Més dades sobre els orígens de la processó de dijous sant

5 04 2012
dijous sant 1932

dijous sant 1932

El dia 9 de gener de 1726 es celebrà consell a l’església de la vila de Terrassa, assistint-hi quasi tots els confrares del Sant Crist (recordem que la confraria és del 1667 i que antigament encara n’hi havia hagut una de més antiga, la de la sang del S.XVI), a fi de fer-los-hi saber que alguns devots de la Vila desitjaven encomanar quatre misteris de la Passió, a un mestre de Barcelona, al qual li van prometre pagar 200 lliures per la seva realització.
El dijous Sant del mateix any, si el temps no ho impedia, ja s’havien de començar a portar els quatre misteris nous en la processó. Cal indicar que d’aquests quatre primers misteris no se sap que se’n va fer.
Aquestes dades han estat tretes d’unes “memòries de les coses del temps” escrites pels avantpassats de la masia de can Pèlachs.

La imatge correspon al programa de la Processó del Dijous Sant de 1932.





Històries dels armats i del capità Manaia

21 04 2011

Segons cròniques antigues de la ciutat, el 22 de febrer de 1818, el Concili va acordar que el capità Manaia (Manàia) amb els armats no poguessin entrar a l’interior de l’església, com venia sent habitual en l’acompanyament que feien dels passos de dijous sant per la tarda. Aquesta prohibició va fer que els armats s’haguessin d’esperar fora del temple.

La prohibició es devia a que, ja de ben  antic, els armats feien una mena “d’adoració” a l’interior de l’església i que consistia en un ball ritual, cosa que semblava un anacronisme històric, ja que no és massa lògic que els romans adoressin precisament a Jesucrist.

Anys més tard aquest costum es va recuperar i no es va discutir més fins l’any 1931, en que es va tornar a suprimir amb la mateixa argumentació. Segons una crònica del 1931: “abans de la prohibició, a dos quarts de vuit de la tarda el capità Manaia i els armats es dirigien a l’altar del Sant Crist per “adorar-lo” i un cop fet el ritual corresponent es donava inici a la processó, que sortia a les vuit en punt de l’església del Sant Esperit”.

La foto de la dreta correspon al capità Manaia de l’any 1952, data en que es va jubilar el Sr. Jerónimo Valls Robert que ja feia 50 anys que havia començat a fer d’armat. Ell va substituir en el seu dia l’anterior capità, interpretat pel Sr. Carlos Puig Soler, conegut popularment per el “Calé“.

Els balls del repertori dels armats els anys 50 eren: el cargol, l’estrella petita, l’estrella gran, el quadre, la mitja lluna, la creu, creuar-se, quatre de fons i algun més que no recordo.

Un fet curiós: l’any 1904 va fer de capità Manàia un cosí del Conde Romanones que, amb un fill del general Salmerón, en aquells anys cursava estudis a l’Escola Industrial de Terrassa i que, segons diuen, rondava una de les filles de la casa Baró (conegudes com les “Mahonesas”). Segons m’han explicat, el noi li va prometre a l’estimada que passaria vestint les gales de capità, cosa que va aconseguir convencent al mateix “Calé” perquè li deixes portar la indumentària. Un cop aconseguit i quan la comitiva va arribar al carrer de Sant Antoni el noi va entrar en una  botiga (a Cal Siula) i es va intercanviar el vestit amb el “Calé“, per tal que ningú s’adonés d’aquest fet tant curiós i poc conegut.

Podeu veure una filmació dels armats fent click aquí.





La música de la processó en dibuixos

17 05 2010

Avui recuperaré un record de l’escola de fa molts anys i que em va explicar un Sr., del qui desconec el nom, en una jornada celebrada fa poc a l’Aula Gran de Terrassa. Segons em va explicar, resulta que per referir-se a la música que acompanyava a la processó de Dijous Sant la mainada tenia una curiosa manera de representar amb dibuixos les notes de la tonada.

Us mostro només els dibuixos, per veure si algú els sap interpretar i, en els propers dies, ja publicaré la solució si ningú l’ha trobada.





Una multa de fa 50 anys

12 05 2009

multa-de-setmana-santa-19591En un dels articles dedicats als dies de setmana santa (6) i la processó del dijous sant,  feia esment a la prohibició de circular els cotxes per la ciutat i vull indicar que alguns dels seguidors d’aquest bloc han enviat comentaris sobre aquest fet.

