Una cura per la boca feta amb oli d’escarabats:

4 02 2014

Snake-oil unguent de la serpAbans que rés avisem que aquest record pot resultar una mica ofensiu ja que parlarem d’aspectes que potser a algú li poden molestar, sobretot si al llegir-lo esta menjant. Tampoc sabem del cert si aquest remei és de la nostra zona cultural o és comú a altres cultures, en tot cas deixo aquesta consideració als experts i ens limitarem a transmetre el record tal i com ens l’han explicat.
Un senyor molt gran de Terrassa, que no ens ha volgut deixar que posem el seu nom, ens ha explicat que de petit (anys 40) recorda que hi havia una cura que a ell li havien fet i que es feia gràcies a uns escarabats negres que caçaven als femers, que llavors hi havia a totes les cases.
A les cases llavors no hi havia lavabos i en un espai, que normalment era conegut com a corral, la gent hi feia les seves necessitats que eren tapades amb palla, terra o serradures i abocades posteriorment al que en denominaven femer, on també s’hi abocaven les restes de menjars o dels animals que llavors es tenien a casa i que, desprès d’un temps en que es deixava que es podrissin, servien per abonar la terra de camps i horts.
Però al preguntar-li per quina cura es feien servir aquests escarabats m’ha explicat quelcom que m’ha deixat glaçat doncs aquests animals que hom pots considerar més aviat fastigosos es feien servir precisament per la cura de les herpes (popularment anomenades panses) que surten als llavis o la llengua. En aquella època aquests mals produïen dolors i llagues que podien sagnar i produir greus infeccions, que podien estendre’s a la resta de la boca.
I
escarabat de femeraquí teniu la recepta que ens ha passat: en un potet amb una mica d’oli es bullien uns quants d’aquests escarabats (ell m’indica que es bullien vius, però no crec que fos necessari) i, un cop bullits, es retiraven i es guardava l’oli resultant en una ampolleta ben tapada. Aquest oli d’escarabat és el que es feia servir per netejar les ferides de la cara ajudant-se d’una gasa esterilitzada i, segons ens indica, en pocs dies desapareixia com per art de màgia la malura.
El que no ens ha indicat és si el que li posaven l’oli tenia informació complerta de com s’havia fet. Només de pensar-ho crec que ja ens pica tot. El que si que és cert és que aquestes cures s’han perdut del tot i és una llàstima que aquesta part de la saviesa popular, segurament mil•lenària, no perduri per a properes generacions. Potser amb l’actual crisis haurem de tornar a caçar escarabats per guarir-nos d’infeccions, ves a saber.
En tot cas, si algú té altres records sobre cures fetes amb animals o plantes, que ja no s’utilitzin, ens ho pot fer arribar i amb molt de gust les publicarem.
unguent de la serpUn altre dia, si voleu, podem recordar uns remeis que veien els curanderos i els xerraires i que eren coneguts com: l’antiquíssim ungüent de la serp, inventat per els xinesos fa milers d’anys (per curar d’artritis) i l’oli de llangardaix (usat per l’alopècia o la caiguda dels cabells), entre d’altres.
Perdoneu, però ara parlant d’escarabats i d’olis m’ha vingut al cap la cançó infantil de l’escarabat Bum-Bum que combina aquests dos elements i que diu:
Escarabat bum-bum,
posa-hi oli, posa-hi oli,
escarabat bum-bum,
posa-hi oli en el llum.
Si en el llum no n’hi ha
a l’escalfeta, a l’escalfeta,
si en el llum no n’hi ha
a l’escalfeta n’hi haurà.
Escarabat, escarabat endevina qui t’ha tocat!





Curar-se de l’espatllat

20 07 2013

curanderos 20-4-22Ens explica l’amic Badrenas: “Avui no em trobo massa be, i m’he recordat de quan era jovenet, que quan estava així, hem deien que “estava espatllat” i hem portaven a curar a ca l’Ezequiel, que amb unes canyes i unes oracions ens curava.
També havia tingut “la naurella ensorrada” que no sé ben be quina part del cos és, però si que recordo que m’abraçava i feia un sotrac amb els braços, de forma que a mi m’espetegaven les costelles, i amb això se’m curava (podria ser el diafragma de l’estomac?).
Hi havien altres curanderos que guarien de “l’espatllat” però l’Ezequiel era el més conegut, al menys en el meu entorn. Les canyes que utilitzava eren obertes per la meitat i les apuntalava en el cos del pacient i, a mida que avançaven les oracions, les canyes s’anaven doblegant, senyal que la cura era a prop.
També “curaven de l’enyorat” amb altres tècniques com tirar gotes d’oli en un cosit amb aigua i aconseguir que les gotes s’ajuntessin, senyal que ja t’havies curat, o be tirar pedres, també a l’aigua, i no sé quina cosa havia de passar amb les ondulacions que produïen al caure. Un altre tractament era penjar-se amb les mans a una porta i els ossos es posaven a lloc, o be aixecar els braços paral•lels a una paret fins a tocar ambdós dits polses, que en el primer intent no arribaven mai a tocar-se i sempre un quedava més baix que l’altre i, a base d’intents, s’aconseguia ajuntar-los: i ja estaves curat!!!
El que més abundava eren els que curaven amb oracions i ho curaven quasi be tot. Cal indicar que els curanderos no podien cobrar i només demanaven “la voluntat“.
Ara, amb les retallades a la sanitat, potser haurem de desempolsinar aquestes tècniques i posar-les al dia, que a ben segur sortirien més be de preu i, si abans curaven, perquè ara no?
Au, a aprendre les oracions i posar un xiringuito” – Josep Badrenas

Nota: Segons sembla curar-se de l’espatllat és una antiga tradició mediterrània que ha perdurat al llarg dels anys. Una persona estava “espatllada” quan se sentia cansada, amb poca gana, marejada o trista i era bastant típic de l’adolescència. Hem triat per il•lustrar aquest record un article del 1922 en que es critica la quantitat de curanderos que hi havia a Terrassa.
Recordo una altra tècnica per curar l’espatllat : et feien asseure en una cadira baixa i era necessari que els teus peus reposessin ben plans a terra, deixant el cos relaxat sense fer cap força i amb l’esquena dreta. Llavors t’agafaven els dits grossos de les mans, mentre els genolls del curandero et travaven els genolls, i es feien venir endavant, posteriorment et baixaven els braços i te’ls tornaven a aixecar per fer-los venir cap endavant. Si llavors els dits no coincidien en la seva llargada volia dir que estaves espatllat, i t’havien de repetir l’exercici tres o quatre cops fins que s’igualaven. Es finalitzava creuant-te els braços pel davant fins a tocar-te les espatlles i es repetia un parell de vegades. Al final els dits coincidien i ja t’havies curat.
He trobat una antiga oració pels espatllats que deia: “Gloriós Sant Cosme, Sant Damià, Santa Magdalena: Jesús a la creu fou clavat, fou crucificat. Les tres persones de la santíssima trinitat! Que es curi el Pepet (el nom de l’espatllat). Prompte sigui curat, com les cinc llagues de Crist crucificat” També era costum finalitzar resant algun parenostre.
Pel que diu en Badrenas, la cura de les canyes era més pels desllomats que pels espatllats: jo recordo que s’agafaven dues canyes llargues que s’escalfaven prèviament i, llavors, es partien per la meitat de dalt a baix. El desllomat les tenia que agafar per la punta i estrenye-les, una a cada costat de la cintura. Llavors el curandero feia el mateix mentre murmurava la seva oració.








A %d bloguers els agrada això: