Records de ca la Rateta Bufona: algun plat emblemàtic i final d’una etapa (i 5)

27 04 2020
Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Pel que fa a menjars, passada la guerra, a “Ca la Rateta (Bufona)” s’hi seguiria servint -no podia ser altrament!- un plat que entre tots hem anat considerant dels més característics, propis, ¿exclusius?, de Terrassa: la terregada (sens dubte amb “e” a la primera síl·laba si entenem la paraula com una extensió semàntica -pel color- del terme amb què es designava el combustible ardent en els brasers; combustible que es faria relacionar amb “terra”).

Sembla que a “Ca la Rateta (Bufona)” van excel·lir-hi, en la seva elaboració. Però no es pot pas dir que en fossin els creadors, …sobretot sabent que entre els qui l’elaboraven hi havia “L’Hostal del Fum“, amb moltes més facilitats per aconseguir un ingredient bàsic com la sang, que s’havia d’anar a buscar directament a l’Escorxador, que justament tenien al davant mateix.

anunci bar rateta 1924

anunci bar rateta 1924

El que és innegable, però, és que el “nostre” establiment era (re)conegut per part de molts terrassencs justament per la terregada …que s’encarregava de cuinar la muller de Salvador Jorba, Francisca, la “Francisqueta”. Aquest plat fet amb sang era, va ser sempre -segons diuen-, el més emblemàtic de la casa. Era, sí, un plat fet amb sang, … i amb un grapadet d’ ingredients més, tal com he pogut comprovar en una recepta que ha aconseguit de trobar la mare, una de les filles de Salvador i Francisca.

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Una recepta escrita a mà, en la qual queda ben especificat que, a més de la sang crua de vedella, per a una bona terregada cal disposar de perdiu bullida, ceba, tomàquet, canyella, pebre vermell, alls, ametlles torrades, farina, pell de taronja, llorer, vi ranci, sal. Per fer-la – segons la recepta- s’haurà de començar fregint la sang amb bastant d’oli ja calent i amb foc fort; per una altra banda, en una cassola s’haurà de preparar un sofregit de ceba, al qual caldrà afegir tomàquet i després canyella, pebre vermell, una picada d’alls i ametlles i una mica de farina; s’hi afegirà tot seguit aigua que cobreixi i s’hi tirarà la pell de taronja, una fulla de llorer i vi ranci. Finalment, s’haurà d’abocar la sang i la perdiu; s’haurà de tapar i caldrà que bulli una estona. Es podrà servir amb una salsa d’allioli. (En un altre full -que també adjunto- n’he trobat una variant més precisa, en què s’indiquen quantitats i temps d’elaboració.)

 cartilla de racionament a la postguerra

cartilla de racionament a la postguerra

La terregada, però també els peus de porc i fins i tot les mongetes amb botifarra, eren els pals de paller entorn dels quals semblava articular-se el menjar que la casa va servir durant molts anys, abans i després de la guerra. Uns plats -però bàsicament la terregada- dels quals jo de petit sentia parlar -lloant-lo- de boca d’antics clients que tot sovint venien a veure els avis a la casa on s’havien/ens havíem traslladat un cop traspassat el negoci, un cop -a punt de complir els seixanta anys- tant Salvador Jorba com Francisca Subirana s’havien fet prou a la idea -de manera ben realista- que cada vegada tindrien més dificultats per seguir en una feina que exigia estar al peu del canó tantes hores de cada dia de tots els dies de la setmana de tot l’any. Una feina, i unes responsabilitats, que al llarg dels anys havien assumit pràcticament sols, sense més dependència que una “minyona” per a feines domèstiques (no necessàriament relacionades amb el bar) o, als primers temps, amb l’ajuda d’un germà de l’avi.

Clients en una sortida

Clients en una sortida

Torno a expressar (o acabo expressant) el que ja més o menys havia escrit amb anterioritat: “la Rateta” pròpiament dita o “la Rateta Bufona” per antonomàsia, la que potser pot haver perviscut una mica en l’imaginari terrassenc, associada ben sovint a la terregada i a un bar o casa de menjars popular i familiar, és l’establiment que es correspon als anys en què en van ser responsables Salvador Jorba i Francisca Subirana.

anunci bar rateta 1927

anunci bar rateta 1927

El que va venir després no sembla que en cap cas vagi tenir prou entitat ni estabilitat. Va passar per unes quantes mans, sense una personalitat definida ni, per tant, gaire recordable. Diuen que, en algun moment, algú havia intentat de retornar al “vell esperit” de la casa… També diuen que, en algun altre moment, per la provisionalitat del negoci, per la falta d’experiència o d’ofici, o pel poc interès dels responsables, podia fer la impressió d’un bar/restaurant fins i tot una mica deixat.

