Fotos inèdites i curiositats del pantà de la Xuriguera

Aquest any fa just 70 anys del luctuós esfondrament del Pantà de la Xuriguera, conegut popularment com el “lago” o “llac gran”, inaugurat el 1902, com ja vàrem explicar en un post anterior:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2007/06/19/el-panta-de-la-xuriguera/

Per celebrar aquest fet i que el nostre blog està apunt d’assolir la xifra de les 500.000 visites us volem mostrar tres imatges inèdites de l’antic Pantà de la Xuriguera que mai s’han publicat a la nostra ciutat. Van estar fetes pel meu pare (Lluís Rius Rovira, l’any 1942) en una de les visites que hi va fer quan encara s’hi podia anar a passar un dia d’esbarjo.
La meva mare, que té 90 anys, m’explica que el “lago” era un lloc molt concorregut per la gent de Terrassa que hi anava a berenar o a passar el dia doncs fins i tot s’hi llogaven barques o s’hi podia practicar la pesca a més de banyar-s’hi. Segons ella un cotxe passava fàcilment per la carretera que hi havia a la part superior del mur. També m’ha explicat que el lloguer de les dues barques que hi havia anava a càrrec del mateix vigilant del pantà.
Al mig de la construcció hi havia una torre de 45 metres d’alçada que servia per captar les aigües i mitjançant unes canalitzacions es feia arribar el cabdal necessari a una caseta de distribució de les aigües situada a la part inferior del mur del pantà (en aquesta caseta hi va morir la muller del vigilant el dia del esfondrament) i que garantia un subministraments de 1.300 metres cúbics al dia (unes 1.000 plomes d’aigua l’any), amb l’objectiu d’abastir les necessitats d’una ciutat li mancava aigua per donar el servei que necessitaven les empreses que hi havia a la ciutat. Segons explica el Baltasar Ragón al seu llibre Terrassa historials i efemèrides, la idea de construir un mur de contenció de les aigües al torrent de la Xuriguera va ser del propietari de l’antiga fàbrica Busquets.
 Les obres de construcció van anar a càrrec de l’arquitecte Joan Baptista Feu i es van allargar en un període de 3 anys ja que es tractava d’una construcció molt gran per aquella època. Dos anys desprès de la seva construcció ja es va tenir que buidar per repassar les parets interiors del pantà amb ciment Portland dons hi havia filtracions, com podem comprovar amb un curiós article (veure captura) publicat el 30 de juny del 1904 i en que es comenta que el pantà era tot un model per aquella època. L’arquitecte Lluís Muncunill va ser un dels primers que hi va detectar deficiències en la seva construcció i tot i advertir del perill no es va fer rés per arreglar-ho. El final ja és de tots coneguts doncs es va esfondra la nit del 23 al 24 de febrer del 1944 per culpa d’un dels forts tem,porals que la nostra ciutat ha patit al llarg dels anys. Es calcula que més d’un milió de metres cúbics (la seva capacitat màxima era de 1.500.000 metres cúbics) es van vessar per la riera de Gaia provocant greus destrosses i el que és més de lamentar, 8 morts (5 veïns de Viladecavalls).
 Es bo d’indicar que el pantà no es va tornar a reconstruir perquè tal com es va publicar a la Vanguardia (el 26 de febrer de 1944), “degut a la sequera que la zona ja patia en els darrers anys, el cabal del pantà i de les mines d’on s’extreia l’aigua per Terrassa no era suficient per abastir el creixement de la indústria i l’augment de la població”.
Tal i com ja vàrem indicar en l’anterior record, feia un any que Terrassa ja gaudia del subministrament de les aigua procedents del Llobregat i això assegurava plenament les necessitats d’aigua de la ciutat i la seva industria.
Si algú té la intenció de fer una visita al lloc on hi havia aquesta pantà cal que vagi poc abans del quilòmetre 4 de la carretera de Rellinars i cerqui, al marge esquerra, el camí antic d’accés al pantà i desprès de poc menys de 100 metres arribarà a les restes del mur de contenció que encara són visibles. Observeu un grup d’eucaliptus que formen part de la vegetació que s’hi va plantar originàriament i que encara han sobreviscut el pas dels anys (podeu observar en la primera foto que són els mateixos arbres que s’hi poden veure).

