Un record d’en Francesc Palet i Setó: “De quan vaig ser futbolista”

18 05 2015

tecnos palet2Ja fa temps en Francesc Palet i Setó em va fer arribar un article mecanografiat sobre un record de la seva infantesa que avui us reproduïm des dels Records de Terrassa ja que creiem que us agradarà i potser us portarà records de la vostra infantesa:
Els ingredients:
• La petita contribució que els nois pagàvem (els que podien) per mantenir en bon estat la pilota de cuiro, que havia d’estar engreixinada i cosida sempre sense cap estrip i que quan es rebentava la bufeta, calia posar-hi un pedaç.
• La manxa per inflar-la.
• El passador per posar la vàlvula de la bufeta ben lligada a sota l’orella de la pilota.
• El cordó de cuir fi, mirant que no es trenqués en estrènyer-lo.
• El passador per tancar la pilota, mirant que no fes bony (pensant en les jugades de cap) i sobretot, no ser barroer i no punxar la bufeta en les operacions de tancar la pilota.
“Jo em mirava totes aquestes operacions d’inflar la pilota, però era incapaç de fer rés. En canvi, en Lluís i els altres companys ho feien tot llestament. Sobretot en Lluís era l’ànima, ell portava la iniciativa en tot aquest tema esportiu. En aquests preparatius es creixia. El rememoro de quan teníem deu anys, clenxinat pulcrament amb fixador, portava un jersei llampant, pantaló de golf i mitjons de quadres.
En aquest ambient, es bellugava com un peix a l’aigua. Feia les tries dels equips contendents per anivellar les forces. Si algú protestava posava ordre tot seguit. Ha de ser així i prou !, deia. Quan jo insistentment li pidolava un lloc per jugar, invariablement em dia: tu, de porter, que ets molt dolent i al primer gol que et facin plegues. Em conformava a tot, ell tenia raó, la meva poca traça era manifesta.
En lluís feia de mantenidor del bon estat de la pilota, seleccionador, entrenador, àrbitre i jugador, és clar. No ho feia malament. Com que ho sabia i els altres companys també, li consentíem tot.
Avui és el gran dia. És la tarda del dijous. Cap al camp de la Santperenca, tocant al bosc de can Petit. Des de l’escola, pel pont del Passeig, carretera de Castellar amunt fins a la caseta del burot, anàvem totalment en silenci.
Les persones que es creuaven amb nosaltres comentaven: d’on són aquests nois? Ja ho veieu, sí, són de ca l’Artigues.
Arribats al camp de joc, allò era un campi qui pugui. Els uns a córrer pel bosc a la recerca d’aventures o a la recerca i estudi de plantes i animalets, altres a dibuixar i el grups dels esportistes capbussats en la lluita per la pilota. Imitant sempre els encontres que celebraven els futbolistes professionals. Cada un de nosaltres prenia en el seu subconscient el nom i la personalitat d’un Martorell, d’un Ventolrà, d’un Zamora, en Ciriaco o en Quincoces.
En Lluís disposava el joc i els dos bàndols. Ell era el capità del seu equip, donava les instruccions i les tàctiques a emprar i, quan la cosa s’embolicava, prenia decisions arbitrals i tot.escola social1935
Quan jo em posava entremig i preguntava a en Lluís: On em poso a jugar? Contestava una mica per treure-se’m del damunt: Ah sí, tens raó, posa’t de porter, però atenció no cometis cap error, sinó …
I començava el joc amb grans crits: teva, meva, passa-la, va, tira, ara, si, … De sobte els nois de l’equip contrari venien de cara a mi amb esvalot horrible i jo sota els pals d’una altura i amplitud enormes, em sentia rexic i perdut.
En Lluís cridava des de mig camp: Francesc! … La pilota impulsada per un dels davanters contraris em passava per entre les cames o aneu a saber per on i tot seguit en Lluís afegia: Plega !!! …
Jo marxava resignat cap al bosc proper a berenar i a beure un glop d’aigua. Estava content, que voleu que us digui. En Lluís m’havia deixat jugar en el seu equip”.

Nota: El Lluís del record era en Lluís Francino i Riera.





Un campament de soldats i la càmera “Winar”

2 01 2009
campament militar finals anys 50

campament militar finals anys 50

De nou ens diu l’amic Josep Badrenas: « En quant a Can Petit, que quedava bastant lluny, recordo que hi anàvem d’excursió, « a berenar a fora » com deien llavors, i els mes agosarats o amb mes mitjans, (carro o bicicleta)  s’arribaven fins “la font de les canyes” que encara avui raja.

Ho mencionava perquè durant uns anys, a la zona de Can Petit, just on avui hi han els grups de pisos de Sant Llorenç, va haver-hi un campament de soldats del regiment Numancia de Barcelona, que anaven a fer-hi la instrucció. Quan anaven a fer “maniobres” o al camp de tir que era cap a Can Bogunyà, passaven pel carrer Ample, i era tot un espectacle i els veïns gaudíem al veure’ls passar en formació militar.

No tinc cap material gràfic, ja que en aquella època, tenir màquina de retratar, tampoc estava a l’abast de gaire gent, al menys dels del meu barri.

àlbum xocalata ollé

àlbum xocalata ollé

Jo en tenia una amb la que vaig fer les fotos que t’he enviat. Una màquina que me la varen donar de regal  amb un consum determinat de pastilles de xocolata Ollé (al costat podem veure un àlbum de cromos d’aquesta marca). Com que a casa teníem una tenda em va ser relativament fàcil obtenir-la, ja que  la xocolata es venia a “preses” no a pastilles senceres, i  nomes tenia de guardar els embolcalls de la xocolata que anàvem venent.

winar

càmera winar

La càmera era “automàtica” : nomes tenia un objectiu, un botó per disparar i un botó per arrossegar la pel·lícula, la carcassa era de baquelita i la marca era “Winar” (ja podeu deduir i comprovar la qualitat de les fotos!!!) Però per mi, amb aquesta càmera era “el rei”. »

Nota.- Jo recordo un àlbum de la xocolata Ollé sobre la història del “Tambor del Bruc”.





El camí de Can Petit i els corralons del carrer Ample

29 12 2008

vista des de la carboneria

vista des de la carboneria

Avui publico uns records del nostre amic, en Josep Badrenas, que comencen amb un missatge molt positiu i que crec que reflexa molt bé l’esperit d’aquest espai : « estic molt content de que les trifulgues de la meva infantesa puguin tenir algun interès. Gràcies !!! »

Diu: «Aprofitant que he mirat amb deteniment i ampliades, les fotos que has publicat, voldria fer un comentari sobre la que es veuen unes teulades d’uralita.

Si la observeu be, veureu que darrera de les “instal·lacions” nomes hi ha una renglera de cases i un descampat. Doncs be: casa meva era a l’acera nord del carrer Ample, just entre Tarragona i Dr. Ferran (nº 211).

Les edificacions que es veuen, son l’acera sud del carrer Roca i Roca (Belchite), i a partir d’allà ja només  hi havien camps, de manera que en aquest lloc podem dir que s’acabava Terrassa.  Mirant la part dreta de la foto, es veu un camí, que es el “camí de Can Petit” que sortia del carrer Ample i anava fins la finca de Can Petit tot travessant la riera de les Arenes.

El meu pare va comprar el pati on hi havia la carboneria, quan encara hi passava pel mig l’esmenta’t camí, si be pertanyia a una finca particular. Sigui com sigui, va tallar l’accés al camí des del carrer Ample.

Recordo que pel mig del camí hi passaven les aigües de les clavegueres de les cases del carrer Belchite que desaiguaven a cel obert, i que desprès varem canalitzar cap al col·lector del carrer Ample.

Els Camps que es veuen és on avui hi han els carrers Manresa, Provença, Historiador Cardús, etc. i més o menys on es veu la casa blanca una mica mes lluny, és on avui hi ha l’avinguda Francesc Macià.

rentant a la riera (1962)

rentant a la riera (1962)

Just als patis del darrera hi ha una edificació de planta baixa, que era lo que en dèiem un “corraló“, amb uns coberts a cada banda i on hi havien uns compartiments que eren ocupats per famílies d’immigrants que venien del sud. A cada habitació hi “vivien” dos o tres famílies, totes en una pila i per cuinar tenien que fer-ho fora del corraló, amb fogons de pedra. Recordo que cada dia hi havia “peleas” (baralles) entre les famílies amuntegades, fet que no era d’estranyar tenint en compte les condicions de vida que tenien que suportar. Aquestes famílies eren bons clients de casa nostra”. »