Refugis de la guerra civil: refugi 3

En el plànol del refugi número 3 podem apreciar que el seu emplaçament travessava amb diagonal els jardins dels escolapis i que tenia entrada i sortida pels carrers de l’Era i Vallhonrat. El cost de l’obra es va pressupostar en 85.400 pessetes (del 1937) i es preveia una capacitat d’unes 1.200 persones, però només un any desprès el pressupost ja s’havia doblat.

No disposo de les imatges d’altres projectes dels refugis projectats a la ciutat, però us puc dir que se’n van arribar a projectar nou més : a més dels que ja em descrit cal anomenar el de l’Hospital, el del Passeig i el de la Plaça Progrés, entre d’altres.

Ja vaig dir-vos que el que va passar és que practicament cap d’aquests refugis es va arribar a construir, tot i que en el mateix diari el Dia, el dia 31-12-1938, encara diu que és lamentable que Terrassa segueixi desprotegida davant d’un possible bombardeig. Tal i com podem llegir en un comentari de l’anterior post sembla que als escolapis es va començar a fer el tunel d’entrada i en el mercat es volia aprofitar el sòtan, però el cert és que el refugi no es va finalitzar mai.

I deixarem el misteri del refugi 9+1 per un proper post.

El “temple dels nens” a l’Escola Pia (3)

mosaics de Padrós

Una preocupació dels Escolapis, a la postguerra, era disposar d’un nou temple que permetés acollir un nombre important d’alumnes i per això va succeir que el Pare Font va proposar fer el “Templo de los Niños” el 27 de novembre de 1944. Dos mesos desprès de la proposta, el 25 de gener del 1945, ja es va posar la primera pedra en un acte solemne presidit pel governador de Barcelona Sr. Antonio Correa. Com a curiositat, cal dir que aquesta primera pedra es va posar en un lloc on desprès no es va construir el temple.

La feina més feixuga va ser rebaixar el terreny, tasca que es va encomanar a l’empresa Segués i Donadeu, mentre que l’arquitecte era en Josep Pratmarsó i els mosaics, que li donen un aire bizantí, foren obra de l’artista Sant-Yago Padrós.

Gracies al donatius rebuts, l’any 1950 es van poder començar les obres del temple, que es va poder inaugurar en data 7 de juny de 1952, amb un seguit d’actes que van durar una setmana sencera.

El meu germà que va anar a Can Colapi, se’n va fer un tip d’anar a missa en aquest temple, de manera que, quan va deixar els estudis, recordo que deia que ell ja n’estava tip de misses i que ja hi havia anat prou per tot el que li quedava de vida.

Adjunto foto que m’ha fet arribar el Rafael, del procés de buidat del turó de l’argila pels treballadors del Segués. Marcat amb una fletxa es pot veure la torre de Can Colapi.

El “cara al sol” a l’Escola Pia (2)

anys 40

Desprès de la guerra civil a l’Escola Pia desaparegueren les distincions entre recomanats i vigilats, només quedà una distinció entre permanències i no permanències, és a dir els que es quedaven una hora a la tarda a l’escola per fer els deures i els qui només assitien a les classes. Els dos grups pagaven quantitats diferents i estaven separats també en classes diferents. Cal indicar que aquesta divisió es va continuar només a Terrassa, ja que a la resta de centres d’escolapis s’havien barrejat ja els alumnes.

En aquells anys els Escolapis de Terrassa estaven fortament lligats amb el poder ciutadà i en especial al Salisme. No volien ni sentir parlar el català i s’enorgullien de que l’única llengua de l’escola en aquells anys fos el castellà. Per això no ens ha d’estrenyar que cada mati als nens els fessin cantar l’himne feixista del “cara al sol” amb la mà aixecada.

Per sort tot això amb els anys va anar canviant…