Una sortida a can Boada plena de records

24 01 2022

Publiquem una nova fotografia de les que transmeten sentiments i aquest cop qui ens la fa arribar és el Josep Badrenas:

Veiem que ens diu:

“Avui m’entretenia repassant els darrers Records del Blog, i al llegir el “record d’una fotografia que transmet sentiments” m’ha vingut a la memòria que tinc algunes d’aquest tipus de fotografies. Evidentment, a cadascú se li transmeten els sentiments que està predisposat a rebre, i que se li desperten al tenir alguna de les fotografies a la vista, i nomes deixant anar una mica la memòria -si és que encara ens en queda- podem traslladar-nos, amb un xic d’imaginació, en algun punt concret de la nostra existència que ens faci recordar que hi érem i com érem.

En la foto a primer cop d’ull nomes s’hi reconeix un grup de persones, sense cap mes al·licient ni interès. Però si entrem en detall i fem us de la memòria, us puc dir que recordo vagament el dia de la foto. Jo hi surto, dels tres de dalt, el del mig. Tenia entre 16 i 18 anys.(1956/58). El fet és que alguns diumenges o festes, aprofitàvem per anar “a berenar a fora” o sigui, fer una sortideta al camp després de dinar. Aquesta concretament va ser a Can Boada del Pi, abans de rebaixar la muntanyeta, i  que en aquells temps queia bastant lluny de la ciutat i anar-hi a passar la tarda, a un punt des d’on es veia una bona panoràmica de la Terrassa d’aquells anys, era una opció bastant a l’abast, ja que s’hi podia anar a  peu.  

Un grup d’amics, els disponibles en cada ocasió, organitzàvem de tant en tant, una sortideta al camp, amb algunes de les nenes amb les que els diumenges anàvem a sardanes als Jardins del Frente de Juventudes, però la gràcia dels comentaris respecte a la foto, està en que a la excursió hi venien també les mares de les nenes, perquè deixar-les anar soles amb uns amics al camp el diumenge a la tarda era un perill…

Observeu lo poc preparats per anar d’excursió que anàvem. Els nois, amb camisa blanca i corbata, com es deia, ben “trajats”, les nenes amb faldilletes de carrer i les mares amb indumentària poc adient per l’ocasió. Dels pares ni idea…. Calia agrair a les mares el “sacrifici” que els tocava de fer, “per si un cas”,  perquè les nenes poguessin gaudir de la companyia dels presumptes pretendents. Malgrat tot això, us puc assegurar que ens ho passàvem tots plegats molt i molt bé i que aquelles sortides de tarda de diumenge no tenien preu!!!   Vaja, com avui…”.

Dono les gràcies al Josep per haver compartit aquesta foto i el seus records.





Un record per la Marcel·la Macias que ens ha deixat

17 01 2022

El 20 de desembre del 2018 vaig tenir el goig de fer la presentació del llibre “Terrassa 1940-2018” de la Marcel·la Macias Gall  a la seu de l’Ateneu Terrassenc i on havia recollit els seus records personals de la nostra ciutat.

Avui volem retre un petit homenatge a una dona emprenedora, avançada al seu temps i amb un caràcter fort i decidit que feia que les coses difícils no ho semblessin tant. Ella va voler fer el seu llibre de memòries per deixar constància de tot el que recordava i no tant per parlar d’ella i si d’una Terrassa que sempre havia estimat.

Ella em va dir un dia: “voldria que aquest llibre serveixi a la gent, perquè els ajudi a recordar les seves pròpies vivències i records” i crec que va aconseguir amb escreix el seu propòsit.

La Marcel.la va viure bona part de la seva vida al rovell de l’ou del Raval de Montserrat on la seva família hi tenia la tenda de cal Macias però els seus records més apreciats eren els que va passar a la Masia de can Corbera, just a on avui hi ha l’escola d’enginyers del carrer Colom.

