Clients bevent en una sortida
Aquell establiment de la Terrassa dels primers decennis del segle XX era efectivament bar i punt de restauració (essencialment, de dinars)… I sens dubte també, era punt de trobada d’una clientela de classe mitjana a tot estirar; un raconet -de no gaires metres quadrats- on, a més d’anar-hi a fer un àpat de migdia, es podia anar a passar l’estoneta havent dinat o al vespre a partir de mitja tarda abans de l’hora de sopar -mai no havia estat obert gaire més enllà de les nou-; un local acollidor on fer-la petar, on mantenir alguna conversa, en un ambient sovint una mica carregadet de fum, prop d’alguns vasets i ocasionalment entre alguna partida de cartes (que el meu avi només permetia si no hi corrien diners enmig). “Fer-la petar”, conversar, a “Ca la Rateta”, a “Ca la Rateta Bufona”, no era sinònim de “fer tertúlies”, considerades més pròpies d’entitats d’altres categories, com alguna de propera a la qual acudia l’altre avi meu, el patern, un dels fundadors de la “Impremta Salvatella“.
Figureta (de record) amb el nom gravat
Beures, menjars.., en un marc físic d’una gran senzillesa i en una atmosfera molt familiar…. Entre les poques taules -de marbre, sempre amb algun sifó i amb algun cendrer a punt-, corrien de petites la mare i la seva germana, que vivien al mateix bar, al pis (com, després, per poc temps, el meu germà i jo).
Al local s’hi aixoplugava o hi anava a menjar una clientela més aviat popular, entre la qual -sobretot als primers temps- persones relacionades encara amb feines agrícoles -pagesos dels voltants de Terrassa, …que n’hi havia!- o vinculades amb el sector del transport en carro (l’avi va presidir una secció del gremi de carreters locals). Una clientela, tanmateix, formada sobretot de veïns dels voltants, d’obrers industrials que deien que treballaven en “fràbiques”, de gent d’oficis manuals diversos, d’empleats d’alguna oficina municipal o comercial, viatjants…, sense que hi faltés algun bohemi mal “catalogable” (en Garriga, en “Carlus”), de tant en tant algun/a artista secundari/a que actuava al Principal (com Tormo, l’actriu que deixava els fills petits al local mentre durava la funció) o algun personatge tan peculiar com el “Jaumet de Can Boada“, un nan especial que tenia el mal costum d’aixecar amb el bastó les faldilles de les noies que passaven pel carrer. (Al Museu de Terrassa se’n conserva un magnífic retrat pintat per Ramon Cortès).
Clients fent gresca en una sortida
Com no podia ser altrament a la Terrassa dels anys vint, trenta, quaranta, primers cinquanta del segle XX, es tractava d’una clientela d’arrels autòctones, però que aviat va començar de compartir taula i conversa amb alguns valencians com l'”alcoianet” Manolo, o amb alguns castellans com el sorià “Gaona” (admirador d’un torero amb aquest nom) o el madrileny “Madriles” (d’ofici, “limpia”), fins i tot amb algun estranger, com el turc Jacques, un viatjant que durant una temporada anava a menjar a “Ca la Rateta” i a qui un mal dia se li va acudir de preguntar a un altre client de quina manera s’havia d’adreçar a un senyor amb qui s’havia d’entrevistar. “El primer que li heu de dir és: “Buenos días, señor maricón”, diu la mare que li va etzibar… I explicaven els avis i la mare que així ho va fer…., amb unes conseqüències que sortosament ningú no va haver de lamentar.
Clients en una sortida a muntanya – fons dreta S. Jorba
Entre la clientela no hi faltava gent amb el corresponent motiu o malnom. Jo havia sentit parlar de la “Pepa Galtes“, del “Cagamànecs“, del “Peret Xerraire“; del “Coromè“; del “Patilles“; així com d’altres que eren coneguts i mencionats per l’ofici: el “Fogonista“, el “Vigilant“, la “Pedacets“… ; o pel lloc on treballaven, com el ” Boada del Gran Casino“.
Asseguraria que, en general, entre els clients habituals, i entre ells i els propietaris de la casa, es respirava un aire, un clima, d’una gran familiaritat. Això explica, per exemple, que als uns o als altres no els costés gaire de trobar algun motiu per organitzar petites excursions, sortides quasi de “germanor”, cap a indrets dels voltants de Terrassa: fonts, masies, Montserrat… En resten com a testimonis un bon grapat de fotografies (amb el nom dels participants, de vegades en actituds i gesticulacions ben curioses, de vegades en plena gresca).
Sortida a Montserrat. S. Jorba, al fons a l’esquerra
Programa d’una sortida (anys 40)
En resta fins i tot -quina sort d’haver-lo conservat!- un full escrit a màquina, dels anys quarantes, signat per Salvador Boada, amb el programa d’una d’aquestes sortides. …Un full sense desperdici (que adjunto amb aquest text). I pot donar fe d’aquesta bona entesa amb els clients el fet que, durant la guerra, amb la dificultat que hi havia per obtenir aliments, alguns d’aquests clients portaven a l’establiment menjar i productes alimentaris que aconseguien en les seves estades a pobles i masos dels voltants.
Records de Terrassa 
Comentaris rebuts