Records de ca la Rateta Bufona: algun plat emblemàtic i final d’una etapa (i 5)

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Pel que fa a menjars, passada la guerra, a “Ca la Rateta (Bufona)” s’hi seguiria servint -no podia ser altrament!- un plat que entre tots hem anat considerant dels més característics, propis, ¿exclusius?, de Terrassa: la terregada (sens dubte amb “e” a la primera síl·laba si entenem la paraula com una extensió semàntica -pel color- del terme amb què es designava el combustible ardent en els brasers; combustible que es faria relacionar amb “terra”).

Sembla que a “Ca la Rateta (Bufona)” van excel·lir-hi, en la seva elaboració. Però no es pot pas dir que en fossin els creadors, …sobretot sabent que entre els qui l’elaboraven hi havia “L’Hostal del Fum“, amb moltes més facilitats per aconseguir un ingredient bàsic com la sang, que s’havia d’anar a buscar directament a l’Escorxador, que justament tenien al davant mateix.

anunci bar rateta 1924

El que és innegable, però, és que el “nostre” establiment era (re)conegut per part de molts terrassencs justament per la terregada …que s’encarregava de cuinar la muller de Salvador Jorba, Francisca, la “Francisqueta”. Aquest plat fet amb sang era, va ser sempre -segons diuen-, el més emblemàtic de la casa. Era, sí, un plat fet amb sang, … i amb un grapadet d’ ingredients més, tal com he pogut comprovar en una recepta que ha aconseguit de trobar la mare, una de les filles de Salvador i Francisca.

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Una recepta escrita a mà, en la qual queda ben especificat que, a més de la sang crua de vedella, per a una bona terregada cal disposar de perdiu bullida, ceba, tomàquet, canyella, pebre vermell, alls, ametlles torrades, farina, pell de taronja, llorer, vi ranci, sal. Per fer-la – segons la recepta- s’haurà de començar fregint la sang amb bastant d’oli ja calent i amb foc fort; per una altra banda, en una cassola s’haurà de preparar un sofregit de ceba, al qual caldrà afegir tomàquet i després canyella, pebre vermell, una picada d’alls i ametlles i una mica de farina; s’hi afegirà tot seguit aigua que cobreixi i s’hi tirarà la pell de taronja, una fulla de llorer i vi ranci. Finalment, s’haurà d’abocar la sang i la perdiu; s’haurà de tapar i caldrà que bulli una estona. Es podrà servir amb una salsa d’allioli. (En un altre full -que també adjunto- n’he trobat una variant més precisa, en què s’indiquen quantitats i temps d’elaboració.)
…

cartilla de racionament a la postguerra

La terregada, però també els peus de porc i fins i tot les mongetes amb botifarra, eren els pals de paller entorn dels quals semblava articular-se el menjar que la casa va servir durant molts anys, abans i després de la guerra. Uns plats -però bàsicament la terregada- dels quals jo de petit sentia parlar -lloant-lo- de boca d’antics clients que tot sovint venien a veure els avis a la casa on s’havien/ens havíem traslladat un cop traspassat el negoci, un cop -a punt de complir els seixanta anys- tant Salvador Jorba com Francisca Subirana s’havien fet prou a la idea -de manera ben realista- que cada vegada tindrien més dificultats per seguir en una feina que exigia estar al peu del canó tantes hores de cada dia de tots els dies de la setmana de tot l’any. Una feina, i unes responsabilitats, que al llarg dels anys havien assumit pràcticament sols, sense més dependència que una “minyona” per a feines domèstiques (no necessàriament relacionades amb el bar) o, als primers temps, amb l’ajuda d’un germà de l’avi.

Clients en una sortida

Torno a expressar (o acabo expressant) el que ja més o menys havia escrit amb anterioritat: “la Rateta” pròpiament dita o “la Rateta Bufona” per antonomàsia, la que potser pot haver perviscut una mica en l’imaginari terrassenc, associada ben sovint a la terregada i a un bar o casa de menjars popular i familiar, és l’establiment que es correspon als anys en què en van ser responsables Salvador Jorba i Francisca Subirana.

anunci bar rateta 1927

El que va venir després no sembla que en cap cas vagi tenir prou entitat ni estabilitat. Va passar per unes quantes mans, sense una personalitat definida ni, per tant, gaire recordable. Diuen que, en algun moment, algú havia intentat de retornar al “vell esperit” de la casa… També diuen que, en algun altre moment, per la provisionalitat del negoci, per la falta d’experiència o d’ofici, o pel poc interès dels responsables, podia fer la impressió d’un bar/restaurant fins i tot una mica deixat.

Deixem-ho córrer. Aquesta no seria la meva “Rateta Bufona” per la qual encara algú de vegades identifica la mare (o a mi, al meu germà o la nostra cosina, tots nascuts a l’establiment del carrer del Cardaire).

anunci bar Salvador Jorba 1927

Vull finalitzar aquests articles dedicats a un establiment molt recordat a Terrassa, com va ser ca la Rateta Bufona agraint l’amic Pere Vives que els hagi volgut compartir en d’aquest espai i hagi tingut cura de redactar-los i de cercar les fotografies i documents inèdits que els han fet més atractius i entenedors.