Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (2ª part de 4)

Seguim amb la segona part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

EDIFICI ORIGINAL: DISCOTECA
Context històric-social i Julio Bono
Abans de parlar de l’edifici Liben’s, hem de tenir en compte que als anys seixanta està començant el fenomen de la discoteca i és justament entre els anys 70 i 80 que entra en auge. A més, coincideix amb el final de la dictadura franquista, el que comporta un jovent més modern i més lliure.

Abans d’entrar en matèria també fora bo fer una pinzellada sobre la biografia i l’estil de Julio Bono. Va néixer el 1934 a Sagunt, València, però amb cinc anys es va traslladar a Barcelona fins a la seva mort a Mataró, el 2017. Va ser un artista que va tocar diferents branques com són la pintura i l’escultura, però sobretot destaca per la seva obra en el camp de la ceràmica, on se li va reconèixer a escala nacional la seva innovació a través de les seves obres. A més, va impartir en la docència per ensenyar les diferents sortides de la ceràmica, ja que ell la veia com una primera matèria capaç de crear un art pur i expressiu. Les seves obres acostumen a ser murs de ceràmica ubicats a l’aire lliure de diferents espais públics distribuïts per tot l’Estat. Al llarg de la seva trajectòria ha utilitzat diferents tècniques artístiques i industrials, però normalment les seves obres giren entorn els motius geomètrics que acostumen a adequar-se a l’espai de l’obra.

La ciutat de Terrassa té diverses obres de Bono, però la més important és la ceràmica vidriada de la discoteca Liben’s. Primerament pel fet que forma una unitat on el fil conductor és la música i en segon lloc perquè és de grans dimensions i té tota una façana a la seva disposició.

Història de l’edifici
La discoteca Liben’s és dels anys setanta però amaga molta història darrera. Tot va començar el 10 de desembre del 1975, quan José Perarnau Batalla (les fotografies antigues que ilustren aquest record són d’ell) i Juan Salellas Pujolà van demanar la sol·licitud d’obres per edificar en un espai que aleshores corresponia al núm. 28 de la Carretera de Martorell i part de l’actual carrer d’Arquímedes, que llavors era la Carretera de Sant Sadurní d’Anoia.

Segons consta a la sol·licitud d’obres original, els dos futurs propietaris demanaven aquell espai per edificar-hi un magatzem de planta baixa que tindria 148m2 i seria de planta irregular. Els tràmits d’aquesta sol·licitud duren fins al 3 de març del 1976, però el 18 de febrer del mateix any ja se’ls havia concedit la llicència per començar a construir; tenien divuit mesos com a màxim per fer tota l’edificació, la qual estava dirigida per l’enginyer José Valldeperas Morell. El 15 de novembre del 1979 hi ha el registre d’una nova sol·licitud d’obres (consultades a l’Arxiu Municipal de Terrassa del C/ Pantà, núm. 20), ja que es demanava una ampliació de l’edifici existent amb l’objectiu de convertir-ho en una Sala de Festes. El 2 de juny del 1981 es van acabar els tràmits d’aquesta sol·licitud.

Tanmateix el 12 de maig del mateix any, la sol·licitud va ser concedida amb les mateixes condicions temporals que l’anterior, tot i que aquesta vegada la superfície ocupava 377m2 i l’arquitecte principal va ser Vicente Brossa Soldevilla. Durant aquesta petició, només apareix José Perarnau com a propietari de l’edifici, mentre que Juan Salellas obté una posició més ambigua, ja que de vegades surt a la categoria de contractista i altres com a propietari.

Fins aquí podríem dir que això és la història del naixement de l’edifici que recopilen els documents de l’Arxiu Municipal. Ara bé, hi ha una altra història explicada per fonts diferents que presenta algunes discrepàncies amb aquesta. En molts diaris i en veu de persones implicades amb aquest edifici, es diu que el 1975 en aquest mateix edifici es va inaugurar la primera discoteca que tenia una sola pista i era d’espai reduït. Més endavant, el 1978 va haver-hi una gran inauguració degut a l’ampliació de l’edifici existent que va comportar l’obertura de 4 sales noves i una nova façana amb les ceràmiques de Julio Bono, era doncs, l’obertura oficial de l’emblemàtica discoteca Liben’s. Així doncs, contrastant diferents fonts podem dir que els primers propietaris van ser José Perarnau Batalla i Juan Salellas Pujolà però amb el pas del temps, el senyor Salellas va passar a un segon pla. Més endavant, quan el senyor Perarnau va morir, la propietat va passar en herència a la seva dona, de qui no tinc el permís de revelar el seu nom.

