Record de com fèiem la castanyada a casa quan era petit

La castanyada – Ricard Camí 1961

Avui voldria dedicar aquest espai del records al record que tinc jo de la primera castanyada que vaig viure a casa, quan era petit:

El qui feia les castanyes a casa era el pare i recordo un dia que em va ensenyar a preparar una paella per torrar-les. I ara que parlo del pare em ve el cap el rodolí “Cargol treu banyes que el teu pare cou castanyes”. El primer que va fer és demanar a la mare una paella antiga, que a mi em va semblar que ja era per tirar. Va posar la paella girada sobre una fusta vella i va agafar un calu gros de ferrar els cavalls i un martell i va començar a clavar el martell a la paella fent-li forats. De fet en va fer tants que al final semblava un colador.

Desprès va agafar les castanyes, que segons ell tenien que ser gallegues i crec que les anomenava amb el nom de “pilongues” tot i que desprès m’han dit que s’anomenen així a les castanyes deshidratades, i els hi va fer un tall a un costat arrencant-les-hi una mica de la pell. El pare em deia que era perquè no explotessin al torrar-les. Finalment les va deixar en un pot amb aigua com si estiguessin en remull. El perquè no m’ho va explicar mai però si recordo que ma va dir que si podia les deixés 24 hores en remull abans de torrar-les.

Llavors em va dir que teníem que fer foc viu i com que a casa no teníem cap lloc on fer-lo el pare va agafar un fogonet de murri (imatge de la dreta). A ell li agradava molt aquest estri i el feia servir sovint quan es feia arengades a la brasa. En  el fogonet hi va posar tronquets i teies i de seguida el foc fa ser ben viu i llavors va posar-hi la paella foradada i veia com les flames intentaven escapolir-se pels forats que havia fet. Era una visió que encara recordo.

Llavors hi va tirar un grapat de castanyes mullades i amb una cullera de fusta de boix les anava remenant mentre em deia que no es podia deixar de remenar perquè es torressin per tots els cantons. Les castanyes s’ennegrien i algunes s’obrien i deixaven veure el color ataronjat del seu interior. Recordo l’olor que s’escampava i que feia que ja et vinguessin les ganes de menjar-te-les. Ell em va dir que quan amb la fusta tocava les castanyes i aquestes els començava a caure una mica la pell era el moment de treure-les del foc. Recordo que el pare deia la dita: “cal saber treure les castanyes del foc”.

Jo ja me les volia menjar però ell em va dir que no, que encara no estaven fetes i vaig veure com feia un cucurutxo amb una fulla de diari vell i les posava dins i les tapava. Llavors va agafar un tros de roba d’un llençol vell i les va embolicar encara més, ben tapades i ben apretades. En aquest moment les va dipositar a les meves mans i em va dir: apa escalfa-te-les i ostres quin plaer sentir aquell paquetet calent a les mans ja que a fora al pati hi feia fred. No se si ho recordo malament però jo de petit crec que feia més fred que ara per la castanyada. Recordo que les vaig tenir una bona estona i llavors em va dir que ja estaven llestes. Vàrem entrar a cas i les vàrem obrir mentre estaven tots assentats a la taula del braser amb els peus ben calents.

Quina màgia vaig pensar, del interior pel paquet va sorgir una olor boníssima i les castanyes treien un fumet calent que enamorava. Però el plaer va ser total al provar-les, que bones estaven … ummm. Eren les meves primeres castanyes i havia viscut la manera de fer-les a casa i llavors no ho sabia però sempre més les he fet igual (bé, sense el fogonet de murri) però seguint els passos del pare i ho he ensenyat als meus fills i espero que ells als meus nets i no es perdi mai la nostra tradició.

Per cert lo del la tradició dels panellets a casa es compraven a les confiteries (pastisseries) – a la dreta anuncis dels anys 30 – i només recordo que n’hi havia d’ametlles, de pinyons i de confitura de codony, que són els que més agradaven al pare. A mi i a la mare ens agradaven molt els de pinyons i és que llavors els pinyons si que tenien gust de pinyó. De moniatos si que en fèiem, però els feia la mare al forn. I el que si recordo es que els pares prenien una copeta de moscatell que jo, per la meva edat, només podia ensumar.

No se si els que ho llegiu ho fèieu igual o diferent. M’agradaria que ho expliquéssiu i ho compartíssiu.

