Un Reglament del Gran Casino del 1945

Avui ha arribat a les meves mans un Reglament del Gran Casino publicat el 19 d’octubre de 1945 o sigui desprès de la Guerra Civil i he trobat curiós fer un repàs de la manera en que podies ser soci.

D’entrada i sobre els socis fundadors indica que ho seran els que acreditin haver estat socis abans del 1 de juliol de 1936 i com a màxim s’acceptarà un número màxim de 200 i en cas de no arribar ha aquesta xifra es complementarà amb fills de socis morts abans del 1 de juliol de 1936 o per acreditar haver fet un servei significat i reconegut a favor de la Pàtria (Espanya) o de la ciutat de Terrassa.

Per aspirar a ser soci de número (així s’anomenaven als no fundadors) calia ser major d’edat i ser presentat per tres socis i llavors encara tenies que passar per la publicació del teu nom i esperar que cap soci indiqués rés en contra teva. I si tot anava bé encara tenies que acabar sent aprovat per la Junta Directiva. Finalment et tocava pagar la quota d’entrada que segons el reglament diu que ha d’estar entre les 10 i les 500 pessetes (no acabo d’entendre aquesta diferència). Serveixi com a dada que la quota anual d’un soci en aquell any (1945) era de 120 pessetes.

Per cert, l’objecte de la societat segons aquest reglament era: “el fomento de los intereses morales y materiales de Tarrasa, a la vez que proporcionar a sus socios y a sus famílies, medios de honesta diversión y recreo”. De fet i pensant que es van celebrar partides semi-clandestines de ruleta amb apostes que llavors estaven prohibides, crec que sembla una broma parlar del “fomento de los intereses morales de Tarrassa” i encara més cínica trobo la frase de “medios de honesta diversión y recreo”. El reglament va signat pel President A. Ramoneda i pel secretari M. Rossell i te un total de 14 pàgines.

Ressenya històrica:

El Gran Casino neix d’una escissió de socis del llavors Círculo Egarense, l’any 1920, en que en Ramon Pont decideix catalanitzar l’entitat i anomenar-la Círcol Egarenc. Aquest fer va produir que una part dels socis que eren més de la banda salista es donessin de baixa i fundessin el Gran Casino del Fomento de Tarrasa, el 4 d’abril de 1920, amb un ball que es va fer en la sala central del magatzem Prat i Fills situat al carrer de Sant Jaume que actuarà com a la seu de l’entitat mentre es conclou el nou edifici i que posteriorment serà la façana posterior del GC.

L’edifici és obra de l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada i està fet en estil del classicisme noucentista que va ser el que va substituir al modernisme de les seves primeres obres. Per poder-lo construir es van tenir que comprar 3 cases de la Font Vella i el qui va fer la compra va ser l’industrial Benet Badrinas al febrer del 1920, curiosament uns mesos abans de fer-se efectiva l’escissió abans esmentada el que indica que ja portaven temps pensant en el farien. Un mes desprès ja començaven les obres. La construcció és ràpida i per la festa Major del 1921 ja s’hi celebra el ball inaugural (el dia 3 de juliol).

El primer reglament es redacta el 9 de gener del 1921 i és realitzat per la primera Junta que està composada pel il·lustres noms terrassencs: en Francesc Garcia i Humet com a president a més d’en Benet Badrinas, Joan Duran, Josep Aymerich, Joan Chevalier, Salvador Utset, Agustí Armengol, Pere Domingo, Antoni Barata. La seva història queda estroncada 20 de juliol del 1936 en que és ocupat pels militants de la CNT i es converteix en la seu de la Federació Local de Sindicats. Al 1938 és convertit en Hospital Militar de rereguarda i el 24 de gener de 1939 és desallotjat i els ferits i milicians són enviats cap a França.

El mes de març de 1939 es constitueix la junta gestora, presidida per Josep Clapés i Rovira que s’encarrega de començar unes obres de rehabilitació i de decoració que duraran uns quants anys. L’any 1945 es quan s’aprova el nou reglament del GC i és durant la Festa Major que s’inaugurà la pista de ball del Jardí, dissenyada per Eduard Blanxart i realitzada per Santiago Padrós que hi fa un dels seus característics mosaics. El mes de gener de 1968 s’inaugurà la primera discoteca de Terrassa, el Musical Club del Gran Casino.