Us deixo un retall de la Vanguardia amb imatges de l’esfondrament.

Un record personal sobre en Pedro Alcocer

En Miquel Jordan ens ha fet arribar el seu record:
“Jo us explicaré el que la meva família em va transmetre sobre la desaparició a Terrassa del meu avi:
El tal Pedro Alcocer (del Grup del Pedro y sus Chiquillos, veure post) ja es coneixia amb el meu avi del poble on van néixer tots dos (Alhabia a la província d’Almeria) i de petits ja havien potser rivalitzat en els jocs de nens.
Anys després, un cop residint ambdues famílies a Terrassa, sempre havien explicat a casa como un matí de l’any 1936 baixaven el meu avi, la meva àvia i el meu pare per la Carretera de Rellinars, i en arribar al pas a nivell de la RENFE, la meva àvia es va acomiadar i va anar cap a la dreta (ella treballava a Ca la Vídua Palet), el meu pare cap al Centre, ja que venia llenya i pinyes per encendre les cuines econòmiques de les cases del carrer Suris i voltants (llavors era un nen de 8 anys), i el meu avi va marxar cap a la part del carrer Sant Antoni on sembla que deien que era on tenia la seva caserna el tal Pedro.
Uns cunyats del meu avi el van veure entrar allà i mai més es va saber res d’ell. Posteriorment en les exposicions de despulles que es feien de tots aquells que trobaven morts a les cunetes de les carreteres, la meva àvia deia que va reconèixer el cos del meu avi per la forma del cabell que li feia al serrell, ja que en altres casos portaven alguns un mocador amb les inicials, o un anell, etc. i era més fàcil d’identificar.
El dia d’abans d’aquests fets van explicar que el meu avi, que estava buscant feina, va parlar amb el Pedro i aquest li va obrir una cortina o hi havia tot d’armes de foc, i li va dir “si quieres trabajo coge una y ya sabes lo que has de hacer”, i suposo que no li va agradar, el que diuen que fou la resposta del meu avi: “vull treballar però no d’això, no sóc com tu i si les hagués de fer servir no seria així”. Segurament discutiren ja que suposo que no simpatitzaven gaire i d‘una forma o altra se’l va treure del mig.
En la dècada dels 80 a la revista Terme, sortia com a la carretera de Castellbisbal havien trobat en aquella època uns cossos i pels cognoms coincidia amb els del meu avi si bé el nom no era correcte.
També quan jo feia batxillerat un professor d’història meu, que estava fent la tesi doctoral sobre la Guerra Civil a Terrassa, es va entrevistar a Blanes amb el Pedro Alcocer, llavors ja molt vell, i que havia vingut de França per parlar amb aquest professor. El fet és que em va comentar que en tot moment estava molt nerviós sobre les preguntes que li feia i que no li va concedir una entrevista massa llarga.
Si, les restes que la meva àvia va creure que eren les del seu marit, eren d’ell, diem que estan amb la de la resta de caiguts al cementiri municipal.
(Però, qui té la certesa?)
Vull dir, que sí, el Pedro Alcocer era un “individu” que va fer molt de mal”.
Comentari: moltes gràcies al Miquel per explicar un cas tant trist de la seva família i per deixar constància de la manera d’actuar amb total impunitat d’aquest personatge que mai va tenir el càstig que mereixia. La imatge és d’uns cartells penjats a Terrassa durant la Guerra Civil. El retall és del nomenament del tal Pedro Alcocer, el 17 d’octubre de 1936.