Un joc per l’estiu: els patacons que jugàvem a l’Escola Social

27 07 2017

Ara que s’ha anunciat la celebració de la “Setmana dels Jocs al Carrer de Terrassa”, del 4 al 8 de setembre de 2017, hem pensat fer aquest post perquè qui vulgui és comenci ja a entrenar per participar en aquest joc.

D’entrada deixeu-me explicar que els Patacons eren molt populars quan jo era petit a Terrassa i pel que diuen és un joc molt antic en el que els nostres avis i besavis segurament ja hi havia jugat. A la meva època a més del valor com a joc, tenia valor com a objecte de bescanvi entre la mainada i els patacons quasi bé es podien fer servir com a moneda infantil.
El fet de jugar-lo a l’Escola Social, del Sr. Artigues de Terrassa, és què com ja he explicat en algun altre record en aquesta escola no teníem pati i els jocs els teníem que fer en una sala enrajolada, de tal manera que sempre tenien que ser jocs més aviat quiets i que no fessin massa soroll.

Els patacons o patracons, que hi havia qui en deixa així, és poden fer amb cromos vells, cartes en desús o trossets de cartró. Jo recordo haver demanat cartes velles al pare per fer-me els meus, tot i que també n’havia fet amb els cartonets de les caixes de llumins que trobaves llençades pel carrer. La fabricació és ben senzilla ja que només s’han de tallar dos trossets de cartolina, doblegar-los i encaixar-los un dins l’altre procurant que les dues cares del patacó siguin diferents ja que pels jocs és important distingir el davant del darrere. Com veureu en les imatges hi ha moltes maneres de fer-los amb mitges cartes o amb quarts de cartes, si be els patacons més plans són els que es fan amb quarts de carta i amés suposen un estalvi ja que amb una sola carta pots fabricar dos patacons mentre que amb les altres variacions necessites una carta per cada patacó. La variant de mitja carta tallada en vertical i ajustant les dues parts fent angle de 90 graus també es feia servir.

El joc més popular dels patacons potser era la “Picada” en que hi ha de participar un mínim de dos jugadors i bàsicament consisteix en llançar els patacons per fer girar (picar) el patacó que prèviament ha dipositat al terra cada jugador i que s’anomena “la peça” amb l’objectiu de que el primer que ho aconsegueixi guanyi tots els patacons dels jugadors contraris. Els jugadors llencen els seus patacons per torns i des d’una distància igual per tots intentant picar la seva “peça” i fer-la girar. A vegades el que fèiem era fer una pila de patacons (un per cada jugador) i qui picava a la pila es quedava amb tots els que aconseguia girar. Si no n’encertava cap es tornava a fer la pila afegint el de la tirada fallida i per torns es tornava a intentar “picar” la pila.
D’aquest joc en van sorgir un munt de varietats com per exemple jugar a “cara o creu” en que si al llançar el patacó et surt la part blanca és diu cara i si et surt la part ratllada és diu creu. El joc és tant senzill com endevinar el que sortirà, com si es tractés del joc clàssic d’apostar amb monedes a cara o creu.

Potser una de les variants més populars era jugar a “Pica paret”, ja que és un joc on hi han de participar de 3 a 4 persones i que a més tant es pot jugar amb patacons com amb cromos, que de fet és com hi jugàvem a l’Escola Social de Terrassa. La dinàmica és ben senzilla i només es tracta de posar el patacó o cromo enganxat a la paret i deixar-lo caure des d’una marca que s’ha fet prèviament a la paret. Si cau damunt d’un altre te’l quedes i sinó queda al terra esperant que algun li caigui al damunt. En la foto que us mostrem veureu que com a detall hem fet servir cromos de la casa Xocolates Piera i Brugueras de Terrassa que daten de principis del segle XX.

Quant es jugava amb patacons, com que era més difícil que un patacó caigués al damunt d’un altre, es basava en que qui ho aconseguís es quedava amb tots els patacons que s’haguessin tirat. Sembla que hi ha una variant anomenada el “Pam i net” però que no conec.

M’han explicat que també es jugava a un joc anomenat la “Ratlla o Ratlletaen el que es tractava de llençar el patacó el més a prop d’una ratlla feta al terra i des d’una distancia prefixada d’uns 2 metres. Guanyava qui tirava el patacó més a prop de la ratlla sense sobrepassar-la i llavors es podia quedar amb tots els patacons dels altres. Sembla que existia una variant en que es tiraven els patacons dins d’un cercle o quadrat però a aquest no hi he jugat mai. La variant que jugàvem a l’escola era similar però en comptes de ratlla fèiem servir la paret de l’habitació i consistia en llençar el patacó contra la paret i el qui guanyava era qui aconseguia quedar-se el més a prop de la paret després de rebotar-hi.

Segurament existeixen moltes més variants del joc de patacons que deixem obertes a què qui les recordi ens les expliqui.





Un homenatge merescut: Francesc Palet

25 04 2012

Ahir vaig assistir al lliurament de la Medalla de la ciutat de Terrassa al Sr. Francesc Palet i Setó, en reconeixement a la seva trajectòria professional com a activista cultura, social i solidari, vinculat a moltes de les entitats de la nostra ciutat i per la seva dedicació i impuls en la poesia, la literatura i l’associacionisme. Nascut el 29 d’agost del 1923 a Terrassa, va restà orfe de mare als 13 anys i es va casar l’any 1948 amb la Montserrat Alsina amb qui té dos fills, el Daniel i la Dolors (els mateixos noms dels seus pares).

L’amic Palet es va recordar, com sempre, dels seus mestres i en especial de l’Artigues de la seva estimada Escola Social, que tant el va marcar en la seva manera de ser i actuar. També va tenir moments d’emoció i d’altres en que va fer contagiar el seu bon humor a tots els presents. 88 anys d’una vida ben aprofitada i en la que encara ara segueix mantenint la il·lusió per seguir aprenent.

club dels rondinaires

club dels rondinaires

Deixeu que us expliqui un petit secret i és que ell, juntament amb el Sr. Pujals, tenen un club privat anomenat “el dels rondinaries” en el que ja fa temps que els demano que m’admetin. Rondinar és una bona teràpia i ahir el Sr. Palet va aprofitar un moment de joia per “rondinar” de coses que cal millorar, com per exemple que s’hagi tret el retrat de l’Alfons Sala de la galeria de terrassencs il·lustres o que la Biblioteca Central no porti el nom de Soler i Palet, tal i com molts ciutadans pensem que es mereixeria.

Felicitats Sr. Palet i que per molts anys puguem gaudir de la seva amistat i ganes de viure. El seu permanent bon humor és quelcom que avui costa de trobar.





Quaderns de cal·ligrafia Rubio

1 07 2007

Quadern Rubio Quadern Rubio 2 Qui no recorda els quaderns de cal·ligrafia “Rubio”? Van començar a editar-se per l’empresa valenciana Edicions Rubio l’any 1962 i, la majoria d’infants de l’època, amb ells ens varem iniciar en l’escriptura.

La dificultat del quadern es reflectia amb el numero de la portada. N’hi havia pels pàrvuls i en ells s’aprenia l’escriptura vertical (no inclinada) en minúscules, el dibuix i el calc. Dels altres ja no me’n recordo gaire.

Recordo que a l’escola del Sr. Artigues, els alumnes, començavem escrivint amb el llàpis i fins més grans no ens deixava utilizar el boligraf, però abans haviem d’haver omplert molts quaderns “Rubio”.





El Dia del Domund

22 06 2007

Domund Avui he triat aquesta imatge de 3 guardioles de fang amb els caps d’un negre, un indi i un, que no sé de quina raça pot ser, per recordar el dia del Domund que es va fer des dels anys 40 fins els anys 80 .

Jo anava a l’Escola Social del Sr. Artigues i la classe es dividia en 3 grups per tal de competir entre cada grup a veure qui era capaç d’aconseguir més diners per la seva guardiola.

Durant el dia del Domund també es feien captacions de diners pel carrer, en l’afany d’ajudar a les “missions”. Al principi, quan es feien servir encara aquestes guardioles en forma de cap d’indígena, hi havia la possibilitat de quedar-se la guardiola si s’aconseguien reunir 25 pessetes amb un termini de dues setmanes i, per que us en feu una idea, això era quelcom difícil per l’època.