Quan Terrassa es va quedar sense el so del Rellotge de la Vila

 No és massa habitual que una població es quedi sense el típic soroll d’un campanar que marqui les hores. Els qui vivim prop del centre de Terrassa trobem tant habitual aquest so de les campanes que marca el rellotge situat al campanar del Sant Esperit que moltes vegades ni el sentim.
El fet és que perquè sonin és necessari un rellotge i un mecanisme que faci que es marquin les hores i els quarts i, d’aquest estri, a Terrassa n’hi havia un de mecànic instal•lat el 3 de desembre del 1871. Aquest rellotge mecànic, anomenat “Horologium” va ser construït per l’empresa francesa Morez i sufragada la seva compra per subscripció voluntària dels habitants de la Vila, passant a ser propietat de l’Ajuntament el 21 d’abril del 1872 tal i com podem llegir en un interessant article del blog del Joaquim Verdaguer dedicat a aquest rellotge.
Per completar la seva informació, només afegirem que el rellotge disposava d’uns grans contrapesos que eren fets de pedra, plom i ferro i que passaven mitja tona el de les hores i quarts i 250 quilos el que servia per moure el mecanisme. Per qui no ho hagi vist mai direm que per donar corda a un rellotge mecànic cal pujar a força de mà els contrapesos cada dos dies i ja us podeu imaginar la dificultat d’aquesta tasca amb el que arribaven a pesar.
El més curiós però era el sistema de posar-lo a l’hora i que consistia en un petit rellotge de sol, ubicat en una petita finestra del campanar i que es tenia que fer servir sovint, ja que els mecanismes mecànics sofreixen molt amb els canvis de temperatures.
En tot cas el rellotge va funcionar perfectament fins la guerra civil, en que va quedar parat i abandonat, i hem d’esperar fins l’any 1950 quan en Ramon Llena va decidir fer-ne una reparació a fons, aconseguint que el vell mecanisme del rellotge tornés a funcionar uns anys més, fins que finalment el mateix consistori (propietari del rellotge) va decidir a finals dels anys 60 substituir el vell mecanisme per un d’elèctric, deixant en desús aquesta peça històrica.
El problema del rellotge elèctric és que necessita igualment un cert manteniment i això va comportar que l’any 1977 es fonés un dels motors i això provoqués que el rellotge deixés de marcar les hores, sense que el consistori, que en seguia sent el propietari, es fes càrrec de la seva reparació (l’alcalde llavors era en Domènec Jofresa, considerat el darrer alcalde franquista). La amre encara em deia l’altre dia que recordava els comentaris de la gent queixant-se d’aquest fet i és que, tot i la modernitat, el so del rellotge i les campanes per la gent que viu prop del centre és encara avui quelcom que forma part de la seva vida.
Aquest record va ser recollit també per la revista terrassenca Al Vent, el juliol del 1978, en que encara estava sense funcionar el rellotge de la Vila i on s’aprofitava per denunciar que la vella estructura de ferro de les campanes amenaçava ruïna per la seva manca de conservació. Per sort actualment amb la reforma que s’hi va fer l’estructura de les campanes ha estat reparada i es conserva en bon estat.

La crisis de la construcció ja estava anunciada fa 30 anys

Fa temps vàrem dedicar un record a les semblances entre la crisis actual i la del 1978-79 i ara voldria recordar que uns anys desprès, concretament l’any 1983, aquella crisis econòmica i política va derivar en una crisis en el sector de la construcció que va fer desaparèixer el 75% d’empreses d’aquest ram.
La gent llavors ja es preguntava: es venen pisos? Es pot mantenir el nivell de construcció en els temps que corren?
Curiós, oi? L’any 1983 ja hi va haver una avis seriós del que ens podria passar si continuàvem construint sense sentit, però com que d’aquella crisis en vàrem sortir, en part gràcies als avantatges que llavors es van fer amb la construcció de pisos de protecció oficial, la gent va continuar especulant i va passar allò de “ploure sobre mullat”, de manera que quasi 30 anys desprès la crisis de la construcció quan realment ha explotat ho ha fet encara amb molt més força i és que els homes no n’aprenem mai.
Per qui ho vulgui recordar us deixo amb un article de la Mercè Boladeras a la revista al Vent en que podreu comprovar que passava al setembre del 1983.crisis construcció 1983

Semblances de la crisis del 78-79 amb la del 2008-09

Al Vent

De crisis n’hi ha hagut moltes i avui he volgut recordar un article que es va publicar a la revista “Al vent” el 1978 i que diu:

“Dues grans crisis tenen a Terrassa atrapada i li paralitzen llur capacitat de maniobra. Per una banda la crisis econòmica i per l’altre banda la crisis política” “els terrassencs tenim la més feixuga de las impressions, la de la impotència, la del fatalisme quasi de tragèdia grega”. “Tenim uns problemes però no tenim a les nostres mans la possibilitat de solució”.

Avui, 30 anys desprès, tenim de nou sobre nostre una crisi financera i també política amb el tema de l’estatut de Catalunya. Llavors se’n van sortir desprès d’una forta reconversió de la industria i amb la necessaria democratització de la política. Si fem cas a la història ara també ens en sortirem, però com llavors ara també hem de ser valents i si s’han de fer ajustaments en el model econòmic, financer o polític, fem-los el més aviat possible. Sort a tots !

La revista “Al Vent”

Avui recordarem una revista terrassenca anomenada “al vent”que es va editar a terrassa en els anys de la transició. El director en aquela època era en Jaume Comellas, el cap de Redacció en Jordi LLonch i com a redactors hi trobem personatges prou coneguts a la ciutat com en Manel Sarrau, el Salvador Sabrià, la Katy Fernández o el Salvador Cardús, entre molts d’altres. En el meu arxiu disposo d’alguns exemplars de l’època i avui he triat dues portades per il·lustrar aquests comentaris.

La més antiga (nº19 de l’any 1979) parla del moviment escolta a la ciutat i com que ja en vaig parlar amb un article anterior poc més en podré dir. En l’altra (nº34 de l’octubre del 1980) ens parla d’un projecte de militarització del massís de Sant Llorenç.

Us imagineu l’actual Parc Natural convertit en caserna militar? Potser, ara que s’està discutint sobre la conveniència de regular el nombre de persones que puja cada cap de setmana a la mola, la solució seria militaritzar l’espai i posar una tanca que no deixés entrar ningú al Parc… sic! No fem bromes que igual hi ha algun espavilat que s’ho pren en serio i ho acaba proposant.