sastrería Labòria
En el darrer record parlava de la cançó de la Font Vella i he volgut ara ampliar l’anècdota del semàfor accionat a mà que hi havia al bell mig del carrer.
De ben antic havia estat de doble sentit de circulació, primer pels carros que hi passaven i després pels vehicles a motor que tant hi pujaven com hi baixaven.
Quan la circulació de vehicles es va fer més intensa, cap als anys 50 del segle XX, es va veure la dificultat que suposava quan es trobaven dos vehicles un pujant i l’altra baixant, ja que l’amplada del carrer no els deixava passar al mateix temps.
La data exacta en què es van inaugurar no la sé, però en una noticia apareguda al gener de 1953 s’esmenta que ja existeixen i de fa ben poc.La solució que es va trobar va ser posar un guàrdia urbà amb salacot al pedrís de l’entrada de cal Labòria, únic lloc des d’on s’albiren els dos extrems del carrer.
Font Vella anys 40
L’agent manejava de forma manual una manilla que li permetia dominar els semàfors que es van instal·lar en ambdós costats i així podia deixar passar a uns i altres vehicles de forma alternativa. La manilla (maneta) se l’emportava al finalitzar el torn de manera que quan ella no hi fos no l’ha pogués accionar ningú.
Es feien dos torns, un al mati i l’altra a la tarda i quan es treia la manilla es deixava accionat en verd el semàfor de baixada i en vermell el de pujada que hi havia a la cantonada amb la Plaça Vella, de manera que cap vehicle podia pujar pel carrer en direcció al Passeig i així s’evitaven embussos.
marques a la paret
Si us hi fixeu a la paret de la dreta de l’antiga sastreria Labòria veureu que encara és visible un pedaç amb el que es va tapar la caixeta que conenia el mecanisme que permetia accionar el semàfor. I, si encara observeu més veureu que el terra del pedrís està força més gastat el de la banda dreta (on es posava el guàrdia) que el de la banda esquerra tot i ser on hi havia la porta d’accés a la sastreria. Dons bé aquest terra gastat es devia al fregadís del guàrdia que s’hi havia de passar tantes hores a peu dret.
Però us explicaré que en realitat si bé això del terra gastat és cert, el terra que avui hi veiem no és el mateix que hi havia els anys 50 ja que llavors era de rajoles blanques i negres, tal i com és el mateix terra de l’entrada de la sastreria. Llavors si aquest terra va desaparèixer, perquè segueix estant gastat el terra actual, just en el mateix punt? És un efecte paranormal que reflecteix el què havia passat abans?
Res més lluny de la realitat. El que va passar amb aquest terra gastat te a veure amb una botiga que hi havia just al davant i que era la botiga de texans anomenada Can Guim i és que va resultar que hi havia tant jovent que hi anava a comprar els texans gastats que s’hi venien que la gent s’esperava a que obrissin per no quedar-se sense i el lloc on s’estaven era just en aquesta part del pedrís i per això el van gastar.
No puc assegurar del cert si aquest va ser el primer semàfor de Terrassa si bé podria ser-ho, ja que no he trobat cap documentació que en doni testimoni. Ho deixaré doncs en mans dels historiadors per si ens ho saben aclarir, però segurament el què el fa singular és que aquest semàfor anés a mà i més en una època en que els semàfors automàtics ja s’havien inventat als EE.UU. al voltant dels anys 20.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
El 17 de novembre de 1917 es va inaugurar al carrer General Mola (La Rasa) el nou edifici del Cine Teatre Alegria, del qual n’era propietari en Gaietà Galízia.
En un article del dia 16 de gener es parla de que el cinema sembla que ha tancat definitivament i es parla amb enyorança d’una pèrdua important per la ciutat. Dies després es va confirmar que havia tancat de forma definitiva.
Records de Terrassa 
Comentaris rebuts