El record d’un republicà que va acabar a Mathausen

10 06 2016

escales de mathausenEn un anterior record (veure post) vaig explicar la relació de la meva família amb l’Espluga del Francolí i aquest record d’avui hi te molt a veure.
Una de les tietes de la meva mare es deia Teresina i estava casada amb un tal Ton Vendrell, però no van tenir fills. El fet és que al esclatar la guerra civil al Ton li van demanar que portés els comptes de la cooperativa del pa, ja que l’alcalde era justament un cosí seu.
Al dies finals de la guerra i quan els nacionals eren prop d’entrar a l’Espluga l’alcalde el va a cercar i li diu que haurien de fugir. Ell no ho veu clar però accepta acompanyar-lo amb la condició de que passin per Terrassa on hi tenia família (els meu avis).
Et fet és que hi arriben i són molt ben rebuts, de manera que decideixen quedar-se uns quants dies; fins que l’alcalde diu que han de marxar ja que el front avança i te por que l’agafin. Llavors el Ton diu de quedar-se a Terrassa, ja que a ell creu que no el buscaran dons no havia tingut cap càrrec polític.
L’alcalde li insisteix que sisplau l’acompanyi per no tenir que anar sol i el Ton finalment l’acompanya. Creuen la frontera i van a parar a un camp prop d’Argelers. Al cap d’un temps llarg on malviuen en terres franceses sense possibilitat de tornar a casa, i ja en plena ocupació alemanya, són detinguts i de nou portats a un camp de concentració en terres franceses, fins que un dia arriben uns soldats alemanys que els fan posar tots en fileres (això ho sabem pel que va explicar el cosí quan anys desprès va retornar a casa).
El que van fer llavors els alemanys va ser jugar amb el destí de les persones i van començar a comptar: 1, 2, 3, 4, i el que fa 4 el separen. Llavors ningú sabia el destí, però a on se’l van emportar va ser al Camp de Mathausen on finalment va morir.
La família no en va saber mai rés d’aquest fet fins que un dia, molts anys després, va arribar al poble un senyor que no coneixien de rés i els va informar de que sabia del cert que havia mort a un camp d’extermini i que ell mateix es podia encarregar de demanar unes indemnitzacions, que llavors l’estat alemany donava a les famílies dels morts en aquells camps.dibuix amat piniella arxiu comercal del bages
Aquest senyor es va encarregar de tot a canvi de cobrar el 50% del import dels endarreriments. El fet és que, a més de cobrar una important quantitat de diners, la Teresina va seguir cobrant una mensualitat fins que va morir. Com a curiositat podem dir que amb aquells diners es va poder comprar una caseta i un burret i viure millor la resta de la seva vida.
El Ton va tenir l’oportunitat de quedar-se a Terrassa però el destí li havia preparat un final imprevist. Potser la decisió d’acompanyar al seu cosí va ser pel seu caràcter. La mare diu que ella el recorda com una persona molt alegre i que feia sempre bromes per alegrar als demés.

Notes: El dibuix de la dreta pertany al arxiu privat Amat-Piniella de l’Arxiu Comarcal del Bàges. La foto superior correspon a l’escala d’accés a les canteres del camp de Mathausen i que va ser realitzada per soldats republicans.





Un record al voltant de l’hospital militar del Gran Casino

31 05 2016

grafitty hospital miliar gran casinoAvui el record que he escollit fa referència al fet de que el Gran Casino va ser transformat durant la guerra civil en improvisat hospital per els ferits o malalts que arribaven del front. Concretament a l’abril del 1938 es van traslladar les dependències de la CNT, que fins llavors havien ocupat el Gran Casino, a la casa Sagrera, destinant-se les dependències del Gran Casino a Hospital Militar (dirigit pel metge Francesc Palau), amb uns 150 llits que en bona part s’havien requisat de vivendes particulars de Terrassa (diuen que en certs moments fins i tot es van instal•lar llits als jardins). A la imatge de l’esquerra podem observar uns escrits deixats pels malalts a les parets del segon pis de l’edifici.

Però anem a pams i comencem per uns fets que van començar bastant més lluny de Terrassa. L’estiu del 1936 una nena de 12 anys de Terrassa, l’Angelina Casas (avui té 92 anys), estava de vacances a la població de l’Espluga del Francolí que era on havia nascut la seva mare i on encara hi conservava bona part de la seva família.

Al esclatar la guerra els pares, amb bon criteri, li van dir que no es mogués de l’Espluga ja que estava en bones mans i que quan veiessin com anava tot ja l’anirien a buscar (ells estaven a Terrassa, concretament al carrer Cervantes 29, on tenien la llauneria Jaume Casas).

A l’Espluga l’Angelina hi tenia varies tietes, concretament 4 i acostumava a anar cada dia a dinar a cases diferents. El fet és que la guerra no es va aturar i anava a més i els pares van decidir que el millor seria que ella es quedes al poble dons allí al ser pagesos les possibilitats d’alimentar-se estaven més garantides i així va ser com durant uns anys de la seva joventut els va passar en aquella població.

espluga francoliDormia a casa de la tieta Roseta i li deien a cal xollador ja que l’ofici del seu marit era xollar (esquilar) burros i altres besties. Aquesta tieta tenia 3 fills, el Joaquim, el Joan i el Ramon i dels 3 el Joaquim li va tocar anar a la guerra de la que en va resultar malalt per culpa d’haver agafat les febres palúdiques.

Un dia que jugava al carrer diu que recorda que la tieta li va dir “vols venir a veure els teus pares?” i ella evidentment que va dir que si.; era l’any 1938 i tenia poc més de 13 anys. En aquells moments viatjar a qualsevol lloc era una aventura perillosa i si hi ho van poder fer va ser perquè l’alcalde de l’Espluga els va cedir lloc al seu cotxe. Ell anava a Barcelona i els va dir que el podien acompanyar. Un cop a Barcelona tenien que anar a Terrassa i recorda que quan van anar a l’estació del tren l’espectacle que hi va veure la va trasbalsar. Hi havia centenars de persones vivint com podien a les andanes amb màrfegues al terra com si fossin emigrants d’aquests que ara veiem de Síria. Era difícil fins i tot avançar per enmig d’aquell desori i com van poder, i desprès d’esperar moltes hores dempeus, van aconseguir pujar en un tren.

gran casino ocupat per la CNTAl tren l’Angelina recorda que no va poder més i que es va fer el pipi a sobre dissimulant perquè ningú la veies. Un cop a Terrassa la tieta la va deixar amb els seus pares (eren prop de l’estació) i ella se’n va anar a veure el seu fill malalt al Hospital Militar del Gran Casino (a la foto de la dreta veiem un detall del Gran Casino amb les finestres tapiades per l’ocupació que n’havia fet inicialment la CNT). L’Angelina diu que encara recorda que la mare es va passar-se la tarda traient-li polls dels cabells.

Al cap de pocs dies van decidir tornar a l’Espluga hi aquesta vegada l’únic que van aconseguir va ser lloc en un vagó de càrrega, d’aquells amb les portes corredisses i en que tenien que seure al terra. El viatge va ser llarg i molt incòmode fins a Lleida. Un cop allí ja no hi havia cap transport públic per anar a l’Espluga i van tenir la sort de que un camioner les portés en la caixa del darrera del camió.vago carrega renfe

Encara avui recorda el vent i el fred que van passar en aquell llarg i perillós viatge. Posteriorment la tieta va tornar per visitar al seu fill, però llavors resulta que ja l’havien traslladat a un hospital de Barcelona dons semblava que s’anava recuperant. Malauradament quan va poder fer el viatge es va trobar el llit buit i al preguntar pel seu fill el malalt del costat li va dir que el dia abans li havien posat una injecció i s’havia mort.

Mai més va saber res d’ell, ni li van donar raons del que havia passat ni va poder recuperar el cos ni va saber que n’havien fet. A títol de llegenda pública en aquells temps es deia que hi havia algunes infermeres que posaven injeccions letals als malalts rojos, però no hi ha cap constància de que això fos el que va passar.

racionament familar vallsPoc desprès d’aquest fet fins i tot a l’Espluga van començar a faltar els aliments bàsics i les targetes de racionament eren imprescindibles per garantir una mínima subsistència (a la dreta cartilla de racionament familiar de l’època). Aquest fet va provocar que l’Angelina hagués de tornar amb els seu pares a Terrassa i, tot i que no recorda com va tornar (a finals del 1938), creu que va ser el pare qui la va anar a buscar amb un cotxe que tenia, i que molt poc després va ser incautat per la fugida de les autoritats de Terrassa cap a França.

Com a informació complementaria puc dir que aquest cotxe va ser trobat a la Jonquera temps desprès, però en un estat tan lamentable que no es va poder aprofitar per rés. L’Angelina és la meva mare i puc donar fe de que tot el que ha explicat ho recorda tal i com ho he transcrit.