El mes de Setembre de 1988 una sentència obligà a la societat Gran Casino a deixar l’edifici que passà al seu propietari, l’Institut Industrial que posteriorment (1990) el ven a la societat Alober, que fa fallida l’any 1992 i pasa en mans de la Caixa de Catalunya fins que l’any 1995 la immobiliària Imvisa l’adquireix per fer-ne una remodelació, ja que l’edifici ja estàva molt degradat. Les obres comencen el 1988 per Simó & Prado i Imvisa i no finalitzen finsel 2000.

La incòmode pregunta al Doctor Francesc Palau i Abad

A conseqüència de l’article que vàrem publicar sobre l’hospital militar (enllaç al post) que es va instal·lar al Gran Casino durant la guerra civil, l’amic Rafel Comes molt amablement ens ha enviat aquest record que amb el seu permís us mostrem:

“Quan esclatà la Guerra Civil, el doctor Francesc Palau i Abad estava al front de la Medica Popular de Terrassa, una mútua sanitària creada per la CNT i, a més, va ser un dels nou regidors que en representació d’aquesta sindical van ser nomenats el 14 d’octubre de 1936 per formar part del Govern d’Unitat Popular.

El Dr. Palau vivia exiliat a Mèxic quan el novembre de 1997 va contactar amb l’ajuntament de Terrassa fent-li saber que feia un viatge a la península amb la seva esposa i li agradaria visitar la nostra ciutat. L’amic Jaume Canyameres, llavores tinent d’alcalde de Hisenda, es va mobilitzar perquè tingués una bona rebuda i va estar dos dies seguits trucant-me per que li assessorés sobre el Dr. Palau, la Mèdica Popular i demanant fotocòpies de tot.

Quan va arribar el dia de la visita el Jaume em va trucar el matí. Escolta!. Perquè no vens a dinar amb nosaltres tu que domines el tema?. A mi em feia gràcia escoltar del Dr. Palau les seves impressions dels primeres mesos de la Guerra Civil i vaig acceptar. El fet és que vàrem anar a un restaurant del carrer del Vall, on em va presentar el doctor i la seva esposa.

Només acabat de presentar-me’ls, el Jaume ens diu que el perdonem un moment, tot i que ara no recordo exactament que va dir que havia de fer. Sigui com sigui, ja em tens a mi i el matrimoni Palau sols. I ara que els dic per trencar el gel jo?. I vaig decidir anar al gra. Li pregunto, vós encara manteniu la ideologia àcrata?. Caram! Que li vaig haver dit. Em va contestar Nooo! Jo no he estat mai anarquista!. Em quedo sorprès i li dic, però vostè va formar part del Govern d’Unitat Popular per la CNT. Em respon No!, No!. Va ser perquè em van dir que necessitaven un metge i m’ho van proposar. Vaig notar que l’havia incomodat.

Llavors va tornar el Jaume Canyameres i vaig quedar de comparsa sense que es tornés a tocar el tema de la Guerra Civil. El Dr. Palau ens va explicar la seva vida a Amèrica i vaig entendre la seva incomoditat. Al principi es va començar a dedicar a comprar collites senceres de camps per revendre-les i més tard a comprar i vendre finques senceres. S’havia transformat en un especulador i jo ingènuament li havia recordat els seus antecedents revolucionaris. No és l’únic cas que en el exili, destacats anarquistes van evolucionar i van canviar les idees revolucionàries per les capitalistes, entre ells el mateix Pere Alcocer (El Pedro)”.

Un record al voltant de l’hospital militar del Gran Casino

Avui el record que he escollit fa referència al fet de que el Gran Casino va ser transformat durant la guerra civil en improvisat hospital per els ferits o malalts que arribaven del front. Concretament a l’abril del 1938 es van traslladar les dependències de la CNT, que fins llavors havien ocupat el Gran Casino, a la casa Sagrera, destinant-se les dependències del Gran Casino a Hospital Militar (dirigit pel metge Francesc Palau), amb uns 150 llits que en bona part s’havien requisat de vivendes particulars de Terrassa (diuen que en certs moments fins i tot es van instal•lar llits als jardins). A la imatge de l’esquerra podem observar uns escrits deixats pels malalts a les parets del segon pis de l’edifici.

