Un rebut de Vitasa

L’amic Badrenas ens explica: “la Penya El Cordobés era una penya taurina de seguidors del torero Manuel Benitez el Cordobés, que estava molt de moda en aquella època, però el bar que faig referència (veure el post anterior) era d’un matrimoni que varen venir de Córdoba i es varen instal•lar a Can Anglada obrint un bar que, sense ser cap cosa de l’altre dijous, feien unes tapes extraordinàries.

Us adjunto el documen corresponent a un rebut de la hipoteca del pis que vaig comprar, i pel que pagava 470 pessetes al mes (no arriba a 3 euros d’avui). Jo que tinc tendència a guardar molts papers, conservo els rebuts pagats mentre el pis va ser meu. Crida l’atenció la informalitat del rebut ja que era un paper fet a màquina amb copies en paper carbó i cada mes només hi posaven el segell amb la data correlativa. La signatura d’en Josep Bisbal que era el gerent de VITASA, també era posada amb un tampó, igual que el segell de la Caixa de Terrassa que és qui feia d’intermediari en el cobrament, ja que la hipoteca era global de tot el bloc, segons he comprovat en la pròpia escriptura que també guardo. El més important era que paguessis, el demés eren formalismes, poc ortodoxes… però que funcionaven”.

Els habitatges en talussos dels immigrants

La immigració que va sofrir Terrassa a mitjans del segle XX va provocar situacions molt precàries per la manca d’habitatges i serveis a Terrassa. La gent venia per treballar a les fabriques i fugir de la fam que patien als seus pobles i al arribar a Terrassa es trobaven que no sabien on poder aixoplugar-se.
En la fotografia podem observar com s’aprofitaven els marges dels talussos per construir petits habitatges en forma de cova. Les que surten a la fotografia (del 1948) les podem ubicar al costat de la fabrica Laniseda, terrenys avui ocupats en part per la plaça de Catalunya i el IES Liceu Egara.
Prop d’aquí hi havia també uns habitatges que ocupaven antics forns de la bòbila del Tost (avui carrer doctor Pearson) i que es van vendre als immigrants a preus escandalosos, tractant-se com es tractaven de llocs no aptes per viure-hi. La gent que els va ocupar aconseguien l’aigua d’un pou proper que servia per regar els hort de la propera masia de can Gorgs, que donava nom a la zona que anava del carrer de Sant Tomàs cap amunt. D’aquest carrer en avall rebia el nom de can Anglada, que era el nom de la masia que ocupava els terrenys de més al sud.

Una curiositat: Aquí podeu veure un anunci del 1965 en que s’anuncien els primers pisos construïts en la zona de Can Gorgs o Gorchs.

Personatges populars de Terrassa (4)

Ens diu de nou l’amic Badrenas, “m’ha vingut a la memòria un altre personatge conegut per a quasi tothom a Terrassa. És en Paco Pérez, un home que va ser secretari particular d’una colla d’alcaldes de la  ciutat a l’època de la dictadura (Onandia, Clapés,…) i a més tenia el càrrec de cap de protocol i mestre de cerimònies. Era a tots els esdeveniments on hi assistien les autoritats i era l’encarregat d’acompanyar-los a tot arreu, indica’ls-hi com havien d’actuar, i presenta’ls-hi tanmateix els personatges que ens visitaven. Si necessitaves quelcom de l’ajuntament t’havies d’adreçar a ell, i ell s’encarregava de posar-te en contacte amb la persona indicada. També passaven per les seves mans les subvencions, ajudes o favors que es demanaven i ell s’encarregava d’aconseguir-ho… o no!!!, fent valer la seva posició d’influència amb les autoritats. Recordo que va estar molts anys a l’Ajuntament i quasi tothom el coneixia.

Vivia a la plaça de la Creu de Sant Pere i sempre portava ulleres de sol i, em sembla recordar, que la seva dona era perruquera. No se quin càrrec tenia, però es movia molt també per la junta del Terrassa FC”.

Nota: El podeu veure en la fotografia a la dreta darrera l’alcalde Clapés.- La foto es de les obres de construcció de la parròquia de la Sant Cristòfol, a can Anglada a l’any 1961.

La processó del Sant Enterrament (i 7)

la dolorosa

Darrers documents rebuts a l’entorn del tema encetat ja fa dies: Primer comentaré el cartell corresponent a la processó del Sant Enterrament que encapçala aquest post i que és dels anys 50. En ell podeu apreciar molt bé el pas de la Pietat amb el cor travessat per les espases del dolor.

L’altre cartell de la mateixa època no és cap imatge real, sinó una composició al·legòrica al dolor de la verge amb la imatge de Jesús al fons portat pels confrares i amb la silueta del campanar del sant Esperit al fons.

A continuació podem veure una fotografia (autor: Francino) de la processó de l’any 1967, la penúltima que és va fer i en ella podem apreciar el pas del sant enterrament sota pal·li i custodiat per dues fileres de guàrdies civils. En primer terme podem observar part de la vestimenta d’un confrare i apreciar la rauxa blanca que porta al coll. El que no sé és exactament el carrer per on passa.

Una nova fotografia (de l’Arxiu Tobella) ens mostra una de les processons que es feien en altres parròquies de Terrassa, en aquest cas a la celebració de la setmana santa a Can Anglada l’any 1964 i en ella podem apreciar els confrares amb el cap tapat pel típic cucurutxo. També voldria destacar les cases del fons amb les parets sense arrebossar, típiques d’un barri d’immigrants d’aquells anys a la ciutat.

També una fotografia dels anys 40 on podem apreciar de cos sencer el cèlebre capità Manaia, que era qui guiava els “armats” a les processons.

Ara podreu apreciar dues portades del Butlletí de la Cambra de Comerç de Terrassa, dels anys 1952 i 1954. Destaquem la primera fotografia d’en Carles Duran on ens mostra un confrare amb cucurutxo passant per davant de l’Ajuntament i portant entre les seves mans una mena de custodia que representa el cor de crist travessat per set espases en referencia als dolors que va sofrir en la seva passió. La segona, obra d’en Francino, ens mostra els armats amb les seves llances perfectament uniformats.

Una nova fotografia dels armats al passeig, obra de Carles Duran dels anys 50, ens mostra, a més de la vestimenta, un grup de nens embadalits observant-los. Em fa molta gracia veure un dels nens amb la bata de l’escola i els altres amb l’abric de franel·la típic d’aquells anys, jo recordo que també n’havia tingut un. El pantalons dels nens sempre eren curts i amb uns mitjons llargs que jo recordo que sempre portava mig abaixats i amb els genolls bruts de jugar a bales per terra.

El darrer document és una curiosa foto dels membres de la confraria del Sant Crist realitzada l’any 1932 (Ramona Vancells – A.Tobella) que no te gaire qualitat ja que està escanejada d’un llibre.