeu d’aquest refresc? – us en deixo una imatge antiga). Per cert el bar havia estat inaugurat pel tinent d’alcalde d’aquella època, el Sr. Morera, al setembre de 1960 i a més de begudes també s’hi servien gelats.
El fet és que aquest pavelló dedicat als avis va ser inaugurat el 31 de maig de 1962 (el mateix any de les riuades), coincidint amb la festivitat de l’Ascensió, data en que tradicionalment es feia l’homenatge a la vellesa. L’espai ocupava tant sols 24 metres quadrats i hi cabien poc més de 8 taules, tal i com podem veure en una imatge de la planta.
L’equipament, que cal indicar que era bastant petit, va ser dotat de tots els avenços de l’època, com radio i televisió, a més de que cada dia hi feien arribar diaris i revistes per ajudar a passar l’estona als qui hi anaven. El bar del costat (incloc un anuci de l’any 1965) era l’encarregat de servir els cafès o les copetes als avis mentre es jugaven alguna pesseta a la “manilla” (joc de cartes del que n’hem parlat en un post anterior). De l’autor de l’obra no en sé rés, però tampoc crec que es tracti d’una construcció digne de passar a la història de l’arquitectura.
El fet de triar el Parc de Sant Jordi per construir-hi aquesta mena de “refugi per gent grans” va ser degut a que feia poc que la ciutat havia recuperat aquest espai per la ciutadania (inaugurat el 4 de juliol de 1959)  i des de llavors s’hi feien forces activitats, com ballades de sardanes o concerts que donava, els matins dels diumenges, la Banda Municipal de Terrassa (podeu vuere un anunci d’una actuació al Parc l’anya 1964).
A la premsa local, uns dies abans de la inauguració, es va publicar un text sobre aquest centre per gent gran del que us deixo una frase final que no té despercidi: “ No abandonemos a los ancianos como la barca que aparece olvidada en la playa después de haber sufrido incontables embates del mar”.

La pastisseria Morera o “Cal Joanet”

La pastisseria Morera o de cal “Joanet”, degut a que el pastisser és deia Joan Morera, estava situada al carrer de la Rutlla i jo la recordo especialment pels “troncs de Nadal” que preparava per encàrrec. Aquesta tradició dels troncs de Nadal és bastant antiga i poc a poc ha anat quedant en l’oblit. Es tracta d’una mena de pastis en forma de tronc fet amb mantega de colors i que es menjava exclusivament el dia de Nadal.

A la fotografia hi podeu veure (amb bigoti) l’Amadeu Morera, pare del “joanet”, que havia treballat de mecànic al cremallera de Montserrat i va viure el cèlebre accident del 25 de juliol de 1953 (diada de Sant Jaume). La seva muller, la Maria Rovira, (asseguda al seu costat) era germana de la meva iaia.

El fill mitjà de l’Amadeu era qui feia de pastisser (en la fotografia apareix just al mig) i va tenir dos fills, dels que en destacarem un, ja que va arribar a ser un jugador internacional de handbol del FC. Barcelona molt famós en aquells anys, en “Joan Morera”.