Ah i una curiositat: nosaltres no anàvem a comprar les castanyes a les castanyeres però si que les recordo i em ve al cap que deien quelcom similar a “castanyes calentes i grosses, qui en vol ara que fumen?” i la canalla per fer-les enfadar cridàvem “petites i dolentes, de les vuit, set son pudentes”. La imatge és la de la castanyera de la Rambla l’any 1962.

La imatge del principi del article és un quadre de Ricard Camí, pintor terrassenc en que podem observar una castanyera en un carrer de Terrassa l’any 1961 i potser el lloc és la plaçeta de la font trobada (que en penseu don pot ser?)

El braser (2), records de les carboneries

Anunci carboneria del 1949

En Josep Badrenas ens aporta un comentari que es mereix un post per la seva extensió:

Diu: “Realment el braser era la calefacció d’aquella època. A casa teníem carboneria, és a dir, establiment de venda de carbó. El meu pare era “carboner” i jo ja de molt petitet l’ajudava en aqueixa feina. Com be dius el braser funcionava amb “terregada”.- La terregada era el carbó més triturat que esdevenia al garbellar el carbó que sortia de la “carbonera”, que es feia al mateix bosc.

El carbonet que menciones era realment carbó de branques de pi. i se’n deia també “carbó fluix”. El carbó de troncs de pi no tenia gaire valor calorífic, el que sí era apreciat era el d’alzina, i el de roure, ambdós tenien moltes més calories i duraven més temps. Del garbellat del carbó d’alzina sortia la “terregada forta” que s’afegia o barrejava amb la “terregada fluixa” o de pi, quan aquesta estava ben encesa. Per encendre-la es posava al braser la fluixa deixant al mig un sot, com un volcà. En aqueix sot s’hi posaven normalment brases de carbó d’alzina enceses i es ventava amb un ventall, mentre el foc s’anava estenen de forma circular. Les brases es treien del fogonet de terra o de “murri” (veure post del 28-12-07) que era, al menys en els anys 40/50, el més usat per a cuinar i que també cremava carbó, del fluix per a encendre’l i del fort per cuinar.

Les teies que anomenes, eren el cor dels troncs de pi que porten la resina i que cremen amb molta facilitat. Amb això s’encenia normalment el fogo, però el braser no, degut a que feien molta olor a resina cremada i fum.

remenant el braser

Un cop ben encesa la terregada forta, s’hi posava al voltant “l’orujo”, que era pinyol d’oliva cremat i triturat. Amb això s’aconseguia que estigués més estona encès. Recordo que, a vegades, l’endemà encara hi quedava foc i només havies d’afegir-hi terregada fluixa per a reactivar-lo, però “l’orujo” que era bastant més car no tothom podia fer-lo servir.

Realment la combustió cremava l’oxigen i desprenia els gasos tòxics, per això es deixava un xic oberta una porta o una finestra. El preu que a casa veníem la terregada a granel era, al voltant d’una pesseta el quilo de la fluixa, una amb vint-i-cinc la forta i dues pessetes “l’orujo”.

Prou ja, aquestes histories em retornen a la meva infantesa i no se si es bo o dolent, em porten uns records que situats al dia d’avui, semblen d’un conte de fades… però es lo que hi havia!!!”

Comentari: Gracies Josep, recordar és tornar a pasar el que hem viscut pel cor i això no pot ser mai dolent. Pensa en les moltes persones que poden llegir el teu record i que gràcies a ell els tornarà a recordar una part de la seva vida que potser havia quedada en l’oblit.

El fogonet de carbó o “de murri”

A casa recordo que hi havia un fogonet de carbó que l’anomenaven “fogonet de murri” o alguna cosa semblant.

Recordo que el pare el feia servir per fer les arengades a la brasa, ja que feien molta olor i la mare sempre li deia que si se les volia fregir ho fes fora de la cuina i ell agafava el fogonet i en un racó del pati es feia les arengades que tan li agradaven.

En la fotografia podeu apreciar una cuina antiga amb un fogonet de carbó que es feia servir per escalfar-hi una olla. Aquesta mena de cuines improvisades eren molt comunes en les cases de les famílies immigrants dels anys 50 i 60.

El Rafael amb el seu comentari ens parla de la “cuina econòmica” i crec que li haurem de dedicar un dia un article sencer a aquesta peça tan curiosa.