Deixem-ho córrer. Aquesta no seria la meva “Rateta Bufona” per la qual encara algú de vegades identifica la mare (o a mi, al meu germà o la nostra cosina, tots nascuts a l’establiment del carrer del Cardaire).

anunci bar Salvador Jorba 1927

anunci bar Salvador Jorba 1927

Vull finalitzar aquests articles dedicats a un establiment molt recordat a Terrassa, com va ser ca la Rateta Bufona agraint l’amic Pere Vives que els hagi volgut compartir en d’aquest espai i hagi tingut cura de redactar-los i de cercar les fotografies i documents inèdits que els han fet més atractius i entenedors.





Records de ca la Rateta Bufona: en temps de guerra i la immediata postguerra (4)

25 04 2020
carnet de racionament

carnet de racionament

A «Ca la Rateta Bufona» no tot van ser sempre flors i violes. Durant la guerra, s’hi va deixar caure també un tipus de clientela diferent de l’habitual…: gent que hi entrava armada…, i que, sobretot als principis de la contesa, havien estès més d’una vegada -sobre alguna de les taules del bar- pertinences de persones mortes, assassinades, poques hores abans, potser ben pocs moments abans… : anells, rellotges, llibretes… ( I diuen que aleshores l’avi se n’anava a la cuina trasbalsat, després de cridar-los que allò no ho volia veure mai més.

Però ho va haver de veure més vegades. Igual com havia vist que un dia de juliol del 36 un dels clients més apreciats arribava al bar vantant-se d’haver participat a la crema del Sant Esperit.) Alguna vegada, a ell mateix, li havien proposat tot fent broma (!) de pujar als mateixos camions amb els quals acabaven de perpetrar alguna acció violenta. L’avi Salvador va estar a punt d’embogir.

La guerra va ser força dura per a “Ca la Rateta Bufona“, que no va cessar mai la seva activitat, servint menjars i beures. Això explica que durant aquest període el bar i casa de menjars pogués emetre allò que dóna títol a l’obra d’Antoni Turró i Rafel Comes: “Les monedes de necessitat a Terrassa durant la guerra (1936-1939)”.

Efectivament, el “Bar Rateta” o el “Bar-menjars Salvador Jorba” va ser un dels establiments terrassencs que, per tal de disposar de moneda fraccionària, van editar vals o bons a nom propi. A l’esmentat opuscle (d”Editorial Ègara”) hi ha reproduïda alguna d’aquestes “monedes”, amb la informació annexa que les emissions eren de 10 i de 25 cèntims, “impresos per una sola cara en marró-roig, sobre cartró blanc, (…) de 46 x 55 mm., (…) numerats a mà (…) i legalitzats amb el segell-tampó de l’establiment.”

Cèdula de notificació d'una multa

Cèdula de notificació d’una multa

Acabada la guerra, no es van acabar els problemes, i “Ca la Rateta” (o “Ca la Rateta Bufona”) va ser tancada uns quants dies, després que un client denunciés Salvador Jorba perquè (segons li va manifestar en Matalonga al moment de la notificació de la sanció) “s’hi parlava malament del règim”. (Diguem que el pobre avi Salvador no solament “mai no s’havia ficat en política” -com segueix afirmant la seva filla-, sinó que havia fet l’impossible perquè l’establiment “no pogués ser mai assenyalat per les simpaties explícites envers cap opció política, religiosa, ideològica .)

Una multa de postguerra

Una multa de postguerra

També en aquells primers moments de la postguerra l’establiment va rebre algunes multes, estic convençut que per pur afany recaptatori de l’administració…, si no com a represàlia, si he de fer cas del redactat d’una d’elles, del 1942, trobada als calaixos de casa, en què es fa constar que “…se sirve café y vende vinos del país y no se anuncia como Bodegón…”; això bo i referit a un establiment la naturalesa del qual quedava prou aclarida en d’altres documents i a la vista de tothom.

Tarja de racionament

Tarja de racionament

De mica en mica, l’establiment aniria tornant a la normalitat, a aquella mena de “normalitat” que permetia a Salvador Jorba i Francisca Subirana de poder servir menjars i beures sense els ensurts dels anys precedents. Més o menys, els beures de sempre: uns, que es contenien en mitja dotzena de botes de vi repartides en dues parets del local; d’ altres, envasats com-déu-mana en ampolles distribuïdes en quatre fileres -d’escassa llargada- de prestatges de darrera el taulell. Afegeixi’s la cafetera. I poc més.

