Record de com fèiem la castanyada a casa quan era petit

29 10 2020
La castanyada - Ricard Camí 1961

La castanyada – Ricard Camí 1961

Avui voldria dedicar aquest espai del records al record que tinc jo de la primera castanyada que vaig viure a casa, quan era petit:

El qui feia les castanyes a casa era el pare i recordo un dia que em va ensenyar a preparar una paella per torrar-les. I ara que parlo del pare em ve el cap el rodolí “Cargol treu banyes que el teu pare cou castanyes”. El primer que va fer és demanar a la mare una paella antiga, que a mi em va semblar que ja era per tirar. Va posar la paella girada sobre una fusta vella i va agafar un calu gros de ferrar els cavalls i un martell i va començar a clavar el martell a la paella fent-li forats. De fet en va fer tants que al final semblava un colador.

Desprès va agafar les castanyes, que segons ell tenien que ser gallegues i crec que les anomenava amb el nom de “pilongues” tot i que desprès m’han dit que s’anomenen així a les castanyes deshidratades, i els hi va fer un tall a un costat arrencant-les-hi una mica de la pell. El pare em deia que era perquè no explotessin al torrar-les. Finalment les va deixar en un pot amb aigua com si estiguessin en remull. El perquè no m’ho va explicar mai però si recordo que ma va dir que si podia les deixés 24 hores en remull abans de torrar-les.

Llavors em va dir que teníem que fer foc viu i com que a casa no teníem cap lloc on fer-lo el pare va agafar un fogonet de murri (imatge de la dreta). A ell li agradava molt aquest estri i el feia servir sovint quan es feia arengades a la brasa. En  el fogonet hi va posar tronquets i teies i de seguida el foc fa ser ben viu i llavors va posar-hi la paella foradada i veia com les flames intentaven escapolir-se pels forats que havia fet. Era una visió que encara recordo.

Llavors hi va tirar un grapat de castanyes mullades i amb una cullera de fusta de boix les anava remenant mentre em deia que no es podia deixar de remenar perquè es torressin per tots els cantons. Les castanyes s’ennegrien i algunes s’obrien i deixaven veure el color ataronjat del seu interior. Recordo l’olor que s’escampava i que feia que ja et vinguessin les ganes de menjar-te-les. Ell em va dir que quan amb la fusta tocava les castanyes i aquestes els començava a caure una mica la pell era el moment de treure-les del foc. Recordo que el pare deia la dita: “cal saber treure les castanyes del foc”.

Jo ja me les volia menjar però ell em va dir que no, que encara no estaven fetes i vaig veure com feia un cucurutxo amb una fulla de diari vell i les posava dins i les tapava. Llavors va agafar un tros de roba d’un llençol vell i les va embolicar encara més, ben tapades i ben apretades. En aquest moment les va dipositar a les meves mans i em va dir: apa escalfa-te-les i ostres quin plaer sentir aquell paquetet calent a les mans ja que a fora al pati hi feia fred. No se si ho recordo malament però jo de petit crec que feia més fred que ara per la castanyada. Recordo que les vaig tenir una bona estona i llavors em va dir que ja estaven llestes. Vàrem entrar a cas i les vàrem obrir mentre estaven tots assentats a la taula del braser amb els peus ben calents.

Quina màgia vaig pensar, del interior pel paquet va sorgir una olor boníssima i les castanyes treien un fumet calent que enamorava. Però el plaer va ser total al provar-les, que bones estaven … ummm. Eren les meves primeres castanyes i havia viscut la manera de fer-les a casa i llavors no ho sabia però sempre més les he fet igual (bé, sense el fogonet de murri) però seguint els passos del pare i ho he ensenyat als meus fills i espero que ells als meus nets i no es perdi mai la nostra tradició.

Per cert lo del la tradició dels panellets a casa es compraven a les confiteries (pastisseries) – a la dreta anuncis dels anys 30 – i només recordo que n’hi havia d’ametlles, de pinyons i de confitura de codony, que són els que més agradaven al pare. A mi i a la mare ens agradaven molt els de pinyons i és que llavors els pinyons si que tenien gust de pinyó. De moniatos si que en fèiem, però els feia la mare al forn. I el que si recordo es que els pares prenien una copeta de moscatell que jo, per la meva edat, només podia ensumar.

No se si els que ho llegiu ho fèieu igual o diferent. M’agradaria que ho expliquéssiu i ho compartíssiu.

Ah i una curiositat: nosaltres no anàvem a comprar les castanyes a les castanyeres però si que les recordo i em ve al cap que deien quelcom similar a “castanyes calentes i grosses, qui en vol ara que fumen?” i la canalla per fer-les enfadar cridàvem “petites i dolentes, de les vuit, set son pudentes”. La imatge és la de la castanyera de la Rambla l’any 1962.

La imatge del principi del article és un quadre de Ricard Camí, pintor terrassenc en que podem observar una castanyera en un carrer de Terrassa l’any 1961 i potser el lloc és la plaçeta de la font trobada (que en penseu don pot ser?)


Accions

Informació

2 responses

29 10 2020
Àngels

Crec q és la plaçeta de Saragossa dons era el lloc de la castanyera els any 50, els mateixòs q venien les castanyes a l’estiu feien horxata a una botigueta del carrer Fondo

29 10 2020
SRC

Moltes gràcies per l’aportació, potser que tinguis tota la raó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s