Històries dels armats i del capità Manaia

Segons cròniques antigues de la ciutat, el 22 de febrer de 1818, el Concili va acordar que el capità Manaia (Manàia) amb els armats no poguessin entrar a l’interior de l’església, com venia sent habitual en l’acompanyament que feien dels passos de dijous sant per la tarda. Aquesta prohibició va fer que els armats s’haguessin d’esperar fora del temple.

La prohibició es devia a que, ja de ben  antic, els armats feien una mena “d’adoració” a l’interior de l’església i que consistia en un ball ritual, cosa que semblava un anacronisme històric, ja que no és massa lògic que els romans adoressin precisament a Jesucrist.

Anys més tard aquest costum es va recuperar i no es va discutir més fins l’any 1931, en que es va tornar a suprimir amb la mateixa argumentació. Segons una crònica del 1931: “abans de la prohibició, a dos quarts de vuit de la tarda el capità Manaia i els armats es dirigien a l’altar del Sant Crist per “adorar-lo” i un cop fet el ritual corresponent es donava inici a la processó, que sortia a les vuit en punt de l’església del Sant Esperit”.

La foto de la dreta correspon al capità Manaia de l’any 1952, data en que es va jubilar el Sr. Jerónimo Valls Robert que ja feia 50 anys que havia començat a fer d’armat. Ell va substituir en el seu dia l’anterior capità, interpretat pel Sr. Carlos Puig Soler, conegut popularment per el “Calé“.

Els balls del repertori dels armats els anys 50 eren: el cargol, l’estrella petita, l’estrella gran, el quadre, la mitja lluna, la creu, creuar-se, quatre de fons i algun més que no recordo.

Un fet curiós: l’any 1904 va fer de capità Manàia un cosí del Conde Romanones que, amb un fill del general Salmerón, en aquells anys cursava estudis a l’Escola Industrial de Terrassa i que, segons diuen, rondava una de les filles de la casa Baró (conegudes com les “Mahonesas”). Segons m’han explicat, el noi li va prometre a l’estimada que passaria vestint les gales de capità, cosa que va aconseguir convencent al mateix “Calé” perquè li deixes portar la indumentària. Un cop aconseguit i quan la comitiva va arribar al carrer de Sant Antoni el noi va entrar en una  botiga (a Cal Siula) i es va intercanviar el vestit amb el “Calé“, per tal que ningú s’adonés d’aquest fet tant curiós i poc conegut.

Podeu veure una filmació dels armats fent click aquí.

La processó del Sant Enterrament (i 7)

la dolorosa

Darrers documents rebuts a l’entorn del tema encetat ja fa dies: Primer comentaré el cartell corresponent a la processó del Sant Enterrament que encapçala aquest post i que és dels anys 50. En ell podeu apreciar molt bé el pas de la Pietat amb el cor travessat per les espases del dolor.

L’altre cartell de la mateixa època no és cap imatge real, sinó una composició al·legòrica al dolor de la verge amb la imatge de Jesús al fons portat pels confrares i amb la silueta del campanar del sant Esperit al fons.

A continuació podem veure una fotografia (autor: Francino) de la processó de l’any 1967, la penúltima que és va fer i en ella podem apreciar el pas del sant enterrament sota pal·li i custodiat per dues fileres de guàrdies civils. En primer terme podem observar part de la vestimenta d’un confrare i apreciar la rauxa blanca que porta al coll. El que no sé és exactament el carrer per on passa.

Una nova fotografia (de l’Arxiu Tobella) ens mostra una de les processons que es feien en altres parròquies de Terrassa, en aquest cas a la celebració de la setmana santa a Can Anglada l’any 1964 i en ella podem apreciar els confrares amb el cap tapat pel típic cucurutxo. També voldria destacar les cases del fons amb les parets sense arrebossar, típiques d’un barri d’immigrants d’aquells anys a la ciutat.

També una fotografia dels anys 40 on podem apreciar de cos sencer el cèlebre capità Manaia, que era qui guiava els “armats” a les processons.

Ara podreu apreciar dues portades del Butlletí de la Cambra de Comerç de Terrassa, dels anys 1952 i 1954. Destaquem la primera fotografia d’en Carles Duran on ens mostra un confrare amb cucurutxo passant per davant de l’Ajuntament i portant entre les seves mans una mena de custodia que representa el cor de crist travessat per set espases en referencia als dolors que va sofrir en la seva passió. La segona, obra d’en Francino, ens mostra els armats amb les seves llances perfectament uniformats.

Una nova fotografia dels armats al passeig, obra de Carles Duran dels anys 50, ens mostra, a més de la vestimenta, un grup de nens embadalits observant-los. Em fa molta gracia veure un dels nens amb la bata de l’escola i els altres amb l’abric de franel·la típic d’aquells anys, jo recordo que també n’havia tingut un. El pantalons dels nens sempre eren curts i amb uns mitjons llargs que jo recordo que sempre portava mig abaixats i amb els genolls bruts de jugar a bales per terra.

El darrer document és una curiosa foto dels membres de la confraria del Sant Crist realitzada l’any 1932 (Ramona Vancells – A.Tobella) que no te gaire qualitat ja que està escanejada d’un llibre.

La processó del Sant Enterrament (2)

Sant Crist Gros

Sembla ser que l’antiga processó de Dijous Sant ja es celebrava a Terrassa al segle XVI, doncs hi ha dades d’una confraria que s’anomenava de la Sang i que posteriorment donaria pas a la nova confraria ja anomenada del Sant Crist, que ha perdurat fins als nostres dies i que ha estat la dipositaria de tot el material que es feia servir en les processons (passos, penons, vestits, …).

La confraria del Sant Crist és potser una de les associacions més antigues de la ciutat, ja que es va fundar l’any 1667 a l’església del Sant Esperit i que tenia com a fita més important la celebració de la processó del Sant Enterrament en la nit del Dijous Sant.

Sant Sepulcre

Tot el que es feia servir per les processons va ser destruït durant la guerra civil inclòs la venerada imatge del Sant Crist i només quedaren dues peces, el Sant Sepulcre de Torres Armengol i una Pietat del segle XVII (veure foto de l’article anterior).

No va ser fins als anys 40 en que es van anar incorporant nous passos i la nova imatge del Sant Crist Gros que a punt va estar de desaparèixer en l’incendi de la seva capella l’any 1978. La processó va seguir fent-se fins l’any 1969 en que es va suspendre per ordre del Mn. Josep Pons i Pinyol i ja no va tornar a sortir mai més, fins a dia d’avui que es torna a fer un Via Crucis pels carrers del voltant de la nova catedral.

A mi, el que m’agradava més de la processó eren els Armats ja que desfilaven amb un pas molt característic, feien un pas endavant amb el peu esquerra mentre donaven un cop al terra amb la llança que portaven i arrastraven el peu dret fins a l’altura de l’esquerra i així anaven avançant. M’imagino que aquest pas els deuria agradar força als sabaters doncs cada any deurien de canvia’ls-hi les soles a les sandàlies de tots els romans. El capità Manaia és qui els guiava en les seves evolucions i, un cop finalitzada la processó, manava fer dues files d’armats a l’entrada del Sant Esperit per saludar els passos que retornaven a l’església.

Crónica Social 1923

Els passos, segons m’explicava el pare, abans de sortit el processó, estaven exposats a la plaça vella i també recordo que em deia que a la processó hi havia gent que hi anava de moltes maneres: encaputxada, descalça, amb cadenes als peus, amb els braços en creu, amb creus a l’espatlla, i fins i tot algunes dones que sembla anaven encaputxades perquè ningú les conegués.

En el retall del diari “Crónica Social” del 1923 podem apreciar dos detalls:el primer és que ens parla de la importancia de la processó fora de l’àmbit purament terrassenc, tot indicant que eren molts els forasters que venien a veure aquesta processó i l’altre que fa menció a les confraries i que ens indica el sistema de sorteig en l’ordre de sortida de la processó, que emprava unes bosses segons l’edat dels assistents.

La processó del Sant Enterrament (1)

misteri de la pietat

La Setmana Santa, fa uns quants anys enrere, era un xic diferent ja que a Terrassa es celebraven molts actes religiosos que avui han desaparegut.

Com podreu comprovar en un anunci publicat el dia 1 d’abril del 1958, l’alcaldia dictava tot un seguit de disposicions d’obligat compliment per tots els ciutadans: vull destacar la prohibició del trànsit rodat en tota la ciutat, fins i tot el dels autobusos urbans. Igualment quedaven suspesos tots els espectacles i es tenien que tancar els bars i cafès durant la tarda del divendres sant.

Es demanava que, durant el pas de la processó del “Sant Enterrament”, els veïns il·luminessin els balcons i les finestres de les cases per on passes, amb espelmes i fanals d’oli.  Aquesta processó sortia, el divendres sant, (tot i que anys abans sortia el dijous sant, com podeu comprovar en els anuncis  en que es menciona la processó en dijous) a les 9 del vespre del Sant Esperit i recordo que els pares m’havien comentat que qui hi volia assistir s’hi tenia que inscriure i pagar una mena d’almoina. Molts confrares que anaven a cara destapada, portaven una túnica negre amb cua, uns guants blancs, una ruixa (una mena de coll blanc)  i uns ciris gruixuts anomenats atxes “Hachas”, d’altrès portaven un “cucurutxo” que els tapava tot el cap. El pare del seu vestit per la processó en deia la “vesta“.

Els passos (a Terrassa s’anomenaven “misteris”) que formaven aquesta processó eren: “La Vera Creu”, “El Sant Sopar”, “L’Oración a l’Hort”, “La Flagel·lació”, “L’Ecce-Homo” (inaugurat de nou el 1956), “La Creu a l’espatlla”, “La Verònica”, “El Sant Crist”, “La Pietat”, “El Sant Sepulcre” i “La Soletat” (passos de desprès de la guerra civil), acompanyats d’un cor anomenat del “Miserere”. L’altra element característic de la nostra processó eren els “Armats“, formats per un grup de soldats romans amb el seu capità “Manaia” al capdavant (veure post anterior).

La processó feia el recorregut pel carrer de l’església, del Vall, Major, Font Vella, Passeig, Sant Antoni, Creu, Sant Pere, Raval, Unió, Major i Plaça d’Espanya (Plaça Vella). El pare m’explicava que en alguns llocs del recorregut s’instal·laven cadires que es llogaven al preu d’una pesseta, tot i que molta gent treia les seves cadires de casa.

A altres parròquies de la ciutat també s’hi feien actes similars, com a la Sagrada Família amb la processó de la “Hermandad del Santo Cristo de la Agonia y de Nuestra Santísima Madre de las Penas” o els “Via Crucis” de Sant Pere o de la Santa Creu, entre altres actes litúrgics de diverses esglésies de la ciutat o d’escoles pertanyents a ordres religioses.