Carta de vins de finals dels 40-50

Carta de vins de finals dels 40-50

Malgrat que les begudes -ni abans ni després de la guerra- haguessin estat el distintiu, l’especialitat, de la casa, per molts gotets de vi que hi anessin a fer els clients, una carta de vins -conservada- de l’any l954 pot fer entendre que el servei i la qualitat de les begudes preocupava també l’antic propietari del bar. (En l’esmentada carta hi consten vins blancs d’algun prestigi: “Bodegas Bilbainas Cepa oro”, “Diamante F.E,” “Extrísimo Bach”, “Paternina Rhin”…)

Una de les fórmules per a barreges

Una de les fórmules per a barreges

Un altre element conservat ajuda també a fer entendre aquesta mateixa preocupació: un conjunt de “fórmules” escrites a mà que servirien per fer barreges (¿còctels?). Desconec si aquestes fórmules podrien tenir alguna originalitat.

Quant als menjars…, en podrem parlar en un proper apartat.

 





Feliç Sant Jordi 2020 amb un misteri per esbrinar

23 04 2020

Si ja sabem que estem tots confinats per lo del Covid19 però tot i això un desitgem un Feliç Sant Jordi a tothom ! 

Per celebrar-ho us deixem una fotografia antiga del parc de Sant Jordi (autor: Font – Arxiu Tobella)  on podem veure una escultura amb una figura femenina situada en un parterre de roses.

I aquí tenim més d’un misteri per esbrinar: com s’anomenava aquesta escultura?, qui la va fer?, quan la va fer?, què se’n va fer? 

Si algú coneix alguna dada estaria bé que ho expliqui i així tot en sabrem quelcom més.





Records de ca la Rateta Bufona: l’establiment i la clientela (3)

22 04 2020
Clients bevent en una sortida

Clients bevent en una sortida

Aquell establiment de la Terrassa dels primers decennis del segle XX era efectivament bar i punt de restauració (essencialment, de dinars)… I sens dubte també, era punt de trobada d’una clientela de classe mitjana a tot estirar; un raconet -de no gaires metres quadrats- on, a més d’anar-hi a fer un àpat de migdia, es podia anar a passar l’estoneta havent dinat o al vespre a partir de mitja tarda abans de l’hora de sopar -mai no havia estat obert gaire més enllà de les nou-; un local acollidor on fer-la petar, on mantenir alguna conversa, en un ambient sovint una mica carregadet de fum, prop d’alguns vasets i ocasionalment entre alguna partida de cartes (que el meu avi només permetia si no hi corrien diners enmig). “Fer-la petar”, conversar, a “Ca la Rateta”, a “Ca la Rateta Bufona”, no era sinònim de “fer tertúlies”, considerades més pròpies d’entitats d’altres categories, com alguna de propera a la qual acudia l’altre avi meu, el patern, un dels fundadors de la “Impremta Salvatella“.

Figureta (de record) amb el nom gravat

Figureta (de record) amb el nom gravat

Beures, menjars.., en un marc físic d’una gran senzillesa i en una atmosfera molt familiar…. Entre les poques taules -de marbre, sempre amb algun sifó i amb algun cendrer a punt-, corrien de petites la mare i la seva germana, que vivien al mateix bar, al pis (com, després, per poc temps, el meu germà i jo).

Al local s’hi aixoplugava o hi anava a menjar una clientela més aviat popular, entre la qual -sobretot als primers temps- persones relacionades encara amb feines agrícoles -pagesos dels voltants de Terrassa, …que n’hi havia!- o vinculades amb el sector del transport en carro (l’avi va presidir una secció del gremi de carreters locals). Una clientela, tanmateix, formada sobretot de veïns dels voltants, d’obrers industrials que deien que treballaven en “fràbiques”, de gent d’oficis manuals diversos, d’empleats d’alguna oficina municipal o comercial, viatjants…, sense que hi faltés algun bohemi mal “catalogable” (en Garriga, en “Carlus”), de tant en tant algun/a artista secundari/a que actuava al Principal (com Tormo, l’actriu que deixava els fills petits al local mentre durava la funció) o algun personatge tan peculiar com el “Jaumet de Can Boada“, un nan especial que tenia el mal costum d’aixecar amb el bastó les faldilles de les noies que passaven pel carrer. (Al Museu de Terrassa se’n conserva un magnífic retrat pintat per Ramon Cortès).