El 2018, surt el projecte de convertir el local en habitatges i la propietat passa a ser de la constructora Bernal, qui s’encarrega de la nova funció de l’edifici. La discoteca va posar punt final l’any 1996 a causa d’un ordre de l’Ajuntament, ja que havien de reformar més de 20 aspectes perquè la discoteca complís les normes de seguretat. A més, just aquells anys s’havia obert una discoteca a l’actual hotel Don Candido que estava tenint molt èxit. Després el local va estar posat en venda però no va tenir èxit, és per això que el 2007 el senyor Perarnau va demanar un enderrocament que al final no es va portar a terme. Per tant, fins que no va sortir l’actual projecte, el local on hi havia la discoteca va estar més de vint anys tancat sense tenir cap ús.

Per acabar, m’agradaria aclarir dos temes, el perquè es va escollir a Julio Bono com a protagonista de la façana i el motiu de la tria del nom de la discoteca. Primerament, la participació de Julio Bono a la façana va ser fruit d’una casualitat. El senyor Perarnau va pensar que seria adequat decorar la façana amb ceràmiques per la segona inauguració de la discoteca, la que havia de ser i va ser la definitiva. Aleshores va anar a una fàbrica de Sabadell on produïen ceràmiques i justament en aquell moment hi havia Bono treballant en un projecte que va acabar sent destinat per la façana de la sala de festes.

El nom de la discoteca també té una petita història. Primerament es va dir Liben’s, terme agafat de l’alemany, ja que amor en aquesta llengua es diu Liebe, que a més es relacionava amb la llibertat que tenien els joves en aquella època. Tanmateix aquest nom també el trobem escrit amb y: Lybens, però aquesta versió segurament va sorgir per la practicitat de l’artista a l’hora d’encabir el nom en un medalló. Al cap d’uns anys, entorn de la dècada dels vuitanta, es va passar a dir Làser perquè van ser els primers a tenir un raig làser a la discoteca.

Descripció de l’edifici
La façana d’aquest edifici era molt emblemàtica gràcies a la seva decoració feta a partir de ceràmiques vidriades. A la banda de la carretera Martorell hi havia dues decoracions diferents: la part de l’est eren ceràmiques rectangulars i petites de color majoritàriament vermell i negre. Mentre que la part de l’oest -que seguia fins a la façana del carrer Arquímedes- eren ceràmiques de color blanc que envoltaven uns medallons que contenien diferents dibuixos amb diversos colors, alguns d’aquests estaven firmats per l’artista valencià Julio Bono.

Hi havia força harmonia entre els medallons perquè molts feien al·lusió a la música, ja fos amb la representació d’algun instrument o d’alguna nota, però n’hi havia un que destacava especialment perquè era el títol de la discoteca Lybens.

L’interior de la discoteca va canviar molt quan es va fer la segona inauguració. Primer era una discoteca d’una petita i única pista però amb l’ampliació de l’edifici va passar a haver-hi quatre pistes repartides equitativament entre dos pisos que s’adequaven a la varietat de música que posaven. La primera pista era ovalada, la segona era rodona i profunda, que equivalia a l’espai que ocupava la pista de la primera discoteca. La tercera sala tenia forma rectangular i hi havia diversos pòdiums rodons i individuals, finalment hi havia una quarta pista que no podem definir la seva forma perquè va anar variant al llarg de diferents fases.

A l’interior de la discoteca també hi havia algun mosaic de decoració; dos grans medallons al passadís de l’entrada, un altre al pis de dalt i cinc composicions menors fetes a partir de rajoles. Cap dels tres medallons estan signats per Julio Bono però se suposa que són obra de l’artista, ja que segueixen la mateixa composició que els de la façana exterior i també van ser posats per la inauguració del 1978. Malauradament, un dels medallons que es trobava a la planta baixa va desaparèixer entre el 2007 i el 2018, el període que queda entre les dues peticions d’enderrocament. Respecte a les 5 composicions menors, no està tan clar que fossin de Bono perquè segueixen un esquema molt diferent i tampoc es va utilitzar el mateix material, no obstant això, hi ha la possibilitat que hagués dirigit el projecte. Aquestes cinc composicions estaven fetes amb rajoles rectangulars i desiguals, d’un color blanc trencat.

Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (1ª part de 4)

Fa un temps una noia, la Marta Pasarin Closa, em va trucar explicant-me que voli afer un treball per la seva escola sobre la historia de l’edifici de l’antiga discoteca Liben’s.

Li vaig proposar de veure’ns i vaig poder copsar que realment podia fer un bon treball i li vaig facilitar els contactes que jo tenia. I ara, passat un temps, m’ha fet arribar el treball final que reproduirem en els Records de Terrassa en 4 articles diferents i complementaris: El primer tractarà de la introducció al treball i comença així:

Introducció: Presentació i objectius:

En el moment en què la professora Roser Piñol ens va dir que teniem que fer un treball, vaig començar a pensar en algun bé cultural de la meva ciutat; Terrassa. Rarament, el primer que em va venir al cap no va ser una fàbrica antiga sinó les Esglésies de Sant Pere, però ho vaig descartar ràpidament perquè era un tema molt corrent i segurament ja hi havia moltes coses escrites.

