El braser (2), records de les carboneries

14 11 2008
Anunci carboneria del 1949

Anunci carboneria del 1949

En Josep Badrenas ens aporta un comentari que es mereix un post per la seva extensió:

Diu: “Realment el braser era la calefacció d’aquella època. A casa teníem carboneria, és a dir, establiment de venda de carbó. El meu pare era “carboner” i jo ja de molt petitet l’ajudava en aqueixa feina. Com be dius el braser funcionava amb “terregada”.- La terregada era el carbó més triturat que esdevenia al garbellar el carbó que sortia de la “carbonera”, que es feia al mateix bosc.

El carbonet que menciones era realment carbó de branques de pi. i se’n deia també “carbó fluix”. El carbó de troncs de pi no tenia gaire valor calorífic, el que sí era apreciat era el d’alzina, i el de roure, ambdós tenien moltes més calories i duraven més temps. Del garbellat del carbó d’alzina sortia la “terregada forta” que s’afegia o barrejava amb la “terregada fluixa” o de pi, quan aquesta estava ben encesa. Per encendre-la es posava al braser la fluixa deixant al mig un sot, com un volcà. En aqueix sot s’hi posaven normalment brases de carbó d’alzina enceses i es ventava amb un ventall, mentre el foc s’anava estenen de forma circular. Les brases es treien del fogonet de terra o de “murri” (veure post del 28-12-07) que era, al menys en els anys 40/50, el més usat per a cuinar i que també cremava carbó, del fluix per a encendre’l i del fort per cuinar.

Les teies que anomenes, eren el cor dels troncs de pi que porten la resina i que cremen amb molta facilitat. Amb això s’encenia normalment el fogo, però el braser no, degut a que feien molta olor a resina cremada i fum.

remenant el braser

remenant el braser

Un cop ben encesa la terregada forta, s’hi posava al voltant “l’orujo”, que era pinyol d’oliva cremat i triturat. Amb això s’aconseguia que estigués més estona encès. Recordo que, a vegades, l’endemà encara hi quedava foc i només havies d’afegir-hi terregada fluixa per a reactivar-lo, però “l’orujo” que era bastant més car no tothom podia fer-lo servir.

Realment la combustió cremava l’oxigen i desprenia els gasos tòxics, per això es deixava un xic oberta una porta o una finestra. El preu que a casa veníem la terregada a granel era, al voltant d’una pesseta el quilo de la fluixa, una amb vint-i-cinc la forta i dues pessetes “l’orujo”.

Prou ja, aquestes histories em retornen a la meva infantesa i no se si es bo o dolent, em porten uns records que situats al dia d’avui, semblen d’un conte de fades… però es lo que hi havia!!!”

Comentari: Gracies Josep, recordar és tornar a pasar el que hem viscut pel cor i això no pot ser mai dolent. Pensa en les moltes persones que poden llegir el teu record i que gràcies a ell els tornarà a recordar una part de la seva vida que potser havia quedada en l’oblit.