El darrer que he rebut, enviat per en Salvador Vives i Jorba, deia:  “Pot fer gràcia això que no es podia transitar els “dies sants”. Però no en feia a qui, per aquest motiu, era multat, com ho va ser el meu pare. Ara fa uns dies, remenant vells papers, vaig trobar la notificació de la multa. El meu nebot no s’ho creia”.

Ara per ratificar-ho ens ha enviat, molt amablement, una copia de la citada multa; en la que podem apreciar que el motiu és: “circular en horas prohibidas el jueves santo por la plaza de los Caídos con el coche de su propiedad” i també podem comprovar les 100 pessetes que li van ser imposades l’any 1959, quantitat més que respectable per aquells anys. Deixeu-me que li doni les gracies al Salvador per la seva aportació.





La processó del Sant Enterrament (5)

17 04 2009

processoCom podreu comprovar el tema segueix interessant a la ciutat i és que aquesta celebració va arribar a ser molt i molt important i jo seguiré publicant records mentre vosaltres me’ls feu arribar, com és el cas del Josep Badrenas que ens ha volgut deixar una crònica exhaustiva del que ell recorda:

“Poques coses que teníem i encara ens escamotejaven el poder escoltar alguna cosa per la radio des del Dimecres Sant fins a les dotze de la diada de Pasqua. El Dijous Sant, que era el dia de més silenci i de més devoció, els meus amics i jo ens el passàvem anant a visitar “els monuments al santíssim” que es feien en les esglésies de Terrassa. Això es lo que feien la majoria de persones aquest dia (n’hi havia que fins i tot tenien assignats torns de vetlla), però nosaltres, cap al tard, ens anàvem a casa meva i sintonitzàvem a la radio l’ona curta i, amb molta baixa qualitat i certa dificultat, escoltàvem música des de la BBC anglesa. Ens semblava que fèiem una entremaliadura, al transgredir la norma que imperava socialment aquelles dates, però per això gaudíem més escoltant la música aquell dia que durant la resta de l’any.

Recordo, amb molta claredat, que tot escoltant la radio, en Lluís Garcia, el German i jo, aprofitàvem per sopar un entrepà de sardines de llauna, ja que estava prohibit menjar carn o embotits de qualsevol mena, i així respectàvem el dejuni i l’abstinència marcades per l’església.

La processó: Un cop havíem sopat, apagàvem la radio i ens anàvem a veure la processò del Dijous Sant a Terrassa, que era una de les més lluïdes i impressionants que es feien. Encapçalaven la processó els armats i al seu davant el capità Manaia, que era el que marcava el pas, i en cada espai mes o menys ample, feien una espècie de ball al ritme de les llances.

A continuació hi anaven els confrares que anaven vestits de negre i portaven a la mà una atxa i es repartien, com tota la processó. en dues fileres, una a cada banda del carrer, de tal manera que pel centre hi anaven els qui portaven els símbols de la setmana santa, creus, tàlems, crucifixos, etc.

A continuació hi anaven els penitents, que anaven també  vestits de negre, però amb una caputxa i amb la cara tapada. Molts d’ells, per a penitencia o per a prometences per favors rebuts, malalties sanades o conflictes resolts, arrossegaven cadenes lligades als peus, de totes mides. Algunes bastant grans, d’altres nomes a un peu. Hi havia qui feia tot el recorregut de la processó amb els braços en creu, aguantant a cada mà algun estri, com gerres de vidre, imatges de sants, creus, o qualsevol altre símbol relacionat amb els dies de passió. A la banda de dins del carrer, segons la seva fila, els que no anaven amb els braços en creu, portaven una atxa encesa.

la flagel.lació

la flagel.lació

El centre de la processó, desfilaven els “passos” que representaven escenes de la Passió de Jesús (les imatges dels passos, que hi ha en aquest post, corresponen als passos de desprès de la guerra civil i les fotos són de l’Armengol). El passos eren unes carrosses amb unes escultures a dalt, per cert de bastant valor artístic, i que eren arrossegades per penitents o confrares, pels quals era tot un honor participar-hi.