El següent dia, fent un exercici a classe, vaig recordar que Terrassa també és coneguda per l’Hospital del Tòrax, que actualment és el Parc Audiovisual de Catalunya on es porten a terme esdeveniments importants, però no m’acabava de convèncer. Al final em va venir al cap un projecte molt interessant; com a ciutadana egarenca sempre havia reconegut l’entrada a la ciutat en veure les ceràmiques de Julio Bono que quedaven a la paret d’una misteriosa discoteca de la Carretera de Martorell, que feia cantonada amb el carrer d’Arquímedes.

A partir d’aquest any ja no tindré aquest indici d’arribada perquè s’ha decidit enderrocar l’antic edifici de la discoteca Liben’s per construir-hi vint habitatges, amb la qual cosa s’han extret les famoses ceràmiques de l’artista valencià. Aquestes ceràmiques tan emblemàtiques de Terrassa han comportat certa problemàtica, tant per la seva extracció com pel seu valor cultural. És per això que en aquest treball em proposo com a objectiu fer una vasta explicació sobre què va ser aquella discoteca ubicada entre el carrer Arquímedes núm. 4 i la Carretera Martorell núm. 120 i el procés que s’ha seguit i què ha requerit, tant a escala social, com en l’àmbit de treball i en l’àmbit econòmic i polític.

Com a conseqüència, aquest treball s’estructurarà explicant primerament com era l’edifici original i què va suposar a escala cultural tenint en compte el context històric del moment. Seguidament explicaré les problemàtiques i les reivindicacions que es van aixecar arran de la decisió presa i també quin va ser el procés d’obra que es va seguir. Finalment parlaré sobre els futurs habitatges i les conseqüències de l’enderrocament i ja per tancar faré unes conclusions.

liben’s enganxina

Metodologia
Per assolir tots aquests objectius he seguit una metodologia on el treball de camp ha sigut el protagonista. El primer que vaig fer un cop decidit el tema va ser buscar i llegir tot el que s’havia escrit sobre el projecte. Com és un projecte molt recent gairebé tot el que vaig trobar van ser articles, aleshores un cop llegits i havent seleccionat la informació rellevant vaig decidir anar a buscar contactes.

Gràcies al fet de parlar sobre un tema encara actual, la font d’informació més potent que podia trobar eren les diferents persones que van estar involucrades al llarg del projecte. La primera persona amb qui vaig tenir contacte va ser amb Ferran Triviño, arquitecte de l’empresa Idònia i encarregat de l’extracció de les ceràmiques i l’enderrocament de l’edifici, que ja em va donar molta informació i documents per encetar el treball.

També gràcies a ell, vaig tenir el plaer de contactar amb Antonio Moro, conservador i arqueòleg del Museu de Terrassa, qui em va posar molt fàcil la trobada i també em va proporcionar informació de primera mà, ja que com a professional, ja sabia moltes coses d’aquest projecte.

Paral·lelament, vaig contactar amb Santi Rius, una persona que a part de ser assessor d’empresa, també és molt creatiu i té una motivació per la seva feina que contagia. En el seu temps lliure porta el bloc de Records de Terrassa (És un bloc de 13 anys d’història aproximadament i és un recull de les memòries de la ciutat i dels records que en tenen els egarencs. En santi és l’autor d’aquest bloc però ell no dóna importància a l’autoria, ja que ho considera un espai de tots els ciutadans de Terrassa) en el que es fa una recopilació de records de la història i la societat de Terrassa. En aquest bloc, hi vaig trobar un article reivindicatiu sobre el projecte que em va cridar l’atenció i quan em vaig posar en contacte amb ell em va obrir un munt de portes de les quals li estic molt agraïda. Una d’aquestes portes va ser Domènec Ferran, el director del Museu de Terrassa i un altra Rafel Comas, un col·leccionista privat molt important de Terrassa.

Una altra font que em va ajudar molt en la recopilació d’informació i coneixement sobre aquest treball va ser l’última propietària de la discoteca, de la qual no puc revelar la seva identitat però a la que també li estic molt agraïda.

Simultàniament a les entrevistes amb aquestes persones, vaig anar als diferents arxius de Terrassa. El primer arxiu on vaig anar va ser a l’Arxiu Municipal del carrer Pantà, on vaig poder consultar amb tranquil·litat les llicències d’obres de l’edifici tractat. Després vaig anar a l’Arxiu Històric, que em van poder proporcionar dos articles del Diari de Terrassa que no havia pogut trobar enlloc més. Finalment vaig anar a l’Arxiu Tobella per a veure si tenien alguna fotografia antiga de l’edifici però no vaig tenir sort.

