Els matalassers

21 01 2011

Els matalassers, sota l’advocació de Santa Llúcia, a part de confeccionar matalassos nous anaven per les cases a esponjar i esventar la llana de dins dels matalassos vells. Desprès d’haver-la rentat juntament amb la funda procedien a batre la llana en l’aire i per això aquesta activitat es solia fer als terrats o en llocs ben ventilats.
La llana s’havia de picar bé per tal de deixar-la ben flonja i treure’n les impureses i, per aquesta feina, es feien servir dues vares corbades de freixe amb els extrems ben prims. Qui ho hagi vist fer encara recordarà el soroll tant característic que feien aquells bastons picant la llana (ziu, ziu, ziu!). Un cop batuda es tornava a posar en la funda o sac procurant que aquesta quedés ben esbarriada (repartida) per tal que no fes bonys i es cosien les costures amb “agulles saqueres” fent la “vora a l’anglesa” (el cosit a l’anglesa es basa en fer un bordó al voltant dels matalàs perquè així quedi més quadrat).
Posteriorment es procedia a l’embastat, que consistia en passar unes vetes (bastes) de 30 a 40 cm. pels ullets (una sèrie de forats que hi havia a banda i banda de la funda) amb l’ajuda d’una llarga agulla de matalasser i a fer una forta llaçada estrenyent els dos costats del sac. Aquestes vetes ajudaven a que el farcit quedés subjectat i no es concentrés a un costat a un altra del sac. La darrera feina era cosir els cantons per donar-li la forma definitiva al matalàs.
A mitjans del S. XX van anar desapareixent degut a l’aparició de nous matalassos d’escuma, de molles o de materials sintètics. Els matalassos es podien confeccionar de diversos materials. El sac o funda podia ser de cànem o més habitualment de roba de cotó i el  farcit s’omplia de palla pels més pobres (m’han dit que també es feia servir una mena d’herba seca però no en sé el nom), de cotó, de miraguà o principalment de llana. De fet el miraguà era utilitzant normalment pels coixins i les vànoves, en les que les cases riques feien servir el plomall d’oca. A casa dels pares els matalassos eren de cotó ja que deien que la llana es corcava mentre que el cotó no. Les teles de la funda de cotó anomenades “fustany”, normalment eren de ratlles banques i blaves, encara que també n’hi havia de ratlles blanques i vermelles i d’estampades amb flors.
La creença popular deia que la llana havia de ser “tosa” i es tenia que rentar mentre hi hagués lluna vella ja que així no s’arnava.
Una curiositat: La Sra. Carme Gros que havia vingut d’Osca a Terrassa amb la seva mare per treballar de minyona, em va explicar que la primera expressió en català que va aprendre va ser precisament la paraula “matalàs” i és que quan la va sentir per primera vegada es va quedar ben espantada. Imagineu-vos per una persona que només parla el castellà sentir la paraula “matalàs !” a dins d’una casa. De ben segur que deu creure que algú vol matar a un altra.

Recodeu que també en vàrem parlar al record: link carrer topete

Anuncis




El carrer Topete 2a part (Cal Rabasa i els matalassers)

15 05 2008

El matalasser Seguim resseguint el carrer Topete pel cantó de Cal Codina, destacant una matalasseria (d’en Laureà Burrull) que hi havia just abans de la cantonada del carrer de l’Aurora.

Els matalassers d’aquells anys oferien la seva feina de “fer matalassos” que consistia en anar a les cases i desfer els matalassos de llana, la roba es rentava al safareig de la casa mentre el matalasser armat d’uns bastons especials picava la llana i l’esponjava. Desprès la tornava a posar dins del matalàs, el cosia i li passava les betes per què guardés la forma adequada. Aquesta feina es feia aproximadament cada dos anys.

Aquesta part del carrer no tenia més botigues ja que era ocupada en bona part per una fabrica. Un cop passat el carrer del Viveret (que és on jo vivia) ens trobàvem amb la pastisseria de “Cal Rabasafoto actual de cal rabasa , que originàriament havia estat situada al carrer del Nord de Terrassa, tot i que els qui la van crear venien de Ribes de Freser. Deixeu-me destacar la seva coca i els seus “braçets de gitano” de crema. braç de gitano.