creu al coll

creu al coll

Tot això no diferia gaire de lo que encara avui es fa a Sevilla i altres ciutats de la resta d’Espanya, es adir, l’estil era el mateix, però, si las de Sevilla i voltants són com una atracció turística, en canvi la de Terrassa transcorria en el mes absolut silenci per part de la gent que anava a veure-la, el que li donava una impressió encara més gran i feia que tothom respectes la celebració. Nomes se sentia la veu del “captaire” que acompanyava la processó recollint almoines per l’església i que, en el silenci absolut del públic, se sentia a cridar : “GERMANS, PER LA MOR  DE DEU, CADA ALMOINA QUE FAREU, GUANYAREU QUARANTA DIES DE PERDO” i aquesta cantarella se sentia des d’un tros lluny quan venia, i fins a un bon tros enllà quan havia passat per davant teu… i així tot el recorregut.

1969

1969

Creieu-me que era realment impressionant. Un any, el Dijous Sant va ploure molt i molt tot el dia i la processó es va haver de suspendre (veure retall del diari del 1969) ja que les carrosses dels misteris s’haurien malmès.  Des d’aquell any, no s’ha celebrat més la processó, si més no amb aquell format. Puntualment algunes parròquia van seguir fent, cada any, la seva processó, però es van anar perdent.”

Continuarà,…





La processó del Sant Enterrament (2)

12 04 2009
Sant Crist Gros

Sant Crist Gros

Sembla ser que l’antiga processó de Dijous Sant ja es celebrava a Terrassa al segle XVI, doncs hi ha dades d’una confraria que s’anomenava de la Sang i que posteriorment donaria pas a la nova confraria ja anomenada del Sant Crist, que ha perdurat fins als nostres dies i que ha estat la dipositaria de tot el material que es feia servir en les processons (passos, penons, vestits, …).

La confraria del Sant Crist és potser una de les associacions més antigues de la ciutat, ja que es va fundar l’any 1667 a l’església del Sant Esperit i que tenia com a fita més important la celebració de la processó del Sant Enterrament en la nit del Dijous Sant.

Sant Enterrament

Sant Sepulcre

Tot el que es feia servir per les processons va ser destruït durant la guerra civil inclòs la venerada imatge del Sant Crist i només quedaren dues peces, el Sant Sepulcre de Torres Armengol i una Pietat del segle XVII (veure foto de l’article anterior).

No va ser fins als anys 40 en que es van anar incorporant nous passos i la nova imatge del Sant Crist Gros que a punt va estar de desaparèixer en l’incendi de la seva capella l’any 1978. La processó va seguir fent-se fins l’any 1969 en que es va suspendre per ordre del Mn. Josep Pons i Pinyol i ja no va tornar a sortir mai més, fins a dia d’avui que es torna a fer un Via Crucis pels carrers del voltant de la nova catedral.

A mi, el que m’agradava més de la processó eren els Armats ja que desfilaven amb un pas molt característic, feien un pas endavant amb el peu esquerra mentre donaven un cop al terra amb la llança que portaven i arrastraven el peu dret fins a l’altura de l’esquerra i així anaven avançant. M’imagino que aquest pas els deuria agradar força als sabaters doncs cada any deurien de canvia’ls-hi les soles a les sandàlies de tots els romans. El capità Manaia és qui els guiava en les seves evolucions i, un cop finalitzada la processó, manava fer dues files d’armats a l’entrada del Sant Esperit per saludar els passos que retornaven a l’església.

Cronica Social 1923

Crónica Social 1923

Els passos, segons m’explicava el pare, abans de sortit el processó, estaven exposats a la plaça vella i també recordo que em deia que a la processó hi havia gent que hi anava de moltes maneres: encaputxada, descalça, amb cadenes als peus, amb els braços en creu, amb creus a l’espatlla, i fins i tot algunes dones que sembla anaven encaputxades perquè ningú les conegués.

En el retall del diari “Crónica Social” del 1923 podem apreciar dos detalls:el primer és que ens parla de la importancia de la processó fora de l’àmbit purament terrassenc, tot indicant que eren molts els forasters que venien a veure aquesta processó i l’altre que fa menció a les confraries i que ens indica el sistema de sorteig en l’ordre de sortida de la processó, que emprava unes bosses segons l’edat dels assistents.