Per acabar, vull agrair amb tota sinceritat totes les persones que he mencionat anteriorment, ja que m’han anat aportant moltíssima informació valuosa que m’ha permès fer un treball de manera molt còmode i motivadora. A més, he pogut palpar una realitat que encara tenia per conèixer i aquí també dono gràcies a la professora Piñol per haver-nos donat aquesta empenta per sortir al carrer a conèixer el patrimoni i els béns culturals que ens toquen molt més a prop del que ens pensem.

Estat de la qüestió
És un projecte molt recent i que tampoc ha tingut molt ressò, per tant tot el que s’ha escrit són articles que enunciaven i feien oficial el projecte:

• El primer article que parla sobre l’edifici Liben’s va ser publicat el 10 de juliol del 2017. És un article molt breu on el títol resumeix molt bé el contingut: El local d’una discoteca mítica de Terrassa, en venda. https://elmon.cat/monterrassa/aixo-tambe-es-terrassa/local-duna-discoteca-mitica-terrassa-venda
• El següent mitjà en pronunciar-se va ser blogs.delcamp.cat on trobem un article sobre el tema a l’apartat d’opinió. Porta com a titular: Salvem els murals espectaculars de Julio Bono a Terrassa, quelcom que ja ens indica el caràcter reivindicatiu que té l’article escrit el 13 de juny del 2018 per Joan Manel Oller, director del diari digital MonTerrassa. És un article molt proper, de format més aviat informal que es manifesta en contra de l’enderrocament de l’edifici i en culpa a la bombolla immobiliària. http://blogs.delcamp.cat/opinio/30732/salvem-els-murals-espectaculars-de-juliobono-a-terrassa
• El diari digital anomenat MónTerrassa també va publicar diversos articles que informaven sobre el projecte. El primer va ser publicat el 14 de juny del 2018; espectaculars murals desconeguts embelleixen edificis de Terrassa, aquest titular dona a entendre que fan referència a les obres de Bono però el subtítol ja deixa clar que aquesta obra està a punt de desaparèixer. El projecte s’explica amb un paràgraf i després expliquen totes les altres obres de Bono a Terrassa. https://elmon.cat/monterrassa/cultura/espectaculars-murals-julio-bono-queningu-coneix-edificis-terrassa
• Al cap de quatre dies, MónTerrassa publica un altre article sobre el projecte però a diferència dels altres, aquest no està escrit per la redacció, sinó per Santi Rius, qui porta el bloc que he citat abans dels Records de Terrassa. Pel títol del bloc i de l’article ja intuïm el caràcter reivindicatiu de l’escrit, que a més té un to nostàlgic: Salvem els murals de la discoteca Libens de Terrassa. https://elmon.cat/monterrassa/societat/salvem-murals-discoteca-libens-terrassa / https://recordsdeterrassa.wordpress.com/?s=Bono
• Al següent any, les primeres publicacions que va haver-hi sobre aquest projecte van ser el 25 d’abril del 2019 a través de dos mitjans de comunicació. Un d’ells va ser El Periódico que obria la notícia amb un titular que mostrava l’essència de l’article: Terrassa inicia los trabajos para la conservación de los murales y las cerámicas del artista Julio Bono. L’article ens parla de l’edifici protagonista i ens explica el procés d’extracció de les ceràmiques, descrivint-lo de manera breu però sense deixar-se cap pas. Al final hi ha un petit paràgraf sobre la trajectòria professional de Julio Bono. https://www.elperiodico.com/es/terrassa/20190425/terrassa-inicia-los-trabajospara-la-conservacion-de-los-murales-y-ceramicas-del-artista-julio-bono-7423627
• L’altre mitjà de comunicació que va publicar un article aquell mateix dia va ser el Diari de Terrassa amb el titular: Los murales de Lybens se conservarán en el Recinte Firal (veure foto). L’article es va publicar un dia després que l’Ajuntament anunciés l’inici dels treballs de recuperació, documentació i conservació de la façana, per tant l’objectiu era tranquil·litzar totes aquelles persones que havien aixecat rebombori mitjançant les xarxes socials sobre aquest projecte.
• El 25 de maig del 2019 el Diari de Terrassa va tornar a publicar un article sobre aquest projecte que l’encapçalava la frase: La cerámica del Lybens ya está salvada. Aquesta vegada les ceràmiques ja havien estat retirades i l’article tenia un objectiu semblant a l’anterior, que era posar calma als ciutadans de Terrassa, ja que tot estava en ordre.
• Finalment, l’últim article fins a l’actualitat és publicat per MonTerrassa. L’article data del 20 d’agost del 2019, per tant l’edifici Libens ja està enderrocat i el títol que l’encapçala ja ho diu tot: La discoteca Libens de Terrassa, ja és història. https://elmon.cat/monterrassa/cultura/discoteca-libens-terrassa-ja-historia