Però anem a pams i comencem per uns fets que van començar bastant més lluny de Terrassa. L’estiu del 1936 una nena de 12 anys de Terrassa, l’Angelina Casas (avui té 92 anys), estava de vacances a la població de l’Espluga del Francolí que era on havia nascut la seva mare i on encara hi conservava bona part de la seva família.

Al esclatar la guerra els pares, amb bon criteri, li van dir que no es mogués de l’Espluga ja que estava en bones mans i que quan veiessin com anava tot ja l’anirien a buscar (ells estaven a Terrassa, concretament al carrer Cervantes 29, on tenien la llauneria Jaume Casas).

A l’Espluga l’Angelina hi tenia varies tietes, concretament 4 i acostumava a anar cada dia a dinar a cases diferents. El fet és que la guerra no es va aturar i anava a més i els pares van decidir que el millor seria que ella es quedes al poble dons allí al ser pagesos les possibilitats d’alimentar-se estaven més garantides i així va ser com durant uns anys de la seva joventut els va passar en aquella població.

Dormia a casa de la tieta Roseta i li deien a cal xollador ja que l’ofici del seu marit era xollar (esquilar) burros i altres besties. Aquesta tieta tenia 3 fills, el Joaquim, el Joan i el Ramon i dels 3 el Joaquim li va tocar anar a la guerra de la que en va resultar malalt per culpa d’haver agafat les febres palúdiques.

Un dia que jugava al carrer diu que recorda que la tieta li va dir “vols venir a veure els teus pares?” i ella evidentment que va dir que si.; era l’any 1938 i tenia poc més de 13 anys. En aquells moments viatjar a qualsevol lloc era una aventura perillosa i si hi ho van poder fer va ser perquè l’alcalde de l’Espluga els va cedir lloc al seu cotxe. Ell anava a Barcelona i els va dir que el podien acompanyar. Un cop a Barcelona tenien que anar a Terrassa i recorda que quan van anar a l’estació del tren l’espectacle que hi va veure la va trasbalsar. Hi havia centenars de persones vivint com podien a les andanes amb màrfegues al terra com si fossin emigrants d’aquests que ara veiem de Síria. Era difícil fins i tot avançar per enmig d’aquell desori i com van poder, i desprès d’esperar moltes hores dempeus, van aconseguir pujar en un tren.

Al tren l’Angelina recorda que no va poder més i que es va fer el pipi a sobre dissimulant perquè ningú la veies. Un cop a Terrassa la tieta la va deixar amb els seus pares (eren prop de l’estació) i ella se’n va anar a veure el seu fill malalt al Hospital Militar del Gran Casino (a la foto de la dreta veiem un detall del Gran Casino amb les finestres tapiades per l’ocupació que n’havia fet inicialment la CNT). L’Angelina diu que encara recorda que la mare es va passar-se la tarda traient-li polls dels cabells.

Al cap de pocs dies van decidir tornar a l’Espluga hi aquesta vegada l’únic que van aconseguir va ser lloc en un vagó de càrrega, d’aquells amb les portes corredisses i en que tenien que seure al terra. El viatge va ser llarg i molt incòmode fins a Lleida. Un cop allí ja no hi havia cap transport públic per anar a l’Espluga i van tenir la sort de que un camioner les portés en la caixa del darrera del camió.

Encara avui recorda el vent i el fred que van passar en aquell llarg i perillós viatge. Posteriorment la tieta va tornar per visitar al seu fill, però llavors resulta que ja l’havien traslladat a un hospital de Barcelona dons semblava que s’anava recuperant. Malauradament quan va poder fer el viatge es va trobar el llit buit i al preguntar pel seu fill el malalt del costat li va dir que el dia abans li havien posat una injecció i s’havia mort.

Mai més va saber res d’ell, ni li van donar raons del que havia passat ni va poder recuperar el cos ni va saber que n’havien fet. A títol de llegenda pública en aquells temps es deia que hi havia algunes infermeres que posaven injeccions letals als malalts rojos, però no hi ha cap constància de que això fos el que va passar.

Poc desprès d’aquest fet fins i tot a l’Espluga van començar a faltar els aliments bàsics i les targetes de racionament eren imprescindibles per garantir una mínima subsistència (a la dreta cartilla de racionament familiar de l’època). Aquest fet va provocar que l’Angelina hagués de tornar amb els seu pares a Terrassa i, tot i que no recorda com va tornar (a finals del 1938), creu que va ser el pare qui la va anar a buscar amb un cotxe que tenia, i que molt poc després va ser incautat per la fugida de les autoritats de Terrassa cap a França.