Des dels Records de Terrassa i des de l’Associació El Llibre de la Vida que treballa perquè els records de les persones tinguin el valor i reconeixement que es mereixen li volem desitjar que sigui feliç allà on sigui i dir-li que gràcies al seu treball de recopilar records aquests ja no es perdran mai.

La fotografia és de la Marcel·la a la porta de la masia de can Corbera l’any 1940.





Record d’un fill al seu pare, en Joaquim Verdaguer

5 01 2022

Fa uns dies ens ha deixat l’amic Joaquim Verdaguer i en la cerimònia del funeral els seus fills li van dedicar unes sentides paraules.

Concretament el Xavi Verdaguer va llegir un escrit titulat “AL MEU PARE” i com que als records de Terrassa donem molta importància als records li he demanat si ens el deixava compartir i no només ens ha donat el permís sinó que a més ens ha fet arribar unes fotografies del Joaquim de quan era petit i encara vivia al seu estimat antic poble de Sant Pere.

Espero que això serveixi d’homenatge a tot el que ha fet de forma desinteressada el Joaquim per conservar i recuperar la història i les curiositats de la nostra ciutat.

Qui ho desitgi pot repassar part del seu treball al seu bloc fent clic aquí: Blog del Joaquim

Al meu pare:

“ Quantes vegades vas preguntar-te si hi seriem a temps de veure inventar-se la màquina del temps? Poder anar a veure els romans, els visigots, els vikings, sobretot conviure a l’Edat Mitjana, veure com es construïen les esglésies romàniques, veure com al voltant de la Torre de Castell Palau s’hi anava assentant la vila de Terrassa, poder conèixer l’Alexandre Galí que va importar l’esport del bàsquet a la seva escola de Terrassa, poder conèixer com n’era de seductora la Blanca de Centelles, com van patir les bruixes a la foguera al Torrent de Vallparadís, conèixer el Jaumet del Via Fora.

(diu) – Vinga va, no t’enrotllis tant, a on vols anar a parar? A quina hora juga avui el Barça?

Potser amb la màquina del temps també podríem conèixer el Totó de Cinema Paradiso. Aquell nen que, com si estigués al Casal de Sant Pere, es colava d’amagat al Teatre del Casal per veure com el Mossèn de la Parròquia retallava i censurava les escenes de petons i de cuixes de les pel·lícules en blanc i negre.

(diu) – que no veus que per la gent això és un rotllo patateru, sempre estàs amb els teus rotllos. Ja m’has corregit l’últim article del blog?

I potser també amb la màquina del temps, podríem veure des de dalt el Tossal de l’Àliga al bandoler Capablanca com assaltava els carros que baixaven a Barcelona pel camí ral de la Serra de l’Obac, o veure els carlins amagats a la Corn fosca o a l’Hospital de Sang o veure els republicans que s’amagaven dels nacionals als Òbits o la Pola. O poder veure des del Tossal com pujaven els monjos fins al Monestir de Sant Llorenç o fins al Monestir de Montserrat.

(diu) I tot això a què ve ara? Perquè ho expliques tot això?

Doncs pare, perquè resulta que la màquina del temps ja està inventada, la va inventar l’àvia Pilar el 22 de juliol del 1945 al carrer Major de Sant Pere, la màquina del temps es diu Joaquim Verdaguer Caballé ”.

Nota: el blog del Joaquim va començar el 6 de maig del 2012 i el seu darrer article el va fer el 6 de desembre de 2019 després d’haver escrit més de 520 articles en aquests 7 anys de vida. Els Records de Terrassa van començar el maig del 2007, el mateix any que l’amic Rafel Aroztegui va començar el seu i creiem que ell estarà d’acord en que és molt complicat escriure tant, amb tanta qualitat i rigor i per això expressem el nostre desig de que el seu blog no es perdi i entre tots ajudem a que perduri en el temps.








A %d bloguers els agrada això: