La riuada del 62 i el moviment escolta

Fa uns dies que hem tornat a recordar la riuada del 62 i crec que encara queden moltes coses per dir.

Una actuació important durant les riuades del 1962 va ser la del moviment escolta i per aquest motiu he volgut recuperar de la memòria aquest fet (la foto correspon a una façana esfondrada a la Rambla).

Des d’ordenar el trànsit, repartir queviures, administrar medicines, preparar espais que servissin per acollir les famílies que ho havien perdut tot fins a treballar en les runes de les cases a la recerca de víctimes de la tragèdia mentre ajudaven a netejar el fang que ho havia amarat tot; entre moltes d’altres tasques anònimes durant uns dies en que tota ajuda era poca.

Els nois escoltes i les noies guies van actuar en totes les ciutats afectades i en el que respecta a Terrassa cal destacar les tasques del moviment escolta de Norbert Font i Sagué que tenia el seu local al carrer del Portal Nou.

Sembla ser que els escoltes aquells dies van elaborar una mena de diari amb tot el que va succeir, però pel que sembla aquesta publicació es va perdre o potser és va “voler perdre”, ja que algunes de les coses que hi deia no eren del gust de tothom. A la foto de la dreta podem veure uns escoltes terrassencs a l’any 1962 fent la promesa a Can Prat (hi podem observar en Josep Mª Font, Antoni Morros i Josep Pérez).

Com a anècdota citaré que, quan van aparèixer les cameres de la Televisió Espanyola les noies guies que estaven ajudant en poblacions veïnes, com Rubí, van ser substituïdes per noies de la “seción femenina” de la OJE i és que l’aparell propagandístic de la falange era massa potent per deixar sortir al moviment escolta.

A Terrassa l’arxiprest va deixar el Centre Social Catòlic perquè servir com a punt de trobada dels diferents moviments cristians (com la JOC i la JAC) que es van sumar al moviment escolta en les tasques d’ajuda ciutadana. Recordar com aquells nois i noies, pràcticament tots adolescents, van ajudar en aquells dies crec que val la pena aquest petit homenatge.

Podeu trobar tot el que hem publicat de la riuada a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/riuades-1962/.

Els fets del crim de can Prat

Sembla ser que ja feia dies que en “Pedro Alcocer y sus chiquillos” (en parlarem d’ells en el proper post)  estaven buscant a Amadeu Torrents, destacat salista, cap de la Unión Patriótica i antic somaten per les masies de prop de Matadepera, ja que tenien noticia de que allí s’hi amagava. En aquells dies molts industrials de Terrassa acompanyats dels seus familiars s’havien refugiat en masies de Matadepera i de fet, només a la Barata aquells dies hi havia més de 60 persones vivint-hi. Un dels dies que van fer un dels habituals escorcolls a la Barata, els van amenaçar de que si no deien on s’amagava l’Amadeu Torrents prendrien represàlies amb els amos de la casa. Aquesta amenaça va ser molt més forta la nit del 22 de juliol en que van regirar tota la casa, fins i tot les habitacions on dormien els nens, arribant-se a produir un comentari per part d’uns dels “chiquillos” dient, “potser ens estem passant amb aquesta gent a aquestes hores”, veient com els nens esclataven a plorar per una irrupció tant sobtada a mitja nit.

El dia 23 els amos de la Barata van demanar als qui estaven vivint-hi que potser seria millor que marxessin a altres cases i evitar així possibles represàlies. I així ho van fer, traslladant-se alguns a cases de Terrassa i d’altres a la masia de can Prat i de les 4 cases que es trobaven al voltant de can Prat. El fet és que, quan van arribar a can Prat, van fer un dinar tots junts i desprès cadescú se’n van anar a la casa que els va voler allotjar.

L’endemà, dia 24 es va produir la irrupció, a Can Prat i les cases del voltant, per part del grup del “Pedro y sus chiquillos” indicant-els-hi que sortissin els caps de família que hi haguessin a cada casa. Quan els van tenir al davant els van dir que serien detinguts i portats a Terrassa. Davant de les protestes dels familiars, els comissaris els van intentar tranquil·litzar dient que era per garantir que es paguessin les nòmines dels treballadors de les fabriques que tenien a Terrassa. Però això, que podia semblar cert per la majoria, no tenia cap sentit en el cas del notari Badia, però en aquest cas van al·legar que era per la seva qualitat de catòlic practicant i és que a l’hora de buscar excuses, tot valia.