Com a informació complementaria puc dir que aquest cotxe va ser trobat a la Jonquera temps desprès, però en un estat tan lamentable que no es va poder aprofitar per rés. L’Angelina és la meva mare i puc donar fe de que tot el que ha explicat ho recorda tal i com ho he transcrit.

En “Pedro y sus chiquillos”

Al principi de la guerra civil van sorgir en diferents indrets els anomenats “homes d’acció” que actuaven amb una animositat radical contra els qui consideraven els enemics polítics. La seva repressió tenia un caràcter clarament de venjança, exercint accions que traspassaven els límits de la legalitat, arribant a imposar-se per la força a qui es volia oposar a la seva acció violenta. A Terrassa el seu màxim representant va ser el grup conegut com a “Pedro y sus chiquillos“. 

Terrassa va ser una de les ciutats catalanes que va tenir un nombre més gran de víctimes per la repressió, dos cents vint-i-sis segons diuen alguns estudiosos. Comparat amb Badalona, setanta-nou morts, o Sabadell, setanta –tres morts la xifra de Terrassa és altíssima.

En Pedro Alcocer Gil va néixer a Alhabia (Almeria) l’any 1906 i després de quedar orfe quan era petit va arribar adolescent a Barcelona on va viure les grans mobilitzacions obreres del 1920, en plena etapa del pistolerisme. Tot això li va fer entrar en contacte directe amb la línia anarquista de la CNT. L’any 1922 va venir a viure a Terrassa i va començar a treballar a Can Niquet de la SAPHIL, on va tenir forts enfrontaments amb els seus patrons per qüestions laborals. Vivia al carrer Watt on la seva dona hi va obrir una botiga de retalls al mateix barri de Ca n’Aurell (veins del carrer de Watt m’han dit que encara hi han familiars del Pedro vivint al barri).

En la República es fa de la FAI i organitza un grup d’acció, que més tard serà conegut com els famosos “Chiquillos de Pedro“, participa en tot tipus d’actes de 1931 a 1936, com ara l’assalt a l’Ajuntament el febrer de 1932 o el de la presó durant la insurrecció d’octubre de 1934. Es detingut i aprofita l’estanca a presidi per entrar en contacte amb destacats membres de la CNT.

Se’l considerava un expert en explosius i ja en els anys de la República es convertí en un estigma per a la burgesia local, especialment a l’hora de defensar els components del seu grup de les repressions patronals que sofrien. Al començar la Guerra Civil, Pedro organitza i arma els seus “Chiquillos” per tal de formar les primeres “Patrulles de Control”, essent nomenat representant de la CNT-FAI en el Comitè de Salut Pública. Desprès dirigeix el Comitè d’Investigació i Defensa, i la Junta de Seguretat com a responsable de les Patrulles de Control.

Pedro podia intervenir en qualsevol aspecte relatiu a l’ordre públic amb plena impunitat i imposava la seva pròpia concepció de l’ordre revolucionari atemorint a la ciutadania. A ni m’han explicat que la gent li tenia por i quan el veien venir perl carrer n’hi havia que giraven cua per no tenir que creuar-s’hi. També algun botiguer m’ha explicat que havia entrar a la botiga, havia demanat alguns productes que li interesaven i havia sortit sense pagar-los i, a veure qui era el guapo que el denunciava!

Més tard quan va veure que la seva presencia a la reraguarda terrassenca no era tan necessària va decidir incorporar-se al front de València i desprès al front d’Aragó. Sembla ser que va tenir importants disputes amb el govern de la Generalitat i concretament amb en Josep Tarradelles. En acabar la Guerra Civil l’any 1939 es va exiliar a França i posteriorment a Veneçuela, d’on tornarà a França per passar els últims anys de la seva vida, morint l’any 1992. En el retall de la Hoja Oficial del 1939 podeu veure que estava en “busqueda y captura” amb un tal Joaquín Bruno Gascón.

És curiòs que algú que va fer tantes maldats acabès morint al llit i de vell. Si coneixeu o us han explicat alguna anècdota sobre aquest personatge serà molt benvinguda.