Records de ca la Rateta Bufona: l’establiment i la clientela (3)

22 04 2020
Clients bevent en una sortida

Clients bevent en una sortida

Aquell establiment de la Terrassa dels primers decennis del segle XX era efectivament bar i punt de restauració (essencialment, de dinars)… I sens dubte també, era punt de trobada d’una clientela de classe mitjana a tot estirar; un raconet -de no gaires metres quadrats- on, a més d’anar-hi a fer un àpat de migdia, es podia anar a passar l’estoneta havent dinat o al vespre a partir de mitja tarda abans de l’hora de sopar -mai no havia estat obert gaire més enllà de les nou-; un local acollidor on fer-la petar, on mantenir alguna conversa, en un ambient sovint una mica carregadet de fum, prop d’alguns vasets i ocasionalment entre alguna partida de cartes (que el meu avi només permetia si no hi corrien diners enmig). “Fer-la petar”, conversar, a “Ca la Rateta”, a “Ca la Rateta Bufona”, no era sinònim de “fer tertúlies”, considerades més pròpies d’entitats d’altres categories, com alguna de propera a la qual acudia l’altre avi meu, el patern, un dels fundadors de la “Impremta Salvatella“.

Figureta (de record) amb el nom gravat

Figureta (de record) amb el nom gravat

Beures, menjars.., en un marc físic d’una gran senzillesa i en una atmosfera molt familiar…. Entre les poques taules -de marbre, sempre amb algun sifó i amb algun cendrer a punt-, corrien de petites la mare i la seva germana, que vivien al mateix bar, al pis (com, després, per poc temps, el meu germà i jo).

Al local s’hi aixoplugava o hi anava a menjar una clientela més aviat popular, entre la qual -sobretot als primers temps- persones relacionades encara amb feines agrícoles -pagesos dels voltants de Terrassa, …que n’hi havia!- o vinculades amb el sector del transport en carro (l’avi va presidir una secció del gremi de carreters locals). Una clientela, tanmateix, formada sobretot de veïns dels voltants, d’obrers industrials que deien que treballaven en “fràbiques”, de gent d’oficis manuals diversos, d’empleats d’alguna oficina municipal o comercial, viatjants…, sense que hi faltés algun bohemi mal “catalogable” (en Garriga, en “Carlus”), de tant en tant algun/a artista secundari/a que actuava al Principal (com Tormo, l’actriu que deixava els fills petits al local mentre durava la funció) o algun personatge tan peculiar com el “Jaumet de Can Boada“, un nan especial que tenia el mal costum d’aixecar amb el bastó les faldilles de les noies que passaven pel carrer. (Al Museu de Terrassa se’n conserva un magnífic retrat pintat per Ramon Cortès).

Clients fent gresca en una sortida

Clients fent gresca en una sortida

Com no podia ser altrament a la Terrassa dels anys vint, trenta, quaranta, primers cinquanta del segle XX, es tractava d’una clientela d’arrels autòctones, però que aviat va començar de compartir taula i conversa amb alguns valencians com l'”alcoianet” Manolo, o amb alguns castellans com el sorià “Gaona” (admirador d’un torero amb aquest nom) o el madrileny “Madriles” (d’ofici, “limpia”), fins i tot amb algun estranger, com el turc Jacques, un viatjant que durant una temporada anava a menjar a “Ca la Rateta” i a qui un mal dia se li va acudir de preguntar a un altre client de quina manera s’havia d’adreçar a un senyor amb qui s’havia d’entrevistar. “El primer que li heu de dir és: “Buenos días, señor maricón”, diu la mare que li va etzibar… I explicaven els avis i la mare que així ho va fer…., amb unes conseqüències que sortosament ningú no va haver de lamentar.

Clients en una sortida a muntanya - fons dreta S. Jorba

Clients en una sortida a muntanya – fons dreta S. Jorba

Entre la clientela no hi faltava gent amb el corresponent motiu o malnom. Jo havia sentit parlar de la “Pepa Galtes“, del “Cagamànecs“, del “Peret Xerraire“; del “Coromè“; del “Patilles“; així com d’altres que eren coneguts i mencionats per l’ofici: el “Fogonista“, el “Vigilant“, la “Pedacets“… ; o pel lloc on treballaven, com el ” Boada del Gran Casino“.

Asseguraria que, en general, entre els clients habituals, i entre ells i els propietaris de la casa, es respirava un aire, un clima, d’una gran familiaritat. Això explica, per exemple, que als uns o als altres no els costés gaire de trobar algun motiu per organitzar petites excursions, sortides quasi de “germanor”, cap a indrets dels voltants de Terrassa: fonts, masies, Montserrat… En resten com a testimonis un bon grapat de fotografies (amb el nom dels participants, de vegades en actituds i gesticulacions ben curioses, de vegades en plena gresca).