Al pujar-los als cotxes les famílies van quedar molt preocupades i encara ho van estar més quan, des de la casa, van veure que els cotxes al arribar al trencall amb la carretera de Terrassa en comptes d’anar en direcció a la ciutat agafaven la direcció cap a Mura. Els més optimistes van pensar que potser anaven a detenir a algú més a la Barata o en alguna altra masia, però la realitat és que els portaven prop de la font de l’Olla per executar-los. Hi ha un fet curiós i poc conegut, i és que el primer cotxe al arribar al trencall va girar cap a terrassa, però al veure que els altres no el van seguir va donar mitja volta i també es va dirigir com els altres cap a Mura.

També m’ha explicat un veí de Mura que aquella mateixa tarda van arribar al poble els cotxes del “Pedro y sus chiquillos” y que es van dirigir cap a l’ajuntament. Diu aquest testimoni, que llavors era un nen, que un dels “chiquillos” els va ensenyar el fusell tot dient “aquesta tarda aquest se n’ha carregat uns quants”. Per cert, l’Amadeu Torrents, que era a qui buscaven s’havia amagat a la casa de La Vall i unes setmanes desprès, no podent suportar la pressió, es va suicidar (llegiu la crònica de del dia 7 d’octubre del 36, no té desperdici).

En el proper record mencionarem algunes dades bibliogràfiques d’aquest personatge tant sinistre: en Pedro Alcocer i Gil.

Que va pasar el 24 de juliol de 1936?

El dia 24 va començar amb la detenció d’alguns industrials de la ciutat de Terrassa i ja per la tarda és va trobar mort l’industrial Juan Tost Barrera, de 54 anys que vivia a la Rambla d’Egara 241, a la carretera de Castellar.

També es pren foc al convent de Sant Francesc, mentre són assaltats diversos establiments comercials i estancs.

Però el fet que va marcar als ciutadans, es va produir a dos quarts de sis de la tarda, en que uns ciclistes, que venien de la Barata, van informar que prop de la Font de l’Olla, havien vist un gran nombre d’homes morts, estesos entre el bosc i la carretera de Talamanca. Des de l’Ajuntament es van donar ordres de que hi anessin uns cotxes de reconeixement, trobant en el lloc indicat vuit cossos morts. Una ambulància de la Creu Roja els va traslladar al dipòsit, on es van reconèixer les següents víctimes:

• Francesc Salvans i Armengol, industrial, de 61 anys, casat, amb domicili al carrer Nou 45.
• Joan Salvans i Piera, industrial, de 35 anys, casat, amb domicili al carrer de Sant Antoni 32 i fill de l’anterior.
• Agustí Prat i Marcet, de 80 anys, viudo, amb domicili al carrer de Sant Jaume 16.
• Gaietà Vallés i Pujals, de 52 anys, casat, fill polític de l’anterior i amb el mateix domicili. Era el gerent de l’empresa “Tarrasa Industrial S.A.“.
• Joaquim Barata i Rocafort, industrial, de 41 anys, casat, amb domicili a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer 8.
• Manel Vallhonrat i Comerma, industrial de gèneres de punt, de 43 anys, casat, amb domicili al carrer Sant Antoni 43.
• Francesc de Paula Badía i Tobella, notari, de 42 anys, casat, amb domicili a la Plaça Major 12, entresol.
• José M. Duràn i Torres, industrial, de 40 anys, casat, amb domicili al carrer del Nord 63.

Aquest mateix dia també són assassinats el Guarda Jurat, Cristóbal Torras i Cornet, de 69 anys amb domicili al carrer de Balmes 33, i Miguel Pascual i Elvira, de 57 anys, casat, amb domicili al carrer del Dr. Ferràn 8, Cap de Secció de l’empresa “Trullàs i Palau“.

Prou que s’ha escrit sobre aquest crim, realitzat per un grup anarquista, anomenat com “Pedro Alcocer y sus chiquillos“, a l’inici de la Guerra Civil.
Però aquest any (75 anys desprès), s’ha anunciat el desmantellament de l’únic monument que existeix sobre aquest fet. Un monument que va ser construït l’any 1941 en record dels assassinats i que, ja des del primer dia, va estar envoltat de certa polèmica, especialment per la frase que figurava en ell i que deia “victimas del marxismo”, fet que va motivar que sofrís un primer atemptat amb explosius. Desprès d’aquest les famílies van decidir canviar la frase per “Dios es amor” però això no va servir perquè el monument no seguis sofrint continues agressions de tot tipus (podeu veure a la foto com estava el monument a data 19 de setembre de 2011).

En el proper record intentaré explicar alguns dels fets que van passar aquells dies a can Prat i que van finalitzar amb l’assassinat d’aquestes 8 persones.