Nevada el dia de Nadal del 1962

9 01 2010

Aquest dies passats ha nevat molt a Catalunya i per això m’ha vingut el pensament un record que jo no tinc, perquè quan va passar era molt petit, però del que n’havia sentit a parlar molt a casa. Segons m’explicava el meu pare, la nevada del dia de Nadal de l’any 1962 va ser tot un esdeveniment a la ciutat. Ja sigui perquè va ser justament el dia de Nadal, o perquè va nevar molt, o perquè va passar el mateix any de les greus riuades, el fet és que per molts terrassencs aquesta nevada ha quedat per sempre gravada en els seus records.

Una nevada intensa i sense interrupcions durant el dia de Nadal i la nit del mateix dia, va fer que s’acumulessin 75-80 cm. de gruix de neu, fet que va fer que es paralitzes totes les activitats de la ciutat. Segons m’han explicat, es van arribar a veure gent amb esquis baixant per la carretera de Montcada.

29-12-1962

29-12-1962

M’imagino que per molts ciutadans que havien quedat sense casa, just 3 mesos abans, aquesta nevada i el fred que devia portar no van ser cap consol, per molt que diguin allò de “año de nieves, año de bienes” o com diem en català “any de neu, any de deu”, que no sé que vol significar.

A la foto podeu observar com va quedar la Plaça Vella i en la reproducció de la portada del Tarrasa Información podeu apreciar que dies desprès la noticia encara era prou important a la ciutat.

L’amic Ricard ens envia una foto, feta pel seu pare, de la nevada on es veu precisament la casa Font al carrer major.





L’escola de “cal torero”

17 11 2009
cal torero

cal torero

Avui el meu record és per una vella escola de Terrassa ja desapareguda i que es coneixia popularment com a “cal Torero”.

Ens hem de situar a la carretera de Montcada, una mica més amunt d’on antigament hi havia el “matadero”, concretament al número 86 (tot i que avui si hi aneu trobareu un modern edifici de pisos).

Recordo que aquesta casa d’un sol pis tenia un aspecte més aviat humil hi en ella hi podiem trobar un petit col·legi i, just al costat, la casa on vivia el professor.

El fet és que el nom de “cal torero” no es devia pas al professor, que segurament de toros en deuria saber poc, si no al fet de que a principis del segle XX en aquell mateix lloc hi havia hagut un “cafè cantant” anomenat precisament amb aquest nom tant taurí, i es que en aquells anys a la ciutat n’hi havia diversos espais d’esbarjo com aquest, ja que aquesta era una de les poques distraccions que tenia la gent quan plegaven de treballar. Us adjunto un retall del diari “La Sembra” del 1910 on es fa referencia a aquest espai, que segons diu havia estat situat més antigament al carrer Topete.





Cines Doré i Alegria

1 03 2008

cines doré alegria El Cine Doré (Dorado) i l’Alegria són dos cines avui ja desapareguts de la nostra ciutat i que em porten records de quan era petit. Si be aquest no eren els cines on més tardes de sessió continua he passat, si que avui els vull fer un petit homenatge amb la publicació d’aquest programa d’una sessió de cinema on s’anuncia l’estrena de la pel·lícula “La Senda de los Elefantes” als dos cinemes, el dia 1 de gener del 1956, any en que encara no havia nascut.

El Cine Doré es trobava al final de la Rambla just a la cruïlla amb la carretera de Montcada i l’Alegria estava al bell mig de la Rasa.





La riuada del 1962 (5)

17 10 2007

riuada rambletariuada casa ramblariuada fabriquesriuada fang

– continua – Desprès de curar al pobre senyor del mal de queixal el pare ens va fer sortir a tots de casa per què ens donéssim conte de la desgracia que havia causat l’aiguat a la ciutat.

Varem anar cap a la Rambla i l’espectacle era dantesc, recordo que davant del cinema la Rambla les cases havien perdut la seva façana i es podia veure el seu interior. El nivell que l’aigua havia agafat era impressionant i amb la quantitat de fang que es veia semblava que mai més tornaríem a veure la ciutat neta. Les fabriques que donaven a la Rambla tenien els tallers inutilitzats per l’agua i els fang i els magatzems de fil o roba tenien tot el material directament per ésser tirat a les escombraries.

En moltes cases es veien persones treien galledes d’aigua bruta de fang i intentant netejar el poc que havien pogut salvar dels seus mobles o estris casolans. Feia molta pena tot, les cases enrunades, la gent bruta de fang, persones que ploraven, en fi un dia per oblidar i això que encara no sabíem que havien mort centenars de ciutadans en aquella riuada tan devastadora.

Per tornar a casa varem baixar fins al final de la Rambla i al costat del pas a nivell que hi havia a la carretera de Montcada, recordo que hi havia un munt de runa, arbres i cotxes encastats en un pal que havia resistir la riuada. Dies desprès crec que s’hi va trobar una persona morta dins d’aquell munt de ferralla.

(en les fotos podem observar la magnitud de la tragedia) – continuarà –