Clients fent gresca en una sortida

Clients fent gresca en una sortida

Com no podia ser altrament a la Terrassa dels anys vint, trenta, quaranta, primers cinquanta del segle XX, es tractava d’una clientela d’arrels autòctones, però que aviat va començar de compartir taula i conversa amb alguns valencians com l'”alcoianet” Manolo, o amb alguns castellans com el sorià “Gaona” (admirador d’un torero amb aquest nom) o el madrileny “Madriles” (d’ofici, “limpia”), fins i tot amb algun estranger, com el turc Jacques, un viatjant que durant una temporada anava a menjar a “Ca la Rateta” i a qui un mal dia se li va acudir de preguntar a un altre client de quina manera s’havia d’adreçar a un senyor amb qui s’havia d’entrevistar. “El primer que li heu de dir és: “Buenos días, señor maricón”, diu la mare que li va etzibar… I explicaven els avis i la mare que així ho va fer…., amb unes conseqüències que sortosament ningú no va haver de lamentar.

Clients en una sortida a muntanya - fons dreta S. Jorba

Clients en una sortida a muntanya – fons dreta S. Jorba

Entre la clientela no hi faltava gent amb el corresponent motiu o malnom. Jo havia sentit parlar de la “Pepa Galtes“, del “Cagamànecs“, del “Peret Xerraire“; del “Coromè“; del “Patilles“; així com d’altres que eren coneguts i mencionats per l’ofici: el “Fogonista“, el “Vigilant“, la “Pedacets“… ; o pel lloc on treballaven, com el ” Boada del Gran Casino“.

Asseguraria que, en general, entre els clients habituals, i entre ells i els propietaris de la casa, es respirava un aire, un clima, d’una gran familiaritat. Això explica, per exemple, que als uns o als altres no els costés gaire de trobar algun motiu per organitzar petites excursions, sortides quasi de “germanor”, cap a indrets dels voltants de Terrassa: fonts, masies, Montserrat… En resten com a testimonis un bon grapat de fotografies (amb el nom dels participants, de vegades en actituds i gesticulacions ben curioses, de vegades en plena gresca).

Sortida a Montserrat. S. Jorba, al fons a l'esquerra

Sortida a Montserrat. S. Jorba, al fons a l’esquerra

Programa d'una sortida (anys 40)

Programa d’una sortida (anys 40)

En resta fins i tot -quina sort d’haver-lo conservat!- un full escrit a màquina, dels anys quarantes, signat per Salvador Boada, amb el programa d’una d’aquestes sortides. …Un full sense desperdici (que adjunto amb aquest text). I pot donar fe d’aquesta bona entesa amb els clients el fet que, durant la guerra, amb la dificultat que hi havia per obtenir aliments, alguns d’aquests clients portaven a l’establiment menjar i productes alimentaris que aconseguien en les seves estades a pobles i masos dels voltants.





Records de ca la Rateta Bufona: el nom (2)

20 04 2020
El local als anys 70

El local als anys 70

Sobre la denominació de l’establiment (per la qual ja s’havia interessat algun estudiós local com Josep Boix), la Sra. Carme Jorba (filla de Salvador, encara viva), la seva germana i jo mateix (nét), no en tenim cap dubte: sempre havíem sentit de boca del propi Salvador i de Francisca una mateixa versió, això és: que, en sortir del bar -que desconeixem com s’anomenava aleshores-, el pintor que estava repassant-ne les parets va comentar a un conegut que no se’n sabia avenir de la bellesa de la mestressa de la casa , a qui va qualificar de molt “requetebufona“.

Anunci de la Rateta Bufona, anys 60., regentada per Primo Miral - Museu Terrassa

Anunci de la Rateta Bufona, anys 60., regentada per Primo Miral – Museu Terrassa

L’ús d’aquest adjectiu, començat a utilitzar per alguns clients, es va estendre prou perquè, a partir d’un determinat moment, algú el pogués convertir en “Rateta Bufona“. ¿Potser a partir d’una confusió o recepció incorrecta?, ¿potser perquè la nova forma era un terme menys enrevessat fonèticament que “requetebufona“, menys cacofònic? ¿Potser l’al·lusió a “rateta” -que s’unia a “bufona“- podia reflectir/insinuar alguna característica relacionada amb el tarannà de la muller de l’iniciador del negoci? (Comptat i debatut, un cas típic d’etimologia popular). 

Tarja amb el nom Rateta-Bar

Tarja amb el nom Rateta-Bar

I no voldria deixar aquesta qüestió de la denominació sense al·ludir a una versió divulgada per l’esmentat Josep Boix, segons la qual el pintor que havia lloat la mestressa l’havia comparada amb alguna actriu coneguda. La filla de Salvador Jorba segueix assegurant que mai no havia sentit dir als seus pares que s’hagués fet aquesta comparació.

Tanmateix, aquesta denominació de “Rateta Bufona“, ben habitual, no consta (o no l’he sabuda trobar) com a oficial per a l’establiment en els temps de Salvador Jorba, cosa que es va escaure -en canvi- en algun moment posterior. (Vegi’s un anunci exposat al Museu de Terrassa, de l’època de Primo Miral, dels anys seixanta).