Sortida a Montserrat. S. Jorba, al fons a l'esquerra

Sortida a Montserrat. S. Jorba, al fons a l’esquerra

Programa d'una sortida (anys 40)

Programa d’una sortida (anys 40)

En resta fins i tot -quina sort d’haver-lo conservat!- un full escrit a màquina, dels anys quarantes, signat per Salvador Boada, amb el programa d’una d’aquestes sortides. …Un full sense desperdici (que adjunto amb aquest text). I pot donar fe d’aquesta bona entesa amb els clients el fet que, durant la guerra, amb la dificultat que hi havia per obtenir aliments, alguns d’aquests clients portaven a l’establiment menjar i productes alimentaris que aconseguien en les seves estades a pobles i masos dels voltants.





Records de ca la Rateta Bufona: els orígens (1)

18 04 2020
Interior del bar, abans de l'any 1920

Interior del bar, abans de l’any 1920

Durant 5 posts seguits desgranarem històries i records al voltant de l’emblemàtic establiment que tothom coneixia com ca la Rateta Bufona:

Aquests records han estat proporcionats per l’amic Pere Vives, al qui agraeixo que els hagi volgut compartir des d’aquest espai:

Interior del bar, anys trenta

Interior del bar, anys trenta

Ca la Rateta Bufona va estar un bar, casa de menjars, restaurant, bodega, taverna… El fet és que els avis materns, propietaris del negoci durant molts anys, en parlaven com “el bar”, “l’establiment” o “la botiga”; un negoci sembla que creat per Francesc Margarit (1869-1947), oncle del nostre avi Salvador Jorba Margarit (1895-1969), als inicis del segle XX -sense conèixer-se’n la data exacta-, i que es va ubicar en un carreró que ha anat passant per les denominacions d’ “Hortes de Sant Fruitós“,  “Sant Fruitós“/·”Sant Fructuós“/”San Fructuoso“, “Alagorda“, “del Cardaire” en aquests moments. Un carrer sempre secundari, diria que fins i tot una mica marginal (amb les connotacions que aquest terme comporta).

Rebuts del local -Salvador Jorba 1920

Rebuts del local -Salvador Jorba 1920

L’any 1920 el negoci  havia passat ja a mans del nebot i ajudant del fundador, Salvador Jorba, acabat de casar, que en va ser propietari fins al 1954,  en què el va traspassar a una persona de fora de Terrassa (la Sra. Elena, de Manresa (de malnom “la Balas“, perquè diuen que responia sovint amb un  “corriendo como una bala” a les sol·licituds dels clients). No va trigar gaire, però, a posar-se al capdavant de l’establiment el Sr. Primo Miral -que era cuiner als Escolapis de la ciutat-. Posteriorment, amb algun altre traspàs per enmig, se’n va perdre la denominació tradicional, substituïda per la de “Bahía“, abans que el local passés a convertir-se primer en  botiga de roba infantil i després (ara) en un petit comerç de venda de llaminadures.

Malgrat haver passat per diverses mans, no crec que es pugui posar en dubte, tanmateix, que parlar de “Ca la Rateta“, del “Bar Rateta“, del “Bar Restaurant Rateta“…,  d’aquell establiment de menjars i beures conegut també com a “Rateta Bufona“,  sigui parlar de l’època en què en va ser propietari Salvador Jorba (amb la seva muller, Francisca (sic) Subirana): trenta-quatre anys (…més els cinc o sis en què hi va treballar com a ajudant).

S. Jorba i F. Subirana, propietaris 1920 - 1954

S. Jorba i F. Subirana, propietaris 1920 – 1954

La família que va fundar el negoci -la del meu avi Salvador, nascut a Abrera– no era terrassenca…  Provenia majoritàriament de Sant Esteve de Sesrovires. És un exemple de la primera onada migratòria a la Terrassa del segle XX.  Persones provinents de la ruralia dels voltants del Vallès (fins i tot del Vallès mateix) van establir-se a Terrassa abans que -buscant de guanyar-se la vida en la indústria tèxtil-

Clients en una sortida. Dreta, en segon terme S. Jorba

Clients en una sortida. Dreta, en segon terme S. Jorba

ho fessin successivament  les qui procedien de les comarques catalanes de Ponent, de l’Aragó, de València, de Múrcia, d’Andalusia i Extremadura, finalment d’altres continents. En el cas concret de la família fundadora de “Ca la Rateta“, de la “Rateta Bufona“, es tractava de pagesos que treballaven a la vinya o en activitats que hi eren vinculades. Pel moment en què van arribar a Terrassa, als primers anys del segle XX, i pel que sentíem dels propis avis, sembla que els estralls de la fil·loxera devien ser determinants perquè abandonessin el poble d’origen. (Aquesta procedència social i laboral -amb activitats relacionades amb la vinya- pot fer pensar que la seva primera idea -en establir-se aquí- fos la de crear un negoci relacionat amb els vins; una mena de bar-bodega ).

La terregada, sempre present

La terregada, sempre present