En “Pedro y sus chiquillos”

4 11 2011

Al principi de la guerra civil van sorgir en diferents indrets els anomenats “homes d’acció” que actuaven amb una animositat radical contra els qui consideraven els enemics polítics. La seva repressió tenia un caràcter clarament de venjança, exercint accions que traspassaven els límits de la legalitat, arribant a imposar-se per la força a qui es volia oposar a la seva acció violenta. A Terrassa el seu màxim representant va ser el grup conegut com a “Pedro y sus chiquillos“. 

Terrassa va ser una de les ciutats catalanes que va tenir un nombre més gran de víctimes per la repressió, dos cents vint-i-sis segons diuen alguns estudiosos. Comparat amb Badalona, setanta-nou morts, o Sabadell, setanta –tres morts la xifra de Terrassa és altíssima.

En Pedro Alcocer Gil va néixer a Alhabia (Almeria) l’any 1906 i després de quedar orfe quan era petit va arribar adolescent a Barcelona on va viure les grans mobilitzacions obreres del 1920, en plena etapa del pistolerisme. Tot això li va fer entrar en contacte directe amb la línia anarquista de la CNT. L’any 1922 va venir a viure a Terrassa i va començar a treballar a Can Niquet de la SAPHIL, on va tenir forts enfrontaments amb els seus patrons per qüestions laborals. Vivia al carrer Watt on la seva dona hi va obrir una botiga de retalls al mateix barri de Ca n’Aurell (veins del carrer de Watt m’han dit que encara hi han familiars del Pedro vivint al barri).

En la República es fa de la FAI i organitza un grup d’acció, que més tard serà conegut com els famosos “Chiquillos de Pedro, participa en tot tipus d’actes de 1931 a 1936, com ara l’assalt a l’Ajuntament el febrer de 1932 o el de la presó durant la insurrecció d’octubre de 1934. Es detingut i aprofita l’estanca a presidi per entrar en contacte amb destacats membres de la CNT.

Se’l considerava un expert en explosius i ja en els anys de la República es convertí en un estigma per a la burgesia local, especialment a l’hora de defensar els components del seu grup de les repressions patronals que sofrien. Al començar la Guerra Civil, Pedro organitza i arma els seus “Chiquillos” per tal de formar les primeres “Patrulles de Control”, essent nomenat representant de la CNT-FAI en el Comitè de Salut Pública. Desprès dirigeix el Comitè d’Investigació i Defensa, i la Junta de Seguretat com a responsable de les Patrulles de Control.

Pedro podia intervenir en qualsevol aspecte relatiu a l’ordre públic amb plena impunitat i imposava la seva pròpia concepció de l’ordre revolucionari atemorint a la ciutadania. A ni m’han explicat que la gent li tenia por i quan el veien venir perl carrer n’hi havia que giraven cua per no tenir que creuar-s’hi. També algun botiguer m’ha explicat que havia entrar a la botiga, havia demanat alguns productes que li interesaven i havia sortit sense pagar-los i, a veure qui era el guapo que el denunciava!

Més tard quan va veure que la seva presencia a la reraguarda terrassenca no era tan necessària va decidir incorporar-se al front de València i desprès al front d’Aragó. Sembla ser que va tenir importants disputes amb el govern de la Generalitat i concretament amb en Josep Tarradelles. En acabar la Guerra Civil l’any 1939 es va exiliar a França i posteriorment a Veneçuela, d’on tornarà a França per passar els últims anys de la seva vida, morint l’any 1992. En el retall de la Hoja Oficial del 1939 podeu veure que estava en “busqueda y captura” amb un tal Joaquín Bruno Gascón.

És curiòs que algú que va fer tantes maldats acabès morint al llit i de vell. Si coneixeu o us han explicat alguna anècdota sobre aquest personatge serà molt benvinguda.

Anuncis




L’enginy dels llauners

10 07 2009

llauner (any 1958)

llauner (any 1958)

Abans les galledes eren de llauna, i les feia el llauner. El seu ús era quotidià, se’n feien servir moltes més que ara i cal dir que quan es foradaven normalment es reparaven.

El llauner feia estris nous i també era qui els adobava: galledes, carmanyoles, llums de carbur, gressols d’oli, bujols, setrills, sitres, nanses d’estris de cuina, mànecs de paelles, aixetes, canals de zenc per desguassar de les teulades l’aigua de la pluja, etc…

factura jaumecasasEl meu avi, en Jaume Casas tenia una llauneria al carrer de Cervantes, número 29 i en un anterior post ja us vaig explicar que també folrava de zenc les neveres de gel antigues (podeu veure una factura del 1945 de la citada llauneria i fer-vos una idea dels preus que es cobraven per les feines de llauner).

Recordo que un dia, a casa dels meus pares, es va foradar una regadora de metall que teníem al pati i ell al veure-ho no va dubtar ni un moment i em va demanar si tenia un xiclet. Jo sempre en tenia, especialment dels bazoka, que eren els que més m’agradaven i li vaig donar. Ell el va mastegar fins fer-ne una bola i desprès la va posar al forat tot fent pressió amb els dits. Un cop es va assecar el xiclet la regadora va deixar de perdre aigua pel forat. Ja ho veieu, en aquells anys l’enginy servia per solucionar moltes coses que ara simplement llençaríem a la brossa.





Les neveres de gel i les “fresqueres”

21 04 2008

nevera gel El meu record avui és per les neveres de gel que durant molts anys ens van ajudar a conservar millor els aliments a les cases. M’explicava el meu avi que abans que no hi haguessin les neveres de gel, els aliments es guardaven en una mena d’armaris de fusta amb una tela mosquitera, que anomenaven “fresqueres” i que es situaven precisament en el lloc més fresc i ventilat de la cuina. Les begudes es refredaven als pous de les cases (en aquella època casi be totes les cases en tenien un).

Desprès van popularitzar-se les neveres de gel (com la de la foto) i que bàsicament estaven fetes de fusta per fora i d’un revestiment de zenc per dins, que ajudava a que el gel no es fonés tant ràpidament. La nevera tenia un dipòsit on queia l’aigua del gel a mesura que aquest s’anava fonent. El meu avi com que era llauner (Llauneria Jaume Casas) s’encarregava de folrar aquestes neveres, la capacitat de les quals era molt petita comparada amb les d’avui en dia.

fabrica la neveraEl gel es tenia que anar a buscar cada dia i a Terrassa hi havia diferents llocs on es podia comprar a peces. Jo recordo que a casa l’anàvem a comprar a una peixateria que hi havia al carrer Serrano i el transportàvem a casa dins d’una galleda. Quin tip d’anar a buscar gel ens havíem fet. Al carrer Goleta hi havia la fabrica de gel “La Nevera S.A.” de la que aquípodeu veure un anunci seu de l’any 1943