Carta de vins Restaurante La Rateta

Carta de vins Restaurante La Rateta

En factures, rebuts, papers administratius consultats de l’època en què l’avi Salvador n’era el propietari (sens dubte, l’època autènticament representativa de l’establiment), apareix sempre com a “Bar Rateta”, “Rateta Bar”, “Restaurante la Rateta”, en qualitat de “bar”, “restaurant”, “bar-restaurant”, “taverna”, “casa de menjars”, “bodega”, “bodegó”. Un document el presenta també -sense que es correspongui amb la realitat- com a “fonda”.

Clients en una sortida

Clients en una sortida

 Rebut amb el nom de BAR RATETA

Rebut amb el nom de BAR RATETA





Records de ca la Rateta Bufona: els orígens (1)

18 04 2020
Interior del bar, abans de l'any 1920

Interior del bar, abans de l’any 1920

Durant 5 posts seguits desgranarem històries i records al voltant de l’emblemàtic establiment que tothom coneixia com ca la Rateta Bufona:

Aquests records han estat proporcionats per l’amic Pere Vives, al qui agraeixo que els hagi volgut compartir des d’aquest espai:

Interior del bar, anys trenta

Interior del bar, anys trenta

Ca la Rateta Bufona va estar un bar, casa de menjars, restaurant, bodega, taverna… El fet és que els avis materns, propietaris del negoci durant molts anys, en parlaven com “el bar”, “l’establiment” o “la botiga”; un negoci sembla que creat per Francesc Margarit (1869-1947), oncle del nostre avi Salvador Jorba Margarit (1895-1969), als inicis del segle XX -sense conèixer-se’n la data exacta-, i que es va ubicar en un carreró que ha anat passant per les denominacions d’ “Hortes de Sant Fruitós“,  “Sant Fruitós“/·”Sant Fructuós“/”San Fructuoso“, “Alagorda“, “del Cardaire” en aquests moments. Un carrer sempre secundari, diria que fins i tot una mica marginal (amb les connotacions que aquest terme comporta).

Rebuts del local -Salvador Jorba 1920

Rebuts del local -Salvador Jorba 1920

L’any 1920 el negoci  havia passat ja a mans del nebot i ajudant del fundador, Salvador Jorba, acabat de casar, que en va ser propietari fins al 1954,  en què el va traspassar a una persona de fora de Terrassa (la Sra. Elena, de Manresa (de malnom “la Balas“, perquè diuen que responia sovint amb un  “corriendo como una bala” a les sol·licituds dels clients). No va trigar gaire, però, a posar-se al capdavant de l’establiment el Sr. Primo Miral -que era cuiner als Escolapis de la ciutat-. Posteriorment, amb algun altre traspàs per enmig, se’n va perdre la denominació tradicional, substituïda per la de “Bahía“, abans que el local passés a convertir-se primer en  botiga de roba infantil i després (ara) en un petit comerç de venda de llaminadures.

Malgrat haver passat per diverses mans, no crec que es pugui posar en dubte, tanmateix, que parlar de “Ca la Rateta“, del “Bar Rateta“, del “Bar Restaurant Rateta“…,  d’aquell establiment de menjars i beures conegut també com a “Rateta Bufona“,  sigui parlar de l’època en què en va ser propietari Salvador Jorba (amb la seva muller, Francisca (sic) Subirana): trenta-quatre anys (…més els cinc o sis en què hi va treballar com a ajudant).

S. Jorba i F. Subirana, propietaris 1920 - 1954

S. Jorba i F. Subirana, propietaris 1920 – 1954

La família que va fundar el negoci -la del meu avi Salvador, nascut a Abrera– no era terrassenca…  Provenia majoritàriament de Sant Esteve de Sesrovires. És un exemple de la primera onada migratòria a la Terrassa del segle XX.  Persones provinents de la ruralia dels voltants del Vallès (fins i tot del Vallès mateix) van establir-se a Terrassa abans que -buscant de guanyar-se la vida en la indústria tèxtil-

Clients en una sortida. Dreta, en segon terme S. Jorba

Clients en una sortida. Dreta, en segon terme S. Jorba

ho fessin successivament  les qui procedien de les comarques catalanes de Ponent, de l’Aragó, de València, de Múrcia, d’Andalusia i Extremadura, finalment d’altres continents. En el cas concret de la família fundadora de “Ca la Rateta“, de la “Rateta Bufona“, es tractava de pagesos que treballaven a la vinya o en activitats que hi eren vinculades. Pel moment en què van arribar a Terrassa, als primers anys del segle XX, i pel que sentíem dels propis avis, sembla que els estralls de la fil·loxera devien ser determinants perquè abandonessin el poble d’origen. (Aquesta procedència social i laboral -amb activitats relacionades amb la vinya- pot fer pensar que la seva primera idea -en establir-se aquí- fos la de crear un negoci relacionat amb els vins; una mena de bar-bodega ).

La terregada, sempre present

La terregada, sempre present





La història de la fàbrica de gas de Terrassa (4)

14 04 2020

Recull de Records:

El Rafel Comes ens ha proporcionat una dada interessant i és que al principi del carrer Pare Font hi havia la casa que habitava Joan Guinjoan i Ills, paleta, que era l’encarregat de la fabrica de gas. Havia nascut a Vilanova i la Geltrú i feia 32 anys que residia a Terrassa.

Junt amb ell vivien la seva esposa, el seu fill Joan, que treballava també a la fabrica de gas, la seva nora, teixidora de ca l’Amorós i un altre fill, Josep, manyà, que a la postguerra vivia a la consergeria de cal Sala i Badrinas.

En la imatge podem veure marcat on estava situada la fàbrica de gas a Terrassa.

Segurament aquest recull sobre la història del gas a Terrassa es veurà ampliada quan el Ramon Guinjoan, fill del Josep de cal Sala i Badrinas (en la foto de la dreta podem apreciar l’entrada l’any 1982) ens expliqui els seus records.

Un veí ens explica que al passar pels carrers abans esmentats, hom podia veure, per sobre de les parets, els dipòsits cilíndrics de gas i alguns pocs d’avançada edat encara recorden haver-hi anat a comprar carbó de coc o quitrà.

També em recollit records de que, abans d’asfaltar, el carrer del Pare Font, tenia trams amb el terra negrós a causa d’abocament de residus de la combustió de carbó de la fàbrica de gas. Fa pocs anys, un encarregat de l’enquitranat dels forats del carrer justificava les ensorrades del paviment perquè hi havia sota escòria de carbó que ens digué que era d’una fàbrica de gas que hi havia hagut “per allà prop”.

Un familiar d’un treballador ens va explicar que desprès de coure el carbó els donaven les restes en un sac que es podien emportar a casa i que el feien servir per encendre la cuina econòmica que en aquells anys hi havia a moltes cases.

Finalment us deixem amb uns documents curiosos on podem apreciar com s’anunciava l’ús del gas per cuinar (anunci del 1925 a l’esquerra on s’esmenta que és un sistema molt net) i els aparells que es venien a la seu de la Propagadora del Gas del carrer Font Vella i ens que podem veure uns fogons, una cuina de gas i un radiador de ferro colat (imatge de la dreta) .

Aquests anuncis figuraven al darrera dels rebuts del gas de la mateixa companyia.

El retall de premsa correspon a l’any 1924.

Aquí al final us posem diversos anuncis dels anys 1928-1930:





La història de la fàbrica de gas de Terrassa (3)

11 04 2020

El funcionament de la fabrica:

Era relativament senzill: el gas, obtingut en aquest cas mitjançant la destil·lació de carbó de hulla, era distribuït mitjançant un sistema de canonades a la xarxa d’enllumenat públic, on la seva combustió produïa llum en els fanals (en la foto de l’esquerra podem veure el fanal de gas que hi havia a la Plaça Major el 1890 i que posteriorment es va posar a la Plaça del Progrés).

El carbó d’hulla es destil·lava en uns forns a temperatures d’entre 1.200°C i 1.300°C, sense contacte amb l’aire. La fàbrica de Terrassa era de les denominades “de foc directe”.

Aquí es produïa la combustió d’aquest carbó i des d’aquestes forns amb unes canonades es canalitzava el gas resultant carregat de productes volàtils – vapors de quitrà i altres hidrocarburs lleugers, metanol, hidrogen, òxid de carbó, amoníacs compostos sulfurats i nitrogen. El següent pas era el filtrat del quitrà i el posterior refredament d’aquest gas. Desprès es rentava amb aigua per dissoldre els amoníacs i l’àcid sulfhídric. I finalment, amb purificadors, s’eliminava el total del sulfur de hidrogen i altres impureses. 

En aquest punt el gas ja depurat s’introduïa en els anomenats gasòmetres (a la dreta podeu veure un fragment de fotografia feta per Amat d’un dels 3 dipòsits “gasòmetres” de la fàbrica de gas de Terrassa).

Els gasòmetres tenien la doble funció d’emmagatzematge i de reguladors de pressió. Eren un gran depòsit cilíndric ple d’aigua, en el que flotava una campana de xapa metàl·lica. La pressió del gas estava determinada pel pes de la campana i per les bombes d’alimentació. I era d’aquests gasòmetres d’on sortia la xarxa de distribució. La fàbrica del gas de Terrassa va arribar a tenir 3 grans gasòmetres.

 





La història de la fàbrica de gas de Terrassa (2)

7 04 2020

La historia de l’empresa de gas terrassenca:

La primera vegada que s’utilitzà la combustió de gas per a il·luminar fou el 1802 a Anglaterra. A Catalunya el primer edifici il·luminat per gas fou el 1826, la Llotja de Mar. El 1842 s’inaugurà la llum de gas al carrer, a la Rambla de Barcelona.

En aquells temps a Terrassa al fer-se fosc els carrers s’il·luminaven amb uns fanals alimentats d’oli que un home, nomenat Josep Ventanyol en tenia cura diàriament i els encenia i els apagava cobrant de l’ajuntament un sou per cada fanal. Abans els carrers s’il·luminaven per un engraellat de ferro (anomenat teier) que s’alimentaven amb llenya. Podeu trobar la història de la il·luminació per gas a Terrassa a:

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2012/07/lenllumenat-gas-terrassa.html

A la nostra ciutat, el 27 de juny de 1854 es va debatre en un ple municipal el projecte d’en Pau Julià que volia instal·lar un sistema d’il·luminació dels carrers de Terrassa mitjançant el gas, però per manca de pressupost es va desestimar el projecte. El 1858 en Pelegrí Negre va tornar a presentar la proposta de la 

il·luminació per gas però va tornar a ser rebutjada. I el 7 de febrer de 1859 la casa Hubert i Cia va tronar-ho a presentar sense que es tires endavant.

Finalment, el 21 de setembre de 1859 en Joan Vallés Tutuach i va comprometre’s a instal·lar el Gas dipositant 10.000 pessetes a condició de que li fossin retornades quan l’empresa n’hagués invertit 6.000. El 13 d’octubre va presentar-se a subhasta i el 31 de gener del 1860 va formalitzar-se la contracta definitiva amb l’empresa Vallés i Cia que estava formada per mateix Joan Vallés i el reusenc Joan Juncosa i Gilabertó.

La instal·lació es va començar el dia 27 de març de 1860 amb 97 jornals treballant-hi i el 1 de juny de 1860 es va fer la inauguració de la fabrica que ocupava l’illa situada entre els carrers del Pare Font, Gibert, Roger de Llúria i Gasòmetre. L’oficina estava situada al carrer de Rubí (durant la guerra civil es va anomenar Primer de Maig i actualment es diu Pare Font) número 18.

Inicialment va tenir 22 abonats que pagaven 1 pesseta i consumien un 40 metres cúbics diaris. En aquells temps es feien servir carbons de gran qualitat i que no deixaven restes.

En pocs anys l’empresa va créixer i es va canviar la raó social per la de Sociedad del Alumbrado por Gas de Juan Juncosa y Cia. Curiosament al 1883 trobem una nota (a la dreta) còmica que fa menció del llavors popular “gas Juncosa” així com un anunci on canvien les tarifes. (a l’esquerra un rebut de Juncosa del 1883)

El dia 1 de gener de 1886 l’empresa “La Propagadora de Gas” va comprar la fàbrica de gas rebaixant el preu a 0,31 pessetes el metro cúbic. El 1897 es va millorar la producció fet que va permetre rebaixar el preu a 0,25 cèntims el metro cúbic d’un gas que llavors s’anomenava Hüller (ja que provenia de cremar carbó de hulla (en vàrem parlar en el primer post) i amb un consum de 1200 metres diaris. En l’anunci de la compra podem veure que la intenció era clarament d’expandir el negoci. A la dreta un rebut del 1886.

L’empresa “La Propagadora del Gas” va néixer a la vila de Gràcia (1852) i al 1883 va ser comprada per la companyia Lebon i Cia, que va fer servir aquest nom per la nova empresa que donava servei de gas a diverses poblacions catalanes. Lebon va ser qui va comprar l’antiga empresa de Terrassa al 1886, fent-la créixer sota el nom de “La Propagadora del Gas” fins arribar a tenir tres grans dipòsits de gas (gasòmetres), tot i que la qualitat del gas subministrat als primers temps va rebre moltes queixes.

El 1887 a Terrassa s’il·luminaven amb gas 459 fanals fins a les 10 de la nit i d’aquests 188 ho feien fins a la matinada. L’enllumenat particular era de 9.000 metxers de papallona i 1.500 Auer. Les oficines de l’empresa propietària es trobaven a Barcelona, plaça del Duc de Medinaceli, 2 i el gerent era Antonio Rovira Borell. Els rebuts de Terrassa però anaven signats per un tal Jaime Vidal.

El gas també s’utilitzaria per a la indústria. El preu inicial era de 4 rals de billó, és a dir 1 pesseta el metre cúbic. Aquest preu s’abaixà fins a 25 cèntims abans d’acabar el segle (ho podeu comprovar en un anunci del 1904). Més tard va tenir successives puges però no fou fins uns quants anys després de la guerra civil que el preu per metre cúbic superà la pesseta.

En l’anunci veiem a l’esquerra indica que la data de la contracta tot i indicar  l’any 1890 no te res a veure amb la data en que es va constituir a Terrassa, ni tampoc amb la data de finalització. Aquestes només son dates en que es fixa la durada del contracte que s’anava renovant periodicament amb l’ajuntament. A mitjans del mes de març de 1904 fou col·locat el metxero anomenat Tüer en el carrers de Sant Pere, Gavatxons i Camí Fondo que cridava molt l’atenció de la gent degut a que donava una vistosa llum blanca. El gerent en aquells anys era un tal Vicente Llargués Bonsoms que va morir als 54 anys el 30 de gener de 1913.

 Però en aquells anys les queixes dels consumidors eren frequents, tal i com podem veure en el retall de premsa de la dreta, del 1908.

El 1917 veiem que a Terrassa ja hi ha rebuts de la Catalana de Gas i Electricitat (veure rebut de l’esquerra) i a la dreta un de la Propagadora del Gas de 1925..

L’any 1927 a Terrassa hi havia 700 fanals de gas i el consum entre particulars i industria arribava als 90.000 metres cúbics mensuals.

El 28 de maig de 1930 va traslladar les oficines que tenia al carrer Font Vella 22 bis al carrer de Sant Pere 35.  A l’esquerra podeu veure un rebut del gas de 1946.

El 1970 el gas natural algerià arribava a Terrassa i substituïa amb molts avantatges l’anomenat gas-ciutat. Fàbrica i dipòsits ja no eren necessaris i la fàbrica tancà i l’edifici fou habilitat pels tallers Izquierdo que anys després abandonaria.

Nota: els rebuts que figuren en aquest post ens els ha felicitat el Rafel Comes.





La història de la fàbrica de gas de Terrassa (1)

4 04 2020

Durant 4 posts seguits desgranarem històries i records al voltant de la fàbrica del gas de Terrassa:

Un terreny contaminat al bell mig de la ciutat:

En aquest terreny tancat que podem trobar al carrer Gasòmetre (en la imatge de l’esquerra podem veure el terreny en una foto actual i una del 1956 on encara s’aprecien els 3 dipòsits) hi va a ver una empresa que feia gas i que és la que va donar nom a aquest carrer. I degut a la seva activitat sembla ser que va deixar força contaminada tota la zona.

Un cop tancada la fabrica per l’arribada del Gas Natural (1970) els terrenys van ser ocupats per els tallers Izquierdo y posteriorment va ser la immobiliària Metrovacesa qui els va adquirir sense fer-ne cap mena de neteja de les restes que encara hi quedaven.

Al 2011 Metrovacesa va cedir a l’ajuntament l’ús temporal de part d’aquesta finca, perquè es construïssin uns barracons de l’escola Sala i Badrinas fins que aquest centre no es pugués construir i, a canvi d’aquesta cessió temporal, l’ajuntament s’encarregaria de realitzar les obres necessàries per a la conservació de la finca i per instal·lar-hi els barracons (a la foto de la dreta podem apreciar els pabellons l’any 2012)

La sorpresa va venir quan l’ajuntament va voler ampliar l’escola (inicialment només tenia 2 aules) i es va trobar amb un gran dipòsit amb residus de quitrà de hulla. Immediatament es va fer un estudi i es va comprovar la presència d’elements altament contaminants al terra amb una “elevada toxicitat i amb un potencial risc per la salut”.

Què és el quitrà de hulla?

És un derivat del carbó. És un subproducte que conté principalment carbono i gas de carbó.

El residu de quitrà de hulla és un líquid espès de color negre que conté composts químics perillosos ja que alguns d’ells son carcinògens.

Llavors l’ajuntament va decidir reubicar els alumnes en l’escola Bisbat d’Ègara, el febrer de 2012 i posteriorment en uns barracons al costat del Parc de Vallparadís.

També es va procedir a retirar el dipòsit de quitrà amb una despesa de 188 mil euros que va reclamar posteriorment a la constructora Metrovacesa. Des de llavors el solar a restat tancat i no es segur que estigui totalment des-contaminat